Diners

53

- M'agradaria parlar ara, feu en Procert, d'un tema que porta de cap tothom. Es tracta dels diners, que sota aquesta definició tan generalista es fa servir habitualment. Ens referim en realitat als recursos. Les coses que ens fan funcionar al dia a dia. Els diners són una cosa del tot indispensable, cobejable i desitjada per tothom. Hi ha moltes maneres d'arribar a tenir-ne, algunes de molt il·legítimes. Perquè l'important dels diners és que es tenen, no com s'han aconseguit. Enrere han quedat els escrúpols alhora d'acceptar diners de determinades procedències. Ja no som persones sense diners, tot es belluga en funció dels diners. Així sabem que els pobres ho són i els rics igualment. Per les xifres que maneguen. Així es pot conèixer tothom. No vull dir pas que sigui una mala vara de mesurar, perquè al capdavall els diners representen per a la majoria la feina que fan, però sí que dona peu a algunes injustícies. En realitat els diners haurien d'estar millor repartits, a cadascú el que és seu, de manera que no hi hagi qui tingui milers de milions i l'altre que no té una peça per comprar-se un entrepà. Els entrepans són un bon invent. Els diners exemplifiquen el metaforisme en el que vivim. La moneda és una metàfora. Vol representar el tot de la vida, tots els aspectes, tots els angles. Qui té més quantitat d'això ha triomfat en algun aspecte de la vida. L'aspecte en qüestió és del tot indiferent. L'important és que dona beneficis, i per tant el compte corrent de la persona es veu engreixat. Fins i tot hi ha qui pensa que el que és pobre és perquè és dolent. Aquesta assimilació de dolent i pobre em sembla malsana i pròpia només de ments àvides i gasives que volen per a ells tot el benestar i tota la riquesa. Perquè aquesta metàfora sense sentit que és el bitllet està en mans dels que més i millor arrepleguen. Hi ha persones per a les quals el diner ja no és una metàfora, un significant, un continent mesurador d'èxits en qualsevol àmbit. Per alguns el bitllet és un fi en si mateix. No conceben escarreeixir, senzillament s'aboquen a la persecució i caça del bitllet monetari, per acumular-ne tants com sigui possible. Això és una contradicció original, perquè la moneda és metàfora, i per tant cercar-la en si mateixa és un contrasentit. Tanmateix hi ha molts que ho fan, per bé que la majoria comprenen que és la quantificació del treball el que representa. Si fos així rai. Si l'home més ric del món fos el doble de ric que el més pobre seria un sistema de representació just. Al capdavall no hi ha ningú que sigui el triple d'alt que un altre, ni el triple de capaç en qualsevol aspecte. Per tant qualsevol assignació monetària que vagi més enllà del doble és una injustícia. Jo mateix valoro els diners amb el seu just interès. Cal tenir-ne al banc per eventualitats, i mentrestant traure-li un rendiment. Els diners quiets no porten enlloc. S'han de fer rendibles. El que passa és que amb els mateixos mecanismes que jo trec un exigu interès al meu modest capital, hi ha qui multiplica els guanys i viu a tot tren. Perquè els mecanismes són públics i a ningú no se li pot impedir de fer-los servir. Així passa que hi ha qui té milers de milions sense que la seva feina directament els justifiqui. Aquesta és la gran injustícia dels diners, que per altra banda són del tot necessaris. Si ara ens els traiessin no sabríem que fer. La gent no se sabria posar d'acord per fer les transaccions comercials. Perquè els diners afegeixen una complexitat conceptual molt gran a tot plegat. D'aquesta manera es poden tancar tractes sense haver de tenir la vaca o el bou al davant. Si haguéssim de tornar al sistema de bescanvi no ens aclariríem. O això sembla. Per que la cosa funcionés s'hauria de centralitzar la captació dels aliments i la seva distribució, hauríem de viure en un sistema totalment socialitzat. Això ha existit i no ha funcionat. Per tant els diners són necessaris. No ens podem estar, cal aquesta metàfora per tal que la societat tiri endavant. Cal representar d'alguna manera el suor del front o l'avidesa sense aturador, totes les coses van a parar al mateix lloc. Per això es produeix un esglaonament qualitatiu pel que fa a les riqueses, que vol representar el que són les relacions entre les persones. De pobres hi ha munions, tots iguals, tanmateix de rics hi ha finíssimes gradacions, i per això serveixen les fortunes, per distingir-se els uns dels altres. Perquè al capdavall determinades quantitats de diners ja no serveixen per a res. Només per afirmar la posició, per establir vassallatges. D'aquí que hi hagi gent que es compra cases enormes, i després viuen només a una part, perquè tota sencera resulta inhabitable. I tenen salons que només fan servir per recepcions, i un servei nodrit que s'encarrega de tot. Aquestes són les coses que es poden fer amb molts diners. Però es poden tenir menys de diners, fins a qui no en té en absolut. Hi ha gent al món que funciona sense diners, a la selva, en mig de la sabana. Els diners només són necessaris a tall de representació. En una societat agermanada no tenen cap sentit. Tothom aporta al bé comú tot el que pot, fa la feina fins a on pot i comparteix els productes equitativament. Sempre respectant la diferència, perquè qui pesa el doble segurament ha de menjar el doble, tanmateix no mil milions. La diferència està sobrevalorada, i representada perfectament amb diners, de forma exagerada, vassallesca, en sentit de relació de poder entre les persones, i no en representació de la vàlua real o la feina feta. En realitat els diners són un invent per poder acumular grans quantitats de bens en el mínim espai possible. Si s'haguessin de traduir els mil milions en vaques sortiria un ramat que ocuparia una ciutat sencera. I tanmateix els mil milions poden cabre dins una cartera, o potser vàries. El cas és que molta quantitat de diners, que representa molts recursos, es poden manipular fàcilment. Aquest és el sentit de tenir bitllets, tan plans i tan metafòrics, perquè les grans fortunes puguin transportar-se sense cridar l'atenció, perquè es puguin acumular immensament, sense fre de cap mena. Cada cop hi ha d'haver diferències més escandaloses entre els capitals, perquè ara ja els diners ocupen una xifra dins un ordinador. D'aquesta manera fins i tot els bitllets fan embalum. Ara es poden acumular quantitats astronòmiques de les que només es té constància, perquè no existeixen enlloc ni en forma de bitllets. I aquest sistema es basa només en la representació, en la constància. Ja no calen els bitllets. Això ens condueix a terribles conseqüències, perquè contra menys impediment produeixi la possessió dels diners més fàcil és d'acumular-los, i per tant algú o altre ho farà embutxacant-se quantitats cada cop més grosses. Això ja passa ara que hi ha qui té milers de milions, de manera manifestament injusta perquè dubto molt que treballin gaire més que jo. Potser algun d'aquests pensa més que jo, que no penso gaire, però de cap manera trobo que les diferències justifiquin aquestes fortunes. Però tornem a la vida quotidiana. Els diners són necessaris fins per als actes més menuts, per a tot calen unes monedes o disposar d'uns bitllets, per la majoria d'actes en que em veig involucrat al cap del dia necessito disposar d'efectius. Dins el taller també tinc la meva comptabilitat. Cal dur-la per tirar endavant el negoci. Apuntar curosament totes les entrades de materials, tot el ferro en barres i lingots, el gasoil del gresol, energia de tota mena, els complements, desgast d'eines, la mà d'obra, meva o de l'aprenent. És un bon nano, estic content donat que ja no se'n troben d'aprenents. El cas és que jo porto tota la comptabilitat fins al cèntim, perquè no em puc permetre que els comptes no em quadrin. Només faltaria que hagués de posar diners de la meva butxaca en alguna operació. Jo sempre vull guanyar, i me les enginyo per cobrar als clients el preu que em sembla més alt d'entre els que penso que poden acceptar. Així fa tothom. Perquè amb tanta metàfora tot es redueix a l'avidesa dels diners, a l'afany de lucre. Tota la resta és secundari, mitjancer, perquè cantar amb gràcia, jugar tennis, anar en moto, o fer bé la feina és només el camí a seguir per aconseguir la veritable fita, que és la riquesa material. Tenir molts dels bitllets demostra que hi ha talent i intel·ligència, d'alguna mena, entenent com a talent també les coses del cos, la forma física i la bellesa. Tornem a la mentida, que el pobre és poc talentós o que no s'esforça. Perquè l'escarràs també pot conduir a la riquesa. De fet molts dels que són rics es venten de treballar més hores que ningú, i no hi ha gerent d'empresa que no asseguri a tothom que treballa divuit hores pel capbaix, molts dels que triomfen als negocis diuen dormir poc. Sempre davant de l'ordinador examinant els llistats, els balanços i els informes, per fer-se una idea de com van els mercats, amb l'únic objectiu de lucrar-se ràpidament i abasta, per tenir la preeminència que confereixen els metalls forjats, sense la qual sembla que no t'esforcis prou a la vida o que siguis conformista. No hi ha cosa pitjor que el que es conforma amb la seva sort de pobre. Sembla que sigui pecaminós fins i tot això darrer. Cal tenir ambició sense límits, aspirar al màxim, voler menjar-s'ho tot. Al final passa que molts són els que es veuen menjats. Perquè de rics només hi pot haver uns pocs, mentre que la majoria no tenim altre destí que el ser pobres. Per això no s'entén que encara hi hagi que siguin tan rics davant l'aquiescència i passivitat dels que ho són menys.
L'Escofet havia escoltat aquesta introducció del seu company, es disposà a seguir parlant al seu torn.
- Els diners són al millor cosa que hi ha al món. Amb ells no cal amoïnar-se per res més, són la condensació de totes les coses. Jo que en tinc a carretades com qui diu ho sé perfectament. Tanmateix tens raó en dir que sempre hi ha gradacions. Perquè hi ha gent tan folrada que em fan pobre a mi mateix. En això sempre hi
ha d'haver totes les matisacions. Al contrari del que passa amb els pobres que tots acostumen a ser si fa no fa igual de pobres. Personalment us diré que els diners al banc tenen la seva utilitat, perquè rendeixen. I perquè jo hauria de tenir tants diners com tinc? Perquè sóc l'amo de la fàbrica. Així de fàcil. Per poder fer segons quines activitats cal manegar molts diners. No és que sigui una recompensa que jo els tingui, ni que representi la meva feina. És una conseqüència sense importància. El que jo m'embutxaco de la meva fàbrica son les engrunes del capital, no-res comparat amb la quantitat de diners que moc a l'any per comprar materials i pagar sous i altres despeses. Per això jo guanyo més que tu, Procert, perquè els teus guanys estan en relació amb el cost dels materials. Els teus clients poden pagar el que val el ferro més un determinat percentatge, però mai no podran pagar molt més del que val el ferro més la mà d'obra, això seria un absurd. Ara imagina't que fessis els teus reixats en or massís, per a qualsevol xeic de l'Aràbia carregat de duros. Aleshores els teus beneficis serien molt superiors, per bé que serien una insignificança en relació al preu de la matèria primera. El mateix passa a la meva empresa. Per fer segons quins projectes cal fer una inversió molt forta. Per construir un vaixell, un avió. Calen molts diners, i cal tenir-los tots aplegats, perquè l'avió o el vaixell són indivisibles. S'han d'entregar. Aleshores hi ha d'haver intermediaris que facin tota l'operació. Com podràs comprendre només que recullin les engrunes que queden damunt la taula on s'ha fet l'intercanvi de diners ja arrepleguen un bon pessic, molt més del que pots guanyar tu en tot un any de feina. Només que cal saber en quina taula un s'asseu, i quines engrunes pot arreplegar al final de l'àpat. Per això jo tinc els ingressos elevats, perquè treballo amb operacions a gran escala, no amb coses petites. Les petiteses no treuen cap a res, s'ha de mirar amb ambició les relacions empresarials, anar sempre vers els contractes milionaris, dels que poder cobrar comissió. De fet el que jo cobro no és ni una centèsima part del que es belluga cada any a la meva fàbrica. Imagineu-vos el propietari d'una indústria que vent desenes de milers d'unitats l'any. Les seves engrunes semblen pans de pagès. Però no deixen de ser engrunes. Percentatges petits, ridiculeses comparades amb la magnitud del negoci. Aquest és el secret de les grans fortunes. Que són petites en comparació amb els afers que les han generades, per grans que siguin sempre hi haurà pressupostos que les faran petites. I mentre es mantenen petites en relació poden subsistir. Aquest és el secret en darrera instància. Jo mateix m'ho aplico. Sempre procuro fer compres de materials a l'engròs, per descomptat, en quantitats el més grans possibles, i fer vendes de la mateixa magnitud. Així m'asseguro que cada minut de la meva feina val car, i que puc assignar-me sucoses comissions. Heu de saber que no hi ha cap immoralitat en tot plegat. Jo he de mantenir una imatge, tenir un cotxe determinat, vestir uns vestits en concret. No val el mateix la granota de l'obrer que hi ha a la cadena de producció que un dels meus vestits, les meves corbates i camises són de seda, valen molts calers. I és necessari, perquè els clients i proveïdors han de poder refiar-se de mi. I qui es refia d'una persona malgirbada, vestida de qualsevol manera? Ningú no deixaria les seves comandes a la meva fàbrica si no advertís els elements exteriors de manifestació de la seriositat. De la mateixa manera que si a tu Procert et veiessin els teus clients amb vestit i corbata pensarien que difícilment podries ser un bon ebenista o ferrer, ja que els vestits fins no s'adiuen a les feines manuals. El mateix passa amb tot, que cal que cadascú dugui el ritme de vida que li exigeixen les circumstàncies, i per això calen diners. Perquè algú ha de tenir la visió del conjunt. Jo la tinc a la meva empresa. Veig perfectament i en primera línia quines són les inversions i quins els entrebancs que ens hem de trobar. Els manipuladors a peu de màquina ignoren totes aquestes subtileses. Ells només han de cosir la roba i aplicar els tints. Per això no calen diners per comprar vestits cars ni tenir un cotxe aparent amb el que arribar a puesto. No puc entrar a un banc o a una multinacional i arribar amb un cotxe utilitari. Necessito alguna cosa que demostri que sóc solvent, que tinc una fàbrica, que podré complir amb les comandes, que generi confiança. Perquè la confiança és l'única arma vàlida que tinc com a empresari. Sense ella estic absolutament perdut, i per tenir-la cal esmerçar-hi diners que cal tenir.


54

En Solleres es distreia mirant la gent que passava pel carrer. Però va estar a punt d'intervenir a la conversa, perquè amb una orella escoltava el que anaven dient els seus companys. Duia vestit d'esport, amb sabatilles esportives, pantalons esportius i una samarreta de dos colors.
- Els diners no són la cosa més important del món. Hi ha molta gent que amb prou feines no en té. De fet la majoria no tenen diners, del que es pot deduir que no és una cosa fonamental de tenir-ne, que es pot sobreviure mal que bé sense. Pel que fa al meu cas particular jo no tinc una gran ambició d'atresorar-ne, perquè aquesta mena d'avarícies acaben per passar factura d'una manera o una altra. Els que tenen molts milions acaben per ser infeliços igualment, de la mateixa manera que els que no tenen un ral. Per això penso que no val la pena escarrassar-se a acumular capital, si desprès la desgràcia t'ha de caure a sobre de totes totes. Dit això penso que m'aniria bé tenir més bitllets al banc, perquè amb les feines temporals que acostumo no arribo de cap manera final de més, només amb estretors i condicions. Si tingués uns ingressos millors segurament seria més feliç, i si tingués una feina fixa. Això em dona de pensar que segurament si aconseguís aquestes millores al cap de poc tornaria a estar en les mateixes. Perquè la felicitat i el benestar són acostumadissos, de tal manera que mai no hi ha prou d'un o altre. Sempre hem de voler més, arribar més lluny, més alt, més pregonament, més enllà. Totes les fites es queden petites quan entra en joc l'avorriment. Jo personalment em trobo relativament a gust amb els pocs diners que tinc. Si més no no sóc a presidi condemnat. Quan robava cotxes tenia més diners, diners bruts però, i amb grans dosis d'angoixa. Ara mateix no m'he de preocupar per res, perquè els diners els guanyo honestament. No ho pot dir qui vol això. Perquè hi ha molta gent que té càrrecs de consciència pels diners que guanyen, perquè ells mateixos ja s'adonen de la injustícia que representen. No es pot dir que totes les maneres d'enriquir-se siguin igual de legítimes. N'hi ha que no ho són tant. Les gents que s'omplen les butxaques amb l'explotació d'altri segurament tenen raons per a pensar, per rumiar-se el seu estil de vida. Per molt que condueixin cotxes cars i vagin a sopar a restaurants de categoria, si tots aquests cabals se sustenten en l'explotació humana no poden tenir l'estómac tranquil. Algun retortilló els hi ha de donar de tant en tant. Al menys això és el que penso jo, que no tinc aquests diners. Potser m'enganyo a mi mateix, i en realitat aquesta gent viu amb la màxima tranquil·litat. Però com es pot viure serenament amb tantes coses que témer? Jo no puc sentir por de la ruïna, ni de que m'entrin a robar per la força a casa meva. No necessito protecció ni seguretat privada. La meva pobresa mateixa és la millor seguretat. Ningú no em voldrà robar a mi, ans al contrari s'espanten alguns de veure'm perquè pensen que sóc jo el lladre. Així puc caminar tranquil per tot arreu, fins pels indrets perillosos puc caminar, perquè els que hi ha en aquests indrets són tan desgraciats com ho pugui ser jo. Per aquesta raó no he de témer res. Però no vull compadir tan ràpidament els que viuen atemorits per la possibilitat de la pèrdua de la riquesa o pels actes violents. Aquestes gents viuen prou bé, amb el ben entès que saben que ells mateixos o la seva nissaga haurà d'anar necessàriament a parar a la ruïna o a la mort violenta i torturada per motiu de la seva riquesa. Viuen emparats per la bonança de les seves economies. Quan hi ha diners pel mig tot s'arrana, les dificultats més sonores esdevenen plàcides, les portes s'obren. Així és molt fàcil fer negocis, quan es té tant de poder que es poden pressionar els governs i les institucions. Aquesta és la via de reproduir els diners, de fer que generin, d'engreixar els comptes. Això és el que fan el més rics per continuar sent-ho. D'aquesta manera aconsegueixen que no hi hagi opció pels altres, que sempre hi hagi els mateixos al capdamunt. Perquè el mateix poder que tenen el fan servir per acumular-ne més. Acaba per estar tot en les mateixes mans. Al final resulta clar que matant a una dotzena de persones s'allibera tot aquest poder i les coses es personalitzen. Apareixen les revoltes i els finals sagnants per a les persones que ho dominaven tot. Els senyorius sempre han d'acabar d'aquesta manera, per identificació entre poder i persones. La gent ja no sap per que lluita, si contra el poder en sí o contra la persona que l'encarna. Però a mi no m'importa gens tota aquesta problemàtica, perquè visc molt feliç amb els meus escassos recursos. Si tingués prou diners per arribar a fi de més trobaria noves despeses. Aleshores resta clar que no tinc altra opció que haver-me d'administrar. Al cap i a la fi arribo efectivament a cada final de més, el que vol dir que en realitat passo estretors només, que m'he d'estar d'algunes coses que em vindrien de gust o que tenia previstes, però que de cap manera no passo angúnies. El cas és que sempre penso que tindré més hores de feina de les que al final m'assignen a l'agència. I per això em gasto els diners al començament que després trobo a faltar al final. Aquestes coses em penso que li passen a tothom. A la immensa majoria, al grui
