Diversió

47

- Ara ens tocaria parlar d'alguna cosa més frívola. Ja n'hi ha prou de temes tan sorruts, feu l'Escofet. Parlem de la diversió com a concepte. Perquè jo mateix sé que em diverteixo poc. Només tinc aquestes estones de relaxació amb vosaltres en que podem fer petar la xerrada i xalar-nos-la amb les copes i la conversa. Però a part d'això no es pot dir que faci coses gaire divertides. La meva dona si que s'ho passa d'allò més bé. Unes quantes hores al gimnàs sempre donen molt de si. Allà es pot fer esport, que és una cosa que en principi no té res de divertit, ans al contrari. Però resulta que amb les tècniques modernes que fan servir de dinamització aconsegueixen que sigui un cercavila això de fer exercici. Perquè fan balls aeròbics i altres coses per l'estil que sembla que són molt divertides. És clar que el que passa en realitat és que quan un es vol divertir amb el que fa acaba per trobar-li el gust. Aleshores qualsevol suplici pot resultar una diversió. Hi ha molta gent que s'ho pren per aquest costat. De la seva feina, la qual odien, diuen que els agrada, que és el que sempre havien somiat de fer. S'enganyen a si mateixos veient diversió a la feina, perquè el que realment somien és que els hi toca la grossa i passen la resta de la seva vida a la vora d'una platja on sempre fa calor. Això sí que és una bona diversió, veure passar les hores sense fer res de res. Bé, potser divertit no ho és en si mateix, fins i tot pot arribar a ser avorrit. El cas és que és un somni creïble, mentre que això de que la teva feina és el teu somni és una carallada. S'ha de ser ximple per pensar que un fa el que sempre ha volgut fer, com si no hi hagués cap esperit de sacrifici en res. En això té molt a veure la diversió. Sembla que qui no es diverteix fent el que fa o el que deixa de fer és perquè és un beneit i no té solució. El que se sacrifica és perquè és mala persona o un imbècil rematat. Per tant cal divertir-s'hi com sigui. Sense escatimar mitjans. Perquè la diversió és un fi. Pel que fa a les maneres de divertir-se la gent en té de ben curioses. Tots coneixereu casos d'il·luminats que tenen les aficions més diverses, algunes excèntriques, i tothom coincideix a dir que s'ho passen d'allò més bé fent aquestes activitats. Mai no et confessaran que en el fons els sembla una merda, un pobre succedani de la veritable diversió i que si ho fan és perquè s'han vist abocats per diversos motius. Mai no t'ho confessaran que llençar-se d'un pont o baixar un riu esquivant rocs i botant sobre els remolins és una activitat cansada i desagraïda, que fer esport i tota la resta de coses només produeixen cansament i mal de cos. Ningú no ho confessarà mai que s'ho passa malament mentre diu que es diverteix. Perquè sembla que sigui una obligació, un peatge comunitari que s'ha de pagar necessàriament per ser considerat persones. Qui et digui que no s'ho passa bé és un pesat. Potser no passa res si no dius que et diverteixes, ningú no et girarà l'esquena. Jo no em diverteixo en bona part del dia, mentre estic darrera la taula del meu despatx rebent clients i proveïdors no em diverteixo. Alguns m'expliquen històries del que fan el cap de setmana. El que ja us he comentat de baixar rius i saltar ponts. S'ha de ser ximple per fer aquesta mena de coses. Són gent acabada que no saben en que gastar-se els diners. Volen tornar a l'autenticitat de les sensacions, les mateixes que té un pobre al llarg del dia, amb les seves feines sovint arriscades. Aquests que no surten de despatxos en tota la setmana pretenen recuperar el temps en les vacances. Però el seu és un gest de desesperació, no es tracta d'un gaudi legítim, perquè les motivacions són bordes. Aleshores perquè diguen que es diverteixen fent bestieses? En realitat els sentiments són uns altres diferents de la diversió. És clar que hi ha qui s'ho passa bé jugant a cartes o mirant els núvols. Tants caps tants barrets. Jo personalment m'adono que no em diverteixo gens al cap del dia. Potser em caldria somriure una mica més. A part que abans he dit que aquestes converses que tenim eren una de les meves diversions, i també he mentit, perquè no es pot dir exactament que es tracti d'això. Sempre amb aquests temes tan tremends que tractem, sempre fent ballar el cap. Pensar no és una diversió. Més aviat és un maldecap, una activitat que genera frustració i cansament. I quelcom que produeix cansament no pot ser considerat divertit. Després hi ha els humoristes. Aquests si que haurien de fer gràcia, però el que els hi passa en realitat és que posen dels nervis els espectadors amb la seva poca-vergonya i les seves galtes. Aleshores s'alliberen tensions. D'aquí que sigui bona la diversió. Però penso parellament en tota la gent que diu que s'ho passa d'allò més bé i que per dins està patint. Hi ha molts que somriuen i en realitat es caguen en tot. Passa moltes vegades. I sobretot a la publicitat es parla molt de diversió i després s'associa a coses que no tenen res de divertides. Ser giravoltat per una màquina no és divertit. Pot ser emocionant, encara que tampoc ho és, o pot ser commovedor, pot fer pujar la sang al cervell, la que normalment seria als peus. Però no es pot dir que sigui una activitat divertida. Després hi ha el pol oposat, el de la gent que consideren una ximpleria divertir-se, el fet de somriure simplement. Això passa molt a l'estranger, més que a casa nostra. Hi ha enzes que es pensen que somriure els fa idiotes, i no s'adonen que és tot el contrari. Tenen les faccions marcades de tant mantenir el posat seriós. El to de veu els surt rogallós perquè pensen que tenint una veu greu i que surti del fons del coll seran persones més respectades. El respecte no té a veure amb el to de veu. Hi ha fins i tot qui no té respecte amb la gent que s'esforça per fer servir la semiòtica. Imagineu-vos tot el sant dia amb cara de pal, sense moure les comissures dels llavis. Drets cap a la tomba. Malauradament hi ha massa gent que és d'aquest tarannà. Jo mateix ho sóc una mica, perquè a la fàbrica no em puc permetre llicències. Què pensarien els clients i proveïdors si em veiessin sempre enjogassat i amb ganes de fer broma. Les facècies cal deixar-les per quan toquen, per alguna visita de confiança. Aleshores si que faig bromes, a porta tancada, és clar. No sigui cas que els obrers ens vegin i pensin que no faig més que xerinola al despatx. Les coses cal prendre-se-les seriosament, com si fossin molt importants, encara que siguin minúcies. La cosa més intranscendent pot fer ballar tot un negoci, vinclar la balança cap a una o altra banda, fer que tot canviï del blanc al negre o a l'inrevés. Per tant s'ha de posar cura en tots els detalls. El que no faré mai és dir que tot plegat em resulta divertit, ni que estic fent la feina que sempre he somiat, encara que sé que molts em canviarien el lloc, i que fins i tot somien amb ser jo. Però jo em conec les parts negatives del meu puesto, no tot són flors i violes, no. Sortosament els meus somnis encara funcionen, i en ells no em veig fent d'amo d'una fàbrica de filatures precisament. Em veuríeu si entréssiu dins el meu cap ben ajagut a la sorra d'una platja interminable prenent el sol tot el dia, sense fer res de res. Sense cap responsabilitat ni cap reunió, sense obligacions. Tanmateix sé que és un somni impossible, perquè ja he estat al carib i m'he adonat que la sorra embruta i que la xafogor és insuportable. La platja del meu somni és d'una altra mena, és ideal, sense defectes, sense calors ni brutors. Per això la somio. A part tinc altres sons que no us relataré ara, però cap no és realitzable. Quina mena de somni s'ha de poder realitzar?
En Solleres havia escoltat tota l'estona. Així doncs es decidí a intervenir sobre la qüestió.
