DO DEL LLIURE ALBIR SENSE SENY

Després de tota una eternitat li havia arribat el moment de presentar el seu projecte, n'estava orgullós encara que no del tot satisfet. No era l'únic ni el primer que feia, n'havia descartat molts i començat molts més. El principi sempre era el mateix: protons, neutrons i altres partícules subatòmiques, tot combinat sota molta pressió i escalfor portava a un acabament sempre diferent.

Si, és cert, podia haver recomençat, però no li venia de gust tornar-hi ni començar una nova línia, tampoc allargar el termini de presentació. Tocava presentar-lo, volia presentar-lo i que els jutges decidissin si superava l'examen per Déu; més endavant resoldria perfectament aquella lleugera insatisfacció.

Amb el títol de Déu a la butxaca va començar l'obra. Es va entretenir reiniciant-la una vegada i una altra. I com mai acabava convençut, mai finalitzava.

Ho va convertir en una rutina seqüencial: iniciar destrossar reciclar esborrar, iniciar... . Semblava el compte de la cançó enfadosa. Fins que el van aturar!

- Ja està bé de gastar tanta energia destrossant i fulminant directament la
teva creació. — li van dir, afegint —Prou de consumir en va! Si vols
recomençar crea un càncer que lentament ho destrueixi tot. Estalvia!

Així Déu va afegir al món l'espècie humana dotant-la d'intel·ligència programada.
Donava l’obra per ben finalitzada.