x de la societat. Només uns pocs tenen el privilegi de poder viure sense diners. En tenen tants que tenen qui els dugui la cartera. Quina solitud deuen de sentir dins les seves mansions els magnats, amb el servei just ocupat en les seves tasques, sentint la fredor de les parets, les estances massa grans com perquè s'acabin mai d'escalfar, les passejades amunt i avall dels passadissos, observant per les finestres els jardins inacabables. Aquesta és vida de presoner. I tot per l'avarícia. Per voler tenir i rebre sense donar res a canvi, per voler atresorar el que pertany a tothom, per voler destacar en mig de la gentada, ser reverenciat i temut, perdre els valors més evidents de la humanitat. Sempre patint la solitud, la manca de contacte, la tebiesa. No els envejo el negoci. Jo no faria res dins la mansió gegantina, amb centenars d'habitacions, sense cap altra cosa que fer que rumiar i rumiar, remugar com una vaca els negocis i les licitacions, les contractes, els dividends, les accions. Totes aquestes coses rodolant pel cap, sense anar a dipositar-se enlloc, sense deixar que la natura exerceixi sobre el cos, sempre en tensió, garratibat. Aquesta gent pateixen d'una immobilitat morbosa, que fa angúnia de concebre, perquè depenen de les seves pròpies decisions. Jo tanmateix depenc d'un munt de persones, de tots el que em diuen el que haig de fer i el que no. Dels que em donen les ordres a cada moment. Cada setmana un de diferent, fins i tot cada dia. Dient-me quines capses cal bellugar de lloc. Jo ho faig perquè sinó no em paguen. També m'amoïno pels diners, els meus diners, que bones suades em costen, sempre fent les feines més feixugues. És el destí que tenim els pobres, que hem de fer mans i mànigues per arreplegar uns quartos. Amb aquests diners em compro les robes econòmiques, el calçat, el menjar i el beure. I algun capritxet de tant en tant, coses de les que no em ve de gust parlar ara. No sabria decidir-me, i en el fons m'agrada pensar que no sóc ric i benestant perquè no vull, perquè en el fons estic millor com ara, sense maldecaps remarcables, fent la meva vida. Què en faria jo de les riqueses. Segurament fondria els diners senes miraments, perquè a mi m'agrada gastar. Quan venia un cotxe diari feia unes despeses increïbles, en tuguris llardosos, en meuques illetrades la majoria. L'analfabetisme fa les coses estiguin més clares. Perquè jo mateix m'estic plantejant de fer estudis superiors, en el temps lliure que em queda. És clar que això no té res a veure amb els diners. No crec que una millor formació em conduís a una feina millor. No amb la llibertat que tinc ara. I em dona per pensar en la gent que són més pobres que jo. Com s'ho deuen fer? Perquè jo em trobo que estic al límit, que no puc abaixar més el llistó, que si m'escurcen els ingressos em falta per sobreviure. I tanmateix n'hi han que han de passar amb molt menys que jo, amb no-res pràcticament. I se'n surten. Per a mi és tot un prodigi que només es pot explicar amb conformismes insospitats, que no sóc encara capaç d'albirar amb la intel·ligència. Segurament hi ha renúncies que em semblem impossibles d'assumir que ells accepten com a norma i llei de vida. Noto que hi ha un munt d'esglaons que condueixen a la misèria i que els tinc encara per sota. Això em dona forces moltes vegades, perquè em sento al límit, i tanmateix sóc conscient que hi ha límits encara més limitats que el meu. Per això treballo les hores que toquen i faig cas dels caps i d'altres enzes que em trobo diàriament, perquè penso que les coses em podrien anar pitjor. I no vull que cregueu de mi que penso amb beateria, la meva mare no m'ha insuflat aquesta hipocresia seva compaginada amb l'abús de l'alcohol. Ho dic tal com ho sento, perquè veig que hi ha tota una escala cap abaix de la que no es veu el final. Paradoxalment cap a dalt si que hi ha certa claredat. Perquè els homes més ric i més poderós del món són ben coneguts, tanmateix pel més pobre i el més desgraciat hi ha milers que disputen. Per això es pot dir que el camí cap a dalt és més clar, hi ha més llum i més coneixement, però la humanitat en conjunt es troba cap avall malauradament.
Tot de sobte en Dudenci els interrompé per endur-se els gots buits. Demanaren entre tots tres una altra ronda i en Solleres encengué una cigarreta. Tot seguit en Procert s'acuità a parlar.
- Tens per tabac pel que veig. Tothom fa el que pot per sobreviure. Alguns no ho aconsegueixen, però són pocs i es troben lluny de nosaltres, no val la pena que ens faci pensar gaire el seu patiment. Les persones llunyanes sempre tenen uns drames de ca l'ample, mentre que els que tenim a la vora neden en l'abundància. Hi ha molta mentida en tot plegat. Parlant dels diners us puc dir que per a mi no són la principal prioritat. De fet no puc aspirar a tenir-ne igual que tu, Solleres. Perquè un artesà no pot fer-se ric, des del moment que no hi ha ningú que es faci ric treballant. Tanmateix tinc una relativa felicitat, perquè ningú no em mana i puc anar a la meva. Haig d'aguantar els clients, que són els que paguen. Per a mi aquestes persones que passen el llindar del meu taller són carteres mòbils, proveïdors de diners que calen per a les meves activitats. Perquè jo pugui polir la fusta o retorçar el ferro cal que algú pagui els materials, i que faci comandes. Els diners serveixen perquè jo pugui fer el que desitjo, per quantificar la feina del llenyataire i la del miner. D'alguna manera s'ha de fer. Si no fos així jo hauria de perdre quantitats ingents de temps en fer bescanvies absurdes amb el llenyataire o amb el miner, a part que segurament tindria més feina perquè em donaria directament l'arbre. Jo sóc un fi artesà, que necessita de proveïdors. I per aquesta raó em calen els diners, per pagar les matèries i quantificar la meva feina. Em demanes si m'agradaria poder viure sense calers? Oh, i tant! Però malauradament no puc, perquè haig de poder quantificar les coses. És com els nombres matemàtics, calen per tal de poder comptar. Sense nombres no podríem saber que cinc és més gran que quatre, i que si menjo cinc melons quedaré més fart que si en menjo quatre, per raó d'aquesta relació de quantitat. El mateix passa amb els bitllets. Serveixen per posar etiquetes a les coses, per mesurar-les en funció les unes de les altres. A mi m'agrada aquest sistema. En surto afavorit segons el meu parer, tot i que hi ha qui en surt encara més afavorit que jo, i fins i tot hi ha qui en surt obscenament. Però no val la pena fer-se mala sang per la riquesa dels altres, ells sabran a que la deuen i quines gratituds han de mantenir, i si tenen alguna servitud per motiu de la seva riquesa. Jo estic content amb el que tinc, no em calen grans fortunes, encara que no li diria que no a un compte corrent ben farcit. Perquè no hi ha ningú que no somiï amb seguir amb el millor de la seva vida podent-se estar del pitjor. Però ai! Això no ho farien els diners, perquè ens traurien del davant les coses dolentes que tenim per posar-nos-en unes altres, diferents i potser més fines però indesitjables igualment. Perquè les coses dolentes sempre ens han de perseguir, i d'això no ens poden deslliurar els diners. A part que tota la gent amb duros que he conegut eren esquerpes i malintencionades, i tenien respostes desagradables i posats ridículs. Està vist que això de la fortuna material està molt per sobre de la capacitat humana, de manera que els que s'inflen de poder acaben per ser caricatures de persona, records d'ells mateixos esbossats, esborranys del que van ser.


55

- Trobo que dieu paraules encertades, des del fons del cor. Jo seguixo pensant igual a pesar de tot. Els diners són quelcom indispensable per sortir endavant. Aquesta veritat només la pot ignorar qui no en té, essent aleshores normal que hom es conformi. Jo també ho faria si estigués pelat com el cul d'una mona. Però per fortuna tinc ingents quantitats a la meva disposició. Les engrunes daurades d'una indústria puixant. Cal ser en el moment just quan plouen els diners. En el meu cas tot això ve d'una herència, per tant no vaig haver d'estar enlloc, però conec cassos en que ha estat així. Persones d'una determinada categoria social que per la seva ambició i per un toc de sort han ascendit més amunt d'on els pertocaria. Jo sóc un lliberal, no entenc que el naixement hagi de marcar els destins, ni les quantitats de diners que es maneguen. Algunes persones de pocs recursos saben administrar grans fortunes sense problemes, són excel·lents empleats. Perquè per manegar diners només cal honradesa, i aquesta és una dot molt particular. Jo gaudeixo abastament dels privilegis dels diners. Vaig als restaurants que m'agraden, amb la meva dona, condueixo el cotxe que m'agrada, faig les coses que em venen de gust, quan puc. Perquè per això serveixen els diners. S'han d'acumular fins a cert punt, però també s'han de gastar, perquè l'aparença ho es tot en segons quins cercles, i per fer-se notar com a integrant del cercle cal fer una inversió. Els luxes són un diposit de futurs, uns diners destinats a comprar l'etiqueta social, sense la qual és impossible accedir als avantatges dels grans negocis. Totes les persones amb les que tracto, tret dels capatassos i obrers, són gent polida, vestida a una bona sastreria, amb sabates lluents i cares, condueixen cotxes de gama alta. Tot això són condicions prèvies a la clausura d'un bon negoci. Sense elles no pot haver ni negociació. Jo no posaria el meu temps o els meus recursos al servei d'una persona que no presentés un aspecte impecable. No parlo ja de dur un determinat vestit, sinó de l'aspecte, la roba nova, la cura corporal. Aquestes coses són molt importants, i si no es tenen diners no es poden aconseguir. Perquè la persona de confiança és aquella que arreplega prou engrunes daurades, que té a l'abast una font de dividends, i això cal demostrar-ho. Si bé hi ha excèntrics que insisteixen a fer negocis de qualsevol manera, amb sabatilles de tennis, amb samarreta estampada.