- Penso que la gent fa el que pot per passar-s'ho bé. No pots dir que no es diverteixin els que es llencen d'un pont. Si ells diuen que s'ho passen bé no es pot negar. No saps el que senten en realitat. Potser estàs molt convençut que per a ells és un patiment perquè ho és per a tu. No t'adones que cadascú troba divertit una cosa, i sempre diferent. Jo mateix també tinc les meves diversions. Per cert que aquesta paraula es fa servir amb moltes interpretacions, per dir moltes coses, perquè pot contenir moltes significacions. Quan me'n faig una nit amb alguna de les meves amigues, meuques la majoria, dic que m'estic divertint, que és una nit de diversió, i no ho és, perquè faig una cosa ben diferent de la diversió. En realitat es diu diversió per expressar que un fa el que realment vol, que hi ha una tria pel mig, que hom ha escollit que fer amb el seu temps, que no són els altres, siguin els amics o els jerarques els que decideixen. Encara que de vegades les diversions són col·lectives, i els amics sí que tenen a veure i prenen part en la decisió. Però generalment els amics els tenim per triats, encara que no sigui del tot veritat que els triem. Per tant la gent diu diversió de tot allò que ha triat fer per si mateix, sense imposicions externes, més enllà de les normals, perquè al capdavall les activitats de lleure són unes quantes i la seva varietat no és infinita. Per tant es pot dir que quan triem, triem divertir-nos, i que el resultat d'una tria és una diversió. Per això els que es pensen que han triat la seva feina, perquè a tots els passos ho han tingut fàcil per poder escollir, i s'han decidit en un o altre sentit, diuen que es diverteixen a la feina, perquè l'han triada. I el mateix passa amb un munt de gent. Els actors, els esportistes, els músics. Tothom es diverteix. Els atletes es diverteixen quan guanyen la cursa. Bé, potser els atletes no es diverteixen perquè pateixen molt. Però si van a unes olimpíades tots coincideixen en la diversió de l'esdeveniment, en tot el que han fet als passadissos i als rebedors dels hotels i les vil·les. Participar d'un esdeveniment de primera magnitud, en primera persona. Això també és divertir-se. Ho diuen les estrelles del cinema i de la música. Diuen que es diverteixen als con
certs. Jo no sóc qui per a dubtar-ho. Jo no em divertiria davant de tanta gent havent de cantar i fer bots d'una banda a una altra de l'escenari. Més aviat em sentiria esclafat. Però tothom que triomfa als escenaris d'una mena o d'una altra diu que s'ho passa d'allò més bé. Que és la millor manera de fer la feina, que no hi ha cap altra de fet. Jo podria dir que em diverteixo pintant quan em dona per aquí, però no es veritat. Em costa un esforç, m'haig de concentrar, no m'agrada fer un nyap. Per això no poc dir del cert que m'estigui divertint mentre pinto. Per dins em passen tota mena de sensacions. Fins a un cert patiment. No puc negar que en totes les meves activitats hi ha patiment, perquè sóc patidor des de la infantesa. No hi puc fer res. Mentre converso amb vosaltres tampoc no em diverteixo. Mentiria si ho afirmés. El que passa és que m'agrada exercitar el pensament, fer ballar les idees, donar-hi voltes a les coses. Per això m'assec en aquesta taula i parlo amb vosaltres.


48

- Doncs jo si que faig la feina que sempre he volgut fer, feu en Procert. Molt millor que la de recepcionista a l'edifici. Respecte a la diversió suposo que el seu objectiu deu ser obtenir la felicitat. Perquè qui es diverteix és feliç. I en això es basa tot. Jo no és que salti d'alegria per anar al taller, però m'hi conformo. Hi ha coses molts pitjors a fer, feines desagraïdes i de moltes hores. Jo no en treballo poques per altra banda. El cas és que no recordo tenir gaire diversió a la meva vida. A la feina no la tinc, més aviat un cert avorriment. La repetició dels moviments i el soroll de les màquines de foradar i de polir em fan entrar en un estat de somnolència que s'assembla a la felicitat, però no es pot dir que sigui una diversió tot plegat. El cas és que per divertir-se un ha d'anar a un lloc especial on et facin riure, o passar amb una senyoreta la nit, o alguna cosa per l'estil. Teniu raó en aquesta crítica que feu, perquè per a alguns xopar-se d'alcohol i acabar fent ziga-zagues l'hi diuen diversió. En realitat no es diverteixen tant, perquè els sentits els tenen estupits per la beguda. Hi ha molts que pensen que passar-se la tarda asseguts a la barra de qualsevol bar bevent cerveses i conyacs és una manera fantàstica de passar el temps. Aquests no es diverteixen, encara que tampoc no ho pretenen, tot i que hi ha alguns que en un moment o altre expliquen un acudit o es riuen del primer que passa per davant la vidriera del bar. D'alguna manera deuen pensar que el que passa al món és divertit, que fa riure, ho deuen comparar sens dubte amb la pena que fan ells. Perquè es fa molta pena quan s'està posseït per l'alcohol o per drogues. I aquí entrem a un terreny molt interessant, perquè hi ha qui parla de drogues recreatives. D'alguna manera volen dir que se les prenen per diversió, per passar-s'ho d'allò més bé. Em sembla extraordinari que diguin una cosa semblant. Les drogues anul·len la personalitat i fan que la persona s'exclogui de la societat. D'altres parlen