Dolor

Un relat de: margeritte

En Marc estava molt content, més que de costum. Saltironejava pel carrer com un marrec al que tot just els reis acaben de portar-li un regal molt desitjat.

Es dirigia cap a ca la Mercè.

Avui era el dia, avui.

Avui, després de tres anys festejant, li demanaria matrimoni.

Ho havia deixat tot: casa, família, amics, treball, etc.

Tot, per ella; per estar al seu costat, per criar nens rabassuts, per envellir junts, i per viure plegats l'aventura de la vida.

Arribà al bloc, i pujà les escales de dues en dues, tot saltant i cantant alegrement, la Mercè no l'esperava, i seria una sorpresa. Obriria la porta i se'l trobaria allà, palplantat, amb un anell daurat a la mà, i li pronunciaria les paraules màgiques: Mercè, et vols casar amb mi?

De sobte tornà a la realitat, estava davant la porta del pis de la seva xicota, i estava oberta.

"Ella mai s'oblidaria de tancar-la" pensà, i entrà amb cautela.

Llavors va ser quan va veure, al bell mig del menjador, la Mercè agonitzant. Tenia una daga clavada al cor, i la sang encara brollava a poc a poc, batec a batec. En Marc es quedà parat, no sabia què fer, de fet no podia moure's; es trobava quiet com una pedra, com si haguessin congelat el temps.

La noia se'l mirava, i li atansava el braç, cada cop més blanc, demanant-li auxili amb la poca força que li quedava, de sobte la mà li caigué, l'immens dolor de punxes que se li clavaven per tot el cos, com si la perforessin amb centenars d'espases afilades, que sentia al principi començava a desaparèixer, cada cop tenia més i més fred, sentia com la mort se li emportava la vida, com cada vegada podia moure menys parts del seu cos, amb lentitud començà a respirar més forçosament, i la vista se li ennuvolava, finalment deixà de sentir dolor, i el seu cos inconscient, mort es quedà quiet davant d'en Marc, que encara no havia aconseguit reaccionar.

En veure-ho les cames li feren fallida, i caigué estrepitosament al terra, amb les mans recolzades a la moqueta, tenia les pupil·les dilatades, però no sabia molt bé perquè, tot d'una s'adonà del que havia passat, i el cor començà a bategar-li tan fort que li semblà que se li sortiria per la boca. Li passaren pel cap totes aquelles nits, tots aquells viatges, totes aquelles excursions, tot allò que havia realitzat amb la Mercè. Ara es trobava davant d'ell, morta, els seus ulls encara estaven oberts, tot mirant-lo amb cara de por, demanant-li ajuda, ell desvià de seguida la mirada dels seus preciosos ulls blaus, ara tacats per un tel gris, que li feia por, es mirà les mans, les tenia tacades de la sang que, escampada pel terra, recobria gran part de la sala, en aquell moment començà a plorar, era l'única cosa que podia fer, era l'únic que se li havia acudit, i a l'únic que s'atrevia. Es quedà moltes hores a aquell pis, plorant desconsoladament, davant de la Mercè, que encara se'l mirava amb els seus preciosos ulls entelats per la foscor del més enllà.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

margeritte

2 Relats

0 Comentaris

1636 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor