Carta

Estimat Joan:

Sóc la Clara, te'n recordes de mi, oi?

Sé que fa més de vint anys que no ens veiem, des d'aquell estiu del noranta-tres, en el que ens vam conèixer per casualitat. Jo tenia un pis on la meva família estiuejava, i tu començares a treballar en aquell càmping de costa.

Ho recordo tot com si fos ahir: el sol ja s'amagava per l'horitzó, i jo passejava per la vora de la mar, tot mullant-me els peus amb aquella aigua tèbia per les hores de sol, encara ara puc sentir la olor salada de la mar, tanco els ulls i em sembla sentir la remor de les ones, i les últimes gavines voleiant a prop del port.

Fou aquella nit quan ens vam veure, i les nostres mirades es van creuar de manera gairebé màgica, de seguida vaig saber que estava enamorada, i durant els dies que passaren, vaig descobrir que mai més estimaria tant a una persona com a tu, però érem joves, i d'aquestes coses, llavors, no ens adonàvem.

La nit següent d'aquella trobada vaig decidir anar a caminar per la platja, i és que no sabia ben bé per què, però hi havia alguna cosa dins meu que em deia que t'hi trobaria, i jo volia tornar-te a veure.

Efectivament allí estaves, i vam parlar animadament, semblava com si ens coneguéssim de tota la vida, de seguida començarem a sortir d'amagat dels pares, i és que aquella era potser la nostra millor aventura, guardar amb cel allò que pensàvem que els adults ens podien treure, el nostre amor.

Tot el que visquérem junts ho tinc ben guardat al fons del cor, amb pany i clau, no sigui que cap lladre de tresors vingui i s'emporti el més preuat per mi.

Però d'una cosa no t'he parlat mai, perquè sempre havia pensat que jo per tu era únicament un amor d'estiu, dolç i passatger, dels que es recorden de gran amb un somriure a la cara i prou, doncs érem joves i immadurs, esbojarrats, ansiosos d'aventures; però d'aquelles nits d'estiu no només em quedà el teu record, les teves carícies, els teus petons a flor de pell, una cosa dins meu, més forta que jo mateixa estava creixent.

Quan arribà el Setembre ens vam acomiadar: "Fins un altre any, preciosa" em vas dir, però a l'any següent no estaves, ni a l'altre, ni a l'altre, ni a cap d'aquells estius que, desesperada, demanava per tu en aquell càmping atrotinat ple de turistes.

Finalment vaig desistir, i seguí fent la meva vida, tan bé com podia/vaig poder.

Ara, vint anys més tard, em veig amb cor de confessar-te allò que no vaig poder dir-te, no per falta de valor, sinó per la teva absència. No et demano que em vinguis a buscar, com aquelles nits en que picaves a la meva finestra, doncs sé perfectament que deus tenir la teva vida, com jo tinc la meva, únicament vull dir-te que no solament no he deixat mai de pensar en tu, sinó que hi ha una cosa que sempre t'he volgut dir, i mai estaves per escoltar-me: aquell estiu, em vas deixar embarassada d'una criatura, de la que no vaig voler desfer-me'n i que ha crescut al meu costat. He estat una mare jove, ho sé, als vint anys qué ben poc se sap de la vida, però ho vaig voler fer i ho vaig aconseguir, sent una mare soltera.

Ara, la Marta, aquella criatura, té vint anys, i no l'hi interessa conèixer el seu pare. Jo, ben poques vegades li he parlat de tu, no volia que pensés que no et preocupaves per ella, ja que ni tan sols sabies de la seva existència.

Ara, després de llegir aquests mots, no vull que t'ho prenguis com una obligació o un deure, no et demano pas que exerceixis com a pare, ja és massa tard, ni tan sols que donis resposta aquesta carta, tan sols et demano que hi pensis, de tant en tant, en la teva filla, la nostra filla, el record més meravellós del millor estiu de la meva vida.

Sempre restaràs dins del meu cor, espero que la vida et somrigui.



Clara.