del futbol com a diversió. Amb lo malament que s'ho passen a les graderies pendents de cada rebot de la pilota que pot entrar en una o altra porteria. Això no és vida ni diversió, només patiment i passar fred. Jo no he anat gaire vegades al futbol, alguna cop que algun amic seguidor d'un equip en concret m'ha convidat. També he vist alguns dels partits que fan a la pista a l'aire lliure del barri. Per allà passejo els diumenges i m'aturo una estona. Però el que es diu anar a un partit amb interès no ho he fet mai. Aleshores no puc comprendre com diuen alguns que el futbol és una activitat de lleure, veure'l em refereixo, si el lleure ha de ser relaxant i engrescador, d'alguna manera divertit, i aquesta gent no van més que a patir, a veure com es fan mals els jugadors els uns als altres, a veure com l'àrbitre pren decisions injustes que perjudiquen els de casa, a fer petar les dents de ràbia i indignació. Al final si guanyen si que pot haver diversió, després de tot un any de patiments tenen un dia de recompensa, passat el qual ja s'ha de començar a pensar en l'any vinent. En fi, que són uns penjats de molta categoria aquests. Capítol apart mereixen els adolescents i joves. Aquests sempre es diverteixen, qualsevol activitat que enceten ho fan mirant a la diversió, com si fos una cosa indispensable per transcórrer pel dia en condicions. Ni es plantegen de fer coses avorrides de grat, tot ha de ser divertit. La roba la troben divertida, les maletes que fan servir per dur els llibres també són divertits, les sortides de cap de setmana, també són divertides. Tot el seu món gira en torn de la diversió. Per alguna cosa són el futur. Així serà tothom quan ells manin. Gent divertida, igual que quan nosaltres érem uns marrecs havíem de ser espavilats, ara han de ser divertits i relaxats, han de viure amb despreocupació, sense sospesar mai les conseqüències, com si fos un pecat o un delicte. Així surten, i vers aquesta direcció ens encaminem, perquè les actituds que es poden observar en els més joves acaben romanent i transferint-se a les persones madures. En el fons tots aquests que parlen de diversió ho fan perquè volen fer-se els joves, perquè consideren que aquesta és la màxima moda, perquè tenir somnis és cosa del jovent. Els que diuen que la seva feina els agrada i que és un somni ho fan per treure's anys de sobre. Perquè el sacrifici fa vell, tenir responsabilitats que no agraden és de persona gran, és una rèmora del passat, una actitud a abolir. En el fotur tothom farà el que li vindrà en gana, sense haver-se d'emmotllar a cap norma ni obeir cap decàleg. La gent viurà en un continu d'entreteniment i diversió. Aquest entreteniment ja ens ho venen avui dia de formes lamentables. Pensar que quan jo no aixecava tres pams de terra em podia passar la tarda sencera amb unes bales o un pal, i ara necessiten aparells caríssims i encara no estan contents. La infantesa és la que més s'hauria de divertir, i tanmateix cal un coneixement ampli per dominar totes les eines que els hi cauen a les mans. Per ser nen avui cal una enginyeria. Per això surten amb aquestes ganes d'entreteniment, perquè en realitat no ho tenen a l'abast, perquè es perden en tecnologies i en focs d'encenalls que no representen la veritable felicitat. D'això podríem parlar una bona estona, doncs hi ha tema per llarg. Però canviaré ara de supòsits. Els ancians són els que més es diverteixen, no tenen res a fer, de l'oci i l'apatia surten les partides de cartes i de petanca. Segurament s'ho deuen passar d'allò més bé amb la botifarra i les boles de petanca. Segurament hi deuen trobar alguna mena d'interès, per esmerçar el dia en aquestes activitats. Els que ja són jubilats no tenen res a fer, només tenen temps lliure, i l'obligació d'emplenar-ho en activitats de lleure. S'ha de mantenir el cap despert i els músculs tonificats. Per això s'inventen tota mena d'activitats, a part de les ja esmentades. Organitzades pels casals i les residències. La seva diversió consisteix en no fer res, res que pugui tenir una utilitat, en asseure's a un banc i veure passar la gent. No hi manca entreteniment aquí, doncs la gent que passa pel carrer acostuma a ser curiosa. Passen noietes que fan goig de mirar, i senyores embarassades amb cara de paciència, i d'altres amb el cotxet amb el nen a dins. D'això en treuen molt de suc els jubilats que seuen als bancs. Fan els seus comentaris. Al respecte de la prenyada que li surt tota la panxa pel forat que deixa entre els pantalons i la samarreta. Així és ventila el nadó que duen a dins. Dels cotxets es poden dir també moltes coses. Hi ha que són veritables andròmines tot terreny amb multitud de rodes inflables i frens de mà. Aquestes coses no les haurien de posar en un cotxet, que al capdavall ha de servir per dur un nen i no per fer ostentació. I aquí arribem a una mena de diversió compartida per molts, que és la que consisteix a fer ràbia a altri amb la mostra de les pròpies possessions o atributs. Hi ha qui troba divertit i satisfactori passejar amb el cotxe de luxe pels carrers més cèntrics, allà on s'acumula més gent que va a peu i que rambleja amunt i avall. Per allà passen amb el seu cotxàs mirant cap endavant amb la cara i el coll molt tibats. Ho troben entretingut, els hi sembla una