Dignitat i feina

En Jonàs sentia ganes de treballar. De vegades es demanava si servia per a res ell. Perquè servien les persones que no servien per a res? No s'ho demanava amb acritud. No es feia mala sang, només que s'adonava que no encaixava enlloc a on es treballés. No era culpa seva de cap de les maneres. Era culpa dels altres. De tots aquells que s'esforçaven en demostrar absurdament que la seva feina era molt útil. Així no hi havia manera de treballar. En Jonàs era una persona mentalment activa, i físicament preparada, no tenia gaires problemes per esforçar-se ni li feia escarafalls al treball, no era tímid amb la feina, però no podia suportar la manera d'escapolir-se de la responsabilitat i de l'esforç que tenien els demés.

Per això senzillament no treballava. El món del treball no estava fet per a ell, no tenia la capacitat d'imposar-se per mitjà d'estratègies, no dominava les arts de la conversa crucial i de la reunió, no tenia habilitats de mal tracte amb la gent. Se sorprenia de vegades en observar que el que alguns anomenaven saber tractar les persones era en realitat tot el contrari, és a dir no saber-les tractar en absolut. I el que era simpatia era antipatia, i el que era vocació de servei era tot el contrari. Així doncs no podia competir en condicions.

Hi havia també els caps i els comandaments intermitjos. Persones a les que considerava inhàbils d'entrada per a les seves tasques, que es trobaven en una posició incòmoda d'haver de demostrar que comandar i organitzar eren les seves tasques naturals, quan no ho eren. No ho són de ningú. Així doncs en Jonàs es planyia d'ells. Perquè en tot moment havien de mantenir el seu privilegi, demostrar que eren adients per les seves funcions, inventar mil i una estratègies i comentaris per tal de seguir assentats a les seves cadires. El de menys era treballar.

A tot arreu a on havia treballat el de menys era el treball. A tot arreu a on havia estat el treball era quelcom que feien els altres, tercers contractats amb aquest propòsit. I fins i tot s'havia trobat actituds indignades o reticents a l'hora d'arromangar-se i fer quelcom d'alguna utilitat. Quan passejava pels carrers de més renom empresarial de la ciutat observava els edificis llargueruts i ben ornamentats a les seves façanes i s'adonava de la poca activitat concloent, concreta i mesurable que s'hi feia. A tot arreu hi havien cadires escalfades, cadires que mai no passaven fred, i feines d'escarràs que feia algun altre.

Però val a dir que l'escarràs no li feia por a en Jonàs. No tenia cap problema en pujar caixes per escales estretes, ni li feien nosa algunes jornades de treball intensives, ni posava objeccions a fer tasques que no li corresponien. El problema no era el, eren els altres. Perquè treballar quan els altres es toquen l'entrecuix pot mortificar, sobretot a les bones persones que consideren que fer la feina de la millor manera possible és un benefici per a un mateix.

No pensaven així la majoria, però. Pensaven que callar i mirar cap a una altra banda, indiferents al clam de la feina per fer, que ensinistrar-se en l'art de ser indolent i irreceptiu a les indirectes, que deixar fer era una bona estratègia. No protestar ni contestar, i no fer res. Una estratègia global per passar jornades de treball prou llargues sense haver aconseguit cap objectiu. En Jonàs no ho podia entendre, com una persona podia sacrificar una bona part de les seves hores de vetlla per una ocupació infructífera i sense lleure, per fer d'estàtues humanes picant amb parsimònia un teclat d'ordinador fins a fer les tasques més simples en un temps desproporcionadament llarg.

Així que renunciava a les tasques d'oficina, per inútils, renunciava així bé a engreixar les butxaques del propietari de cap multinacional, renunciava a les exigències exagerades dels negocis familiars, i renunciava a tenir un cap torracollons en general. Renunciava a pràcticament tot en l'àmbit de l'activitat laboral.

Notava que la seva única oportunitat seria seguir amb el seu parasitisme de subsidi en tant que no trobés la manera d'obtenir ingressos sense passar per tot plegat, sense haver de treballar de demostració de la jerarquia, de palesament de les diferències, de tu serveixes i jo comando. Sense haver de passar pels absurds plantejaments del món empresarial, que amb prou feines si podia arribar a comprendre.

Es meravellava que els culs de sofà, els q'el tenen de pell i de la bona, els que no es belluguen del seu despatx, més que per viatjar a la sala de reunions, que tota aquesta tropa de mantes consideressin que ells eren els que més treballaven. En efecte no hi havia gerent o director o cap de secció que no pensés que treballava més que els que veritablement treballaven. No s'adonaven aquesta gent que el seu mal humor no era producte de treballar molt, sinó tot el contrari. Que no duien cares llargues perquè tinguessin greus preocupacions, sinó per no tenir-ne de veritat. L'alegria sempre es troba a les cares dels desesperats, dels que poden gaudir d'una galeta amb el cafè amb llet el dia que se la regalen, dels que poden admirar-se de que faci sol i donar gràcies. I aquesta gentussa desvagada i sense obligacions, amb tots els seus capricis coberts, sempre havien de passejar el seu malcarament, la seva impaciència injustificada, la seva pressa en obtenir el que no mereixien.