Alguns milionaris ja ho tenen això. M'ho he trobat més d'una vegada. És clar que amb aquests no faig negocis directament. Per la raó que jo no sóc un milionari, i cadascú fa negocis amb els seus iguals o els seus propers. I la diferència que hi ha entre un milionari i jo és bastant gran. Jo tinc prou recursos com per parèixer al capdavant de la fàbrica. Hom ha de semblar el que és, sinó el món se'n va en orris. Jo procuro per semblar el que sóc, el propietari d'una fàbrica tèxtil de mida mitjana. Per això necessito una determinada quantitat de diners, les sobralles de negocis d'un determinat volum, un delme que em cobro per ser l'artífex de tot plegat. Això va directament destinat a representar el meu estat social, la meva posició dins l'esglaonat que condueix al cim. Jo hi sóc a mig camí. Tampoc no us penseu que estic molt a dalt. Sovint ho rumio i mirant-me a mi mateix em veig com un obrer, tot el dia dins la fàbrica, en el fons hi ha poques coses que m'hi separin. Les agulles de corbata han de ser d'or, banyades si molt convé, lluentes i fetes a mida, amb les inicials gravades. Jo no tolero persones que es presenten sense agulla de corbata o amb una de llautó. No es pot tolerar que et faltin al respecte, i això és una gran desconsideració. Perquè es trenca el valor de la representació. Fent el garrepa en aquesta mena de coses es destrueix el veritable valor dels diners, que és la seva ostentació proporcionada. Sempre en funció de les pròpies possibilitats, però sense oblidar que qui fa grans negocis arreplega beneficis a mida, i ho ha de demostrar exteriorment. Amb tot un seguit de detalls. Per això no m'agrada preocupar-me massa pels diners dels que disposo. Això del final de més no va amb el meu estil de vida, perquè jo hi estic per sobre. La qüestió no és arribar enlloc sinó teatralitzar els guanys, fer-los palesos per mitjà de l'ostentació. Per altra banda és cert que de tant en tant cal manegar diners directament. He de dir que no totes les compres que he fet a la vida han arribat a orelles de l'agència tributària. Algunes de les operacions que he fet han estat amb maletins i furgonetes. Això és pràctica habitual entre els empresaris, no us espanteu pas. Entrem doncs en una nova faceta dels diners, quan es mouen morterades en bescanvis directes. Aleshores els bitllets amuntegats dins la maleta constitueixen un producte, una matèria. Ja no es tracta d'una manifestació de les unitats abstractes del cabal que es posseeix, sinó d'un objecte, com podria ser qualsevol altra cosa. S'intercanvia per altres materials, una comanda de teles o de tints, carregats dins un camió. Es tracta d'un món de negocis al marge de tot. Els que s'hi mouen habitualment tenen una avidesa sense límits. Diners per poder cremar en tota mena de poca-soltades. Personalment guardo sempre una reserva indeclarada per fer aquesta mena d'operacions i per si les coses venen maldades en un futur. Sempre s'han de tenir previsions. De què em serviria tant d'esforç ara si més endavant caic en la misèria. Per això tinc reserves, en bitllets de banc i en metalls preciosos. Aquests no baixen mai de preu, i àdhuc pugen en temps de guerra o desgràcies. Perquè en aquests moments els diners prenen una forma molt diferent. Esdevenen un bé escàs, de manera que la concentració en poques mans es fa encara més lacerant. Respecte a l'enveja, us he de dir que jo no en tinc gaire. Sóc conscient que no sóc l'home més ric del món, ni el més poderós, i que això m'hauria de fer odiar des dels budells els que tinc per sobre. Fins i tot es pot pensar que el fet de ser jo ric i poderós dins el meu terreny m'hauria de fer sentir més antipatia pels que tinc amunt. Però no és així. Mantenir-me al capdavant de la fàbrica ja em dona prou maldecaps com per haver-me de preocupar pel que fan els altres. Haig de posar totes les meves energies a mantenir el que tinc. Perquè els diners són fugissers. Un bon dia et lleves i ja no tens res. I tot a despit que tinc assegurances per a tota mena d'eventualitats. Un sabotatge general de les màquines en cas de vaga el tinc cobert per una pòlissa. Una altra em cobreix del cas d'incendi, tant a la nau principal com a algun dels magatzems. Allà s'amunteguen les teles i les caixes de producte, que poden cremar amb facilitat. El cas de robatori també. Totes les eventualitats. Perquè per cap motiu no vull ser pobre per culpa d'una desgràcia. Tanmateix tinc pressent que sempre pot esdevenir que hi hagi una revolta popular, algun canvi polític d'envergadura, un imperi mundial amenaçador, alguna cosa lletja d'aquestes. Aleshores tot s'acabaria d'una revolada, el benestar i els diners. De tant en tant ha d'haver capgirells de l'ordre social, perquè els més espavilats es posin al capdamunt de tot. Potser jo no estic dotat per a ocupar el lloc que ocupo. Sovint ho penso, perquè qui va engegar la fàbrica va ser el rebesavi. D'ell ençà la raça familiar s'ha pogut deteriorar. Fins arribar a mi, que potser sóc del tot normal, una persona com els altres, que s'ha trobat al capdavant d'una fàbrica per casualitat. Podria ser, no ho descarto pas. Ara no importa, doncs