diversió. Ja s'ho poden fotre on els hi càpiga el seu cotxe de luxe o esportiu. No s'estan divertint, i més si hem de comptar totes les coses dolentes i desagradables que han hagut de fer per tenir aquest vehicle. D'altres surten amb les seves joies d'or i pedres fines. Fan com si res però en el fons senten una fosca satisfacció interior, passegen pel carrer amb les seves robes de marca i les joies, ben enravenats com si els haguessin ficat un pal d'escombra pel cul que els arribés al clatell per dins del cos. Per dins senten una satisfacció càlida i autosuficient, perquè veuen els altres que passen amb les orelles i els canells nus. Aleshores es produeix el contrast, que molts troben divertit, que pensen que els és afavoridor. Tothom qui més qui menys troba ridiculeses en els altres, i les faci públiques o no les gaudeix interiorment, al seu fur observa les excentricitats dels altre si riu entre dents. Perquè no hi ha persona que amb una mica d'observació atentiva no resulti que té alguna ridiculesa. Aquesta és doncs la major font de diversió, i alhora d'incomprensió, doncs segurament aquestes coses que xoquen tenen una raó de ser, una explicació raonada al darrera que les desproveeix del tot de la seva ridiculesa. L'autor dels actes o portador de les peces de roba o guarniment les podrien donar sense dificultat. Emperò resulta més rendible de riure entre dents i gaudir d'uns instants de befa del proïsme, activitat tan agraïda i corrent, que fa que ens millori l'autoestima i que passem un dia més agradable. I em penso que he fet un bon repàs a moltes consideracions pel que fa a la diversió. Es tracta sens dubte d'un bé escàs alhora que sobrevalorat, perquè el que és diversió de verita
t cada cop resulta més un record, i ve sent substituït per succedanis cada cop més esblanqueïts i amb menys suc. No sabeu com enyoro la meva infantesa, amb el pal i les bales, corrent amunt i abaix, sentit la vida corrent per les venes. Aleshores gaudia dels instants, amb el no-res que tenia com a joguines. Tanmateix les poques possibilitats que tenia les sabia aprofitar. Igualment ara sóc quasi feliç al meu taller, gaudint dels instants que em dona cada corba que imprimeixo a la fusta o al ferro.
L'Escofet assaboria el conyac en petites xarrupades. L'alcohol calia dosificar-ho si no volia agafar una bona trompa. Que diria la seva dona si arribés a casa seva fent tombs?
- A mi em fa molta ràbia que la meva dona es vulgui divertir. M'ho fa sovint això quan sortim els caps de setmana. Tenim la costum d'anar a ballar o prendre copes. És curiós que amb lo missaire que és, que cada diumenge sens falta ha d'estar a primeres rengles de l'església oint els sermons, després consideri encertat de sortir de ball o de copes o ambdues coses. Diu que no fa mal a ningú i que cada cosa al seu temps. Per a mi que a missa va per pura hipocresia, perquè ho ha après o perquè pensa que és el que toca en la nostra posició. Les gents de diners han d'anar a missa per obligació. Per a mi segur que no és cap diversió, encara que de vegades em costa aguantar-me el riure escoltant la veu multifreqüència del capellà. Tan bon punt parla greu com bevedor de licor com es va cap els aguts com un escolanet. I entre mig fa uns trèmolos molt estranys. La veritat és que tot els sermons que fa són bastant còmics per l'entonació que dóna a les paraules i per la manca d'interès en general que mostra. Però parlava de les sortides nocturnes de cap de setmana amb la meva dona. Es pensa que si no es balla contínuament i no es donen salts aquí i allà un no s'ho està passant bé. No comprèn que exhibir les meves facultats dansaires no és el que jo considero la major de les diversions. A mi m'agrada observar l'ambient, seure a un racó, on vegi a tothom i ningú no em vegi a mi. La meva dona tanamteix s'estima més posar-se al mig de tot, posar-nos tots dos al mig de tot. Ballar en mig de la pista si pot ser. També penso que ho fa per costum o per que considera que és el que toca, perquè unes persones de posició com nosaltres no poden passar desapercebudes, han de fer-se notar d'acord al seu nivell de rendes. Això és una cosa correlativa. Les rendes amb la capacitat de diversió, i aquesta capacitat amb el fotre's en mig de la pista a fer salts com un boig. Aquesta és la diversió per a la meva dona. Sincerament no ho entenc, perquè penso que fa molt el ridícul, que ho fem tots dos, i que no cal fer-se notar d'aquesta manera encara que jo tingui una fàbrica. Es comporta com si li hagués tocat la loteria. Qualsevol diria que la vaig trobar a una excel·lent família quan vaig decidir casar-me amb ella. Després s'ha de comportar com qualsevol portera que ha fet un bon casori, fent exhibició i movent a escàndol. En fi, trobo per altra banda que has dit moltes coses respecte a la diversió que m'han semblat encertades. N'hi ha molts que fan veure que s'ho passen bé i en el fons estan patint. Nosaltres mateixos amb aquestes converses ens pensem que passem una bona estona i tanmateix no fen més que pensar i fer ballar el cap, esprement-nos el magí per trobar figures i metàfores i per poder expressar les idees el millor possible. Podríem estar fent un munt d'altres coses, mirant el sostre o jugant a cartes, encara que això tampoc no sembla gaire divertit.


49

- No comprenc com pot ser que hi hagi tanta gent que doni tanta importància a l'entreteniment, feu en Solleres. Quan de la veritable feina ve la satisfacció. Tampoc no és que jo ho pugui dir amb la boca gaire grossa, doncs sovint he cercat el camí fàcil. Per això puc fer-vos cinc cèntims de les meves motivacions. Per a mi prendre les drogues i robar cotxes era la cosa més divertida del món, el que havia desitjat fet sempre. Ara no ho entenc perquè he canviat de prioritats, però abans sí que m'ho pensava. Sentia la necessitat de viure sense fer res de profit, em semblava que era estúpid amoïnar-se per tenir una feina decent i aprofitar-la. Cert que hi ha molta gent que encara que tingui feina segueix amb aquest pensament de l'estupidesa, i pensa molt desencertadament que si treballa a la feina està fent l'idiota igualment. D'aquesta manera procuren per treballar el mínim possible, i sempre que ho fan per obligació i de mala gana. A mi em passava el mateix, sempre provant d'obtenir diners fàcils, de tenir una vida regalada, de no donar pal a l'aigua, perquè pensava que era de ximples això d'esforçar-se, que el que havia de perseguir era la màxima diversió, un estat de relaxació continu que em durés tot el dia. Estava molt equivocat, els anys de presó m'ho van fer veure. Ara treballo d'escarràs. Si hagués estudiat en comptes d'haver fet el plaga ara tindria una bona ocupació en al que guanyaria bons diners sense haver-me d'esforçar. Perquè això de l'esforç no agrada a ningú, està molt vilipendiat en els nostres dies. Tothom es pensa que és de rucs suar la cansalada. El que toca fer és robar de maneres subtils, amb titulacions i experiències, fent que hom treballa quan en realitat sostreu. Ho fa tothom i a diari en tenim exemples a la vida quotidiana. Tothom s'ha fet el seu catau, el seu nínxol on atrinxerar-se i des d'allà et claven la furtada sense contemplacions. Jo pobre de mi no tinc aquesta oportunitat i haig de treballar poc que molt per guanyar-me les garrofes. Però el que importa i allò en que m'he de centrar perquè és del nostre interès no és el que faig ara sinó el que feia abans. Pensava que tot havia de ser un carroussel d'esdeveniments de lleure, de coses per passar l'estona, passatemps sense consistència moral, que no treuen cap a res. Passava les hores enjogassat amb divertiments de tota mena. Primer ens rèiem de la gent que passava, després d'algun de nosaltres, finalment cadascú de si mateix. Veiem diversions i acudits en coses del tot absurdes, que no tenien cap interès, ens fixaven en les fulles. Després venien els robatoris. No valia que fos una cosa seriosa, que ens servís per alimentar-nos o per comprar-nos les drogues. Havia de ser una experiència d'alguna mena, una pujada d'una altra mena, un despertar de les emocions. Perquè emoció i diversió es confonen sovint com ja heu dit. No són la mateixa cosa i tanmateix s'identifiquen. De fet de diversions ja en queden poques, el que hi ha són emocions. Coses que ens belluguen l'interior, que fan ballar les hormones, que tot plegat sembli una estranya maror. No tothom hi gaudeix d'aquestes sensacions. Jo no hi gaudia. Em veia arrossegat, tal vegada perquè la vida em feia por, perquè em feien por moltes coses. En certa manera vivia una felicitat diferent, a l'abast només dels iniciats, per aquesta raó m'hi abocava més i més. Mai no perdonaré els que em van treure d'aquella felicitats. Els policies i jutges, els agutzils i carcellers, tots plegats em varen treure la il·lusió de la joventut. Tanmateix reconec que allò no era veritable felicitat, ans al contrari desfici i patiment. Havia de fer la vida al carrer, perquè no tenia enlloc més on anar. De tant en tant trobava llocs per a dormir, de tant en tant anava a casa per escoltar les arengues de la mare mig borratxa. Allò no era vida de cap manera i tanmateix jo ho trobava divertit, engrescador, desitjable. Mai no deia que era divertit, em donava aires sovint de molta serietat, tanmateix trobava que tot plegat era excitant, que si no ho feia la vida no havia de tenir sentit. Que no hi havia cap altre cosa que valgués la pena. Pel que fa a la resta de gent s'observa que tenen obsessió pel lleure i l'entreteniment. Sembla que les coses tinguin menys valor si no són divertides. Que l'avorriment, la becaina al pati de butaques, els instants de sopitesa, no tenen cap valor, no ajuden a tenir una vida més complerta i feliç. Hi ha molta gent que ha de viure en un estat d'excitació continuat, sense donar-se quarter en cap moment, sempre amb el somriure a la cara, o amb les activitats frenètiques, sempre a punt d'esclatar. Aquesta gent fa una mica d'angúnia, més tenint en compte que aquest desplegament d'accions no és