el cas és que les coses estan així, i si podrien haver estat diferents Déu ho sap. Jo gaudeixo dels privilegis que tota la dedicació que esmerço, i les amatències que tinc amb els clients i proveïdors, em permeten de tenir. Perquè després de totes les hores que treballo bé mereixo algunes recompenses. M'agradaria que la meva feina fos tan fàcil com asseure'm a la cadira davant de la màquina de cosir i fer anar els patrons, sense haver de pensar ni assumir cap responsabilitat. Tot el dia em bellugo en mig de tries crítiques, de les que penja molta gent, de les que es poden derivar moltes desgràcies. Trobo just que pugui gaudir d'un estat que representi el meu nivell de sacrifici. Que ningú no es pensi que els que manen i maneguen els diners duen una vida plàcida. Tot el contrari, haver d'estar sempre atent a tot el que passa no és cap bicoca. En tot moment considerant els pro i els contra, carregant farcells intel·lectuals insalubres, objectant les aspiracions legítimes dels subordinats. Totes aquestes coses tenen un preu en tensió i cansament. Bé que m'he de relaxar al final de la meva jornada laboral i quan tinc un moment de llibertat. Els treballadors no necessiten d'aquests avantatges, perquè ja tenen una vida prou relaxada, només han de fer el que altres pensen per ells, i parar la mà cada més. Jo haig de donar voltes a assumptes de gran volada, cal saber ficar-se en aquestes camisses, cabre-hi sense entrebancs, amb lleugeresa. En el fons sóc un artista de la negociació. Per això mateix necessito tenir els diners que tinc, per poder manifestar aquest art i fer-los palès amb contractes i serveis.
- Tu el que ets és un barrut, tallà en Solleres. A veure si per fer negocis cal ara alguna altra cosa que ser un lladre. Perquè això és el que són la majoria. Aquestes engrunes de les que parles les tenen molts al seu abast, gent que manega els diners dels altres, recaptadors de tota mena, i no s'enriqueixen a partir de les engrunes, com tu metaforitzes. Ara resulta que els diners són necessaris per fer determinats negocis. Em podràs explicar quin sentit tenen aquestes multinacionals que operen a tots els països del món fent el mateix i que arrepleguen de totes bandes. Tot plegat seguiria funcionant igual si anessin per separat, i fessin una confederació per tal de fer les tasques comunes. No cal fer cap representació per a res. Al capdavall estic segur que tractes encara que no ho vulguis confessar amb gent normal que no fa ostentació, perquè també hi han al món dels negocis. Funcionaris de l'estat per exemple. Has de fer tractes amb ells per pagar impostos i per obtenir llicències. Hi ha molta gent que no necessita fer ostentació de la riquesa encara que la tingui efectivament o a l'abast. Es pot passar per aquest món de moltes maneres sense necessitar de ventar les possessions que es tenen a tot altri. Perquè aquesta conducta que em refereixes és del tot improcedent, i estic convençut que fins i tot antipàtica a alguns. Perquè algú que tingui més diners i més poder que tu i es vegi amb un cotxe pitjor no pot pensar sinó malament de les teves aspiracions. Algú així pensaria de seguida que et penses que tens més del que no pas tens en realitat. Això seria contraproduent per als teus negocis. Potser aquest afany d'ostentació és el que t'ha dut a no progressar amb la teva fàbrica, que si bé sembla que no ha minvat des que la vas rebre tampoc no ha crescut més enllà del progrés general i de les previsions. No es pot saber mai qui hi ha darrera un desconegut, ni tan sols amb perspicàcia es pot endevinar qui és aquella persona. Milionaris poden passejar-se pels carrers amb robes esparracades només pel plaer de fer-ho. Hi ha gent molt estranya, capaça de tot. I amb això dels diners hi ha molta excentricitat. Tret dels casos de gents que hereten la seva riquesa i estan disposats a mantenir-la pels mateixos mitjans, i que són una minoria, la major part dels que tenen calerons s'aboquen a les més incalculades excentricitats, malbaraten les fortunes en coses absurdes, perquè en el fons el tenir diners els fa perdre el cap, els situa fora del raciocini. Avui dia qualsevol amb una mica de sort o de barra pot acabar milionari. Els diners es trivialitzen a si mateixos, per la seva manca de substància. Amb tantes lleis reguladors dels fluxos monetaris sempre hi ha qui pot ficar la resclosa en un canal per fer que les aigües emplenen la seva bassa, es mengen les engrunes com tu dius. Així hi ha basses sobredimensionades, que pertanyen a veritables pocapenes que per un cop de fortuna han rubricat la signatura a un contracte formidable. Així s'encimen. Seguidament gasten els diners en disbarats. Perquè la relació amb els bens materials pot ser de menyspreu o d'adoració, no hi ha terme mitjà, quan les quantitats es fan respectables. Per això hi ha tanta gent que embogeix després d'amassar una gran fortuna,
perquè arriba un punt en que s'adonen de tot el que tenen i decideixen que això d'alguna manera és representatiu de la seva vàlua personal, que consagra la seva capacitat, que els fa estar per sobre dels altres. És aleshores que tot està perdut.