necessari ni indispensable, que ningú no ho demana i que no hi ha cap imperatiu que les prescrigui. Per tant és del tot arbitrari voler cercar coses útils alhora que amenes per a fer constantment. Cal donar-se un respir, una treva a un mateix de tant en tant. A mi em sembla una obvietat fins i tot dir-ho. Però no sóc qui per a parlar, doncs he tingut les meves etapes. En les que he pensat que havia de demostrar en tot moment la plena satisfacció, que cadascun dels meus actes havia d'estar encaminat a manifestar la meva complaença, a fer veure que no cabia el desencís o l'apatia en la meva persona. He tingut moments en que he volgut mostrar al món que tot en mi era eufòria i diversió. Estava molt equivocat amb aquesta actitud, no feia més que torturar-me a mi mateix i fer-me viure unes il·lusions impossibles. Perquè no pot ser que un estigui al cent per cent tot el sant dia, sense descans. Cal tenir un aturador, moments de lassitud en que deixar que les energies retornin. Sinó es tracta de falsa felicitat, de miratges. Perquè és un gran contrasentit que per gaudir s'hagi de patir, essent aquestes dues paraules del tot contradictòries. Perquè les dues expressen l'usdefruit d'alguna cosa, però amb connotacions diverses. D'una banda mitjançant el plaer i d'altra tot el contrari. No es pot patir per gaudir aleshores. O es pateix o es gaudeix, i poques vegades una és conseqüència de l'altre. Si que passa que hi ha coses que sent les mateixes fan patir a uns i gaudir a uns altres. Això és molt comú. I coses que fan patir la majoria fan gaudir una minoria, que no diu que gaudeix perquè semblaria estrany. Però si fan la cosa és perquè gaudeixen, a despit que es tingui la creença general que aque
lla activitat en concret és un patiment o ho implica. Però gaudir no és divertir-se. I cal tenir en compte que el concepte que es té de divertir-se implica que no se pugui gaudir. És un altre antagonista, com la felicitat o la tranquil·litat. Aquestes coses no es poden aconseguir mentre un es diverteix. No és possible. Jo ho sé prou bé. Quan passava els dies vagarejant pels carrers amb el cap marejat per les substàncies de tota mena que prenia, pensava que allò era molt divertit, que era la llet, que no es podia superar per res. I tanmateix només feia que enfonsar-me dins el pou. En fi, que hi ha conceptes molt variats del que vol dir la diversió i que cadascú sembla tenir el seu. Hi ha els qui agraden de matxucar-se el cos fent esforços fins a l'extenuació. Ho troben engrescador, pensen que és una idea eixerida de fer-ho, que potser la seva forma física s'ho agrairà, que una cosa porta a l'altra. Penso que s'equivoquen, que si hom es deixa la pell en alguna cosa és que no val la pena, perquè les obsessions sempre estan equivocades. No es pot pretendre que el que surt del fons de la ment com una imposició pugui estar bé o ser raonable. Les coses correctes són les que no costen esforç, aquelles que no són personals i que tothom pot assentir. Si hom es capfica en excés amb alguna cosa el més probable és que s'estigui equivocant. I això té molt a veure amb la diversió, perquè les coses entretingudes són les que ens fan anar més de cap, les que ens obsessionen, les que ens tenen agafats ben estretament. Les coses a les que no donem importàncies són les que veritablement hem de fer, perquè les tenim al pensament però alhora no les desitgem, perquè ens semblen de segon ordre, perquè no les posem al capdamunt de tot. La diversió no hi entra amb les coses indispensables, envoltades normalment de sopor i avorriment. Però tanmateix cal fer-les. No es poden deixar de banda les obligacions feixugues, per molt que costi d'assumir-les. Durant el temps en que vagabundejava pels carrers em movia només empés per la més immediata necessitat, i fins ni això, perquè les necessitats aviat les tenia cobertes. Aleshores em movia només per la frivolitat més absoluta, per desitjos puerils que en venien al cap i que volia realitzar immediatament. Per això feia tantes bajanades. Moltes vegades ja tenia calers però volia seguir amb els robatoris i altres actes només pel plaer de sentir les hormones, encara que no es tractava de cap veritable plaer, perquè en accions violentes no pot haver plaer, si més no per a una persona normal i jo me'n considero. Per dins sentia un gran patiment i una gran pena, un desfici que no me'l podia treure i que m'empenyia cada cop a caure en estatges més baixos, sense que tingués cap mena d'aturador. Per això opino que la diversió cal apartar-la de la vida d'un en la mesura que es pugui, i dosificar-la perquè no esdevingui el centre de tot, la pedra angular de la persona, perquè si és així s'està destinat al fracàs, que normalment és amarg i colpidor.
L'Escofet començà a parlar tot seguit.
- Trobo que no et manca raó en el que dius. Però també hi ha l'altre extrem. Jo procuro no assemblar-me a alguns executius i gerents que tenen sempre un posat extremadament seriós, o algunes persones en general que per oposició sempre volen resultar consirosos i amoïnats. Les preocupacions no condueixen a res, perquè no serveixen per solucionar els problemes. En la meva opinió cal tenir un balanç d'unes coses i les altres. No dic que no hi hagi d'haver diversió a la vida, tothom necessita uns moments de lassitud i expansió, però sempre genuïnament, sense artificialitats. No cal marcar-se unes hores per passar-s'ho bé i fer-ho mecànicament. O fer-ho a rampells sense horaris i fer-ho igual de mecànicament. Perquè en el fons la diversió és un bé preuat. Cal regirar molt per trobar-la. No s'apareix al primer que la demana. Fins i tot cal tenir un entrenament especial per saber divertir-se. Jo tinc els meus moments. Alguns al cap del dia, en que trobo que al meu voltant passen coses veritablement divertides. Algunes vegades mirant la televisió per la nit, o veient el que fan algunes persones. Hi ha una comicitat implícita en moltes persones. I la gràcia que hi trobo és del tot personal. No es pot transferir per cap mitjà a d'altres persones. Així li passa a tothom, però aquesta habilitat d'observar i trobar s'ha d'entrenar adequadament, fer que esdevingui una molla engreixada disposada a ressortar quan sigui el moment oportú. Cal alliberar tensions d'una manera que no generi més tensions encara. Perquè algunes activitats suposadament de lleure encara exciten més que no pas no fer-les. El que més pot relaxar és fruir d'una passejada la tarda del diumenge. Aquí es pot trobar diversió, perquè la felicitat va creixent gradualment, i d'aquesta manera resulta que l'activitat pe la seva joia acaba per ser divertida, perquè quan un es troba joiós hi troba gràcies a tot, i sembla que entra en un estat de receptivitat que fa que el somriure sovintegi la cara. Això alguns ho pretenen emular en reunions atroces en que és claven les espases sense pietat els uns als altres. Aquesta diversió no és genuïna perquè genera excitació per si sola. Per que la diversió sigui tal ha de relaxar el cos i la ment, fer que les tensions s'esvaeixin, com la boira empesa cap el mar per l'oratge. Aquest terral fa el mateix que les diversions legítimes, en que ningú no pren mal ni és objecte de befa. El que penso en definitiva és que hi ha molt de somriure postís pel món, que jo me'n trobo cada dia i em faig creus de que hi pugui haver tanta gent que viu falsament. Jo mateix no necessito de fer massa teatre, perquè sóc el cap en definitiva, i ric quan em ve de gust. Altra cosa són els clients. Cal tenir-los contents, i per això s'ha de fer bona cara. De vegades reconec que haig de forçar-me per tal d'aparentar. És un imperatiu del negoci. Els clients no em comprarien si em veiessin sempre malhumorat i els tractés amb sorrudesa. Però dins de tot em comporto amb una raonable naturalitat. No m'agrada fer paperots i no en faig. Les coses han de sorgir amb naturalitat, que una cosa porti a l'altre, que els acudits tinguin cabuda a la conversa. No cal esdevenir un titellaire per tancar un bon negoci. Hi ha gent que s'ho pensa, al meu parer molt equivocadament. Per trobar la diversió s'ha de buscar molt, fins i tot diria que s'ha de cavar a terra i mirar dins les coves.