Deixem-ho clar d'una vegada. Al si del consell d'administració no es treballa, per molt que xisclessin en Jonàs sabia que el gerent i el seu consell no fotien ni brot, i que només responsabilitats imaginàries eren les que els enterbolien l'ànim. Res semblant a les responsabilitats reals de viure. Val a dir que en Jonàs duia una vida força relaxada, pel que fa a la feina, i que tenia sovint connexions entre el seu estat d'ànim i el que podria tenir un directiu. Sovint feia observacions cíniques als altres, i se sentia intranquil en tot moment, sentia que no feia res d'utilitat a la vida, que no tenia un comés concret, bomber o pagès, per exemple, o potser forner. Sentia que havia de recolzar-se en els altres per trobar una raó per a si mateix.

Aquí hi havia una connexió clara. I per això en Jonàs sentia en primera persona la barra poca-solta de tots aquells entaforats als seus despatxos. Si més no, en Jonàs feia vida d'anacoreta, el subsidi no donava per a més, i els dels despatxos acumulaven beneficis i divertien els diners a cabassos. Així doncs hi havia diferències fonamentals entre en Jonàs i els altres de la seva mateixa espècie. En primer lloc en Jonàs no sentia rebuig per les feines dures. En segon lloc en Jonàs no tenia aspiracions de manar. En tercer lloc en Jonàs no volia ser respectat com a prohom. I en quart lloc en Jonàs no aprofitava cap posició per tal d'embutxacar-se diners, legal o il·legalment.

Tanmateix els que hi eren no volien renunciar a res. En Jonàs observava aquesta jerarquia del treball i s'esfereïa. Els millors situats donaven per fet que tothom ha de treballar. Naturalment. Ells ja hi eren, els altres vindrien darrera. Així era fàcil estar a favor del treball. Per altra banda els que no volien treballar havien de caure necessàriament en la marginalitat. No se'ls podia permetre una vida normal. Perquè els que ja hi eren volien tenir algú darrera. Les actituds sacrílegues en contra del treball havien d'eradicar-se, o si més no desactivar-se per mitjà de la pobresa i la manca d'oportunitats. Només ells, que ja hi eren, que ja havien treballat, ells o la seva parentela, podien gaudir alhora de les oportunitats i del lleure.

El tracte els semblava immillorable, just i assenyat. Treball per beneficis socials. Vendre's a preu de sou o de comissió, o de participació en els guanys. Vendre's el primer sabedors que tard o d'hora s'haurien de vendre i que si ho feien més tard o no ho feien estarien més avall. La lògica del poder de sempre, la lògica del sacrifici personal per justificar el sacrifici imposat en els altres. Però sempre el sacrifici dels altres ha de ser superior al d'un mateix. Així l'exemple en mans del poderós sempre ha de servir per iniciar.

Però, val a dir que en Jonàs s'havia trobat en la situació d'agrair l'exemple en algunes ocasions. L'exemple, la cooperació, emplenar els buits, reforçar, recolzar, eren mancances manifestes a la majoria d'organitzacions que havia visitat. L'home de la poltrona no volia tacar-se les mans de fang. Tanmateix no tenia cap problema en quedar-se calb de no fer res i pensar massa i de tenir les mans suades per l'agitació de la inactivitat orgullosa de la seva posició.

En Jonàs ni ho entenia ni ho volia entendre, i molt menys donar la raó als que ja hi eren ben situats. Què esperaven doncs? Que els altres entenguessin el seu esforç previ, els seus apriorismes, la seva condició de veterans, i que comprenguessin que la funció q'els havia tocat viure era merament subalterna? Era difícil de comprendre per a en Jonàs. Les veritats socials de la feina i el bon comportament se li ennuegaven, li feien una bola al coll que no volia entrar, i que havia de vomitar a mig engargamellar.

El món de la feina feia fàstic. Això deien els que exercien el dret de treballar. En Jonàs tenia temporades en que no l'exercia. No el necessitava, no sentia una urgència al seu interior que l'aboqués al sacrifici. No tenia perquè treballar per algú que no estigués mínimament desesperat per contractar-lo. De fet li agradaven les feines vils, fetes amb moderació. El fred a l'hivern li activava la circulació. Les penalitats li feien pensar, sobretot en coses positives, veure-ho clar. De vegades es deia a si mateix: és quan m'escarrasso que hi veig clar. La feina dura però no estava al seu abast, eren feines buscades, de poques oportunitats, i amb poques possibilitats de fer-les. Per altra banda sovint sentia per part dels seus empleadors que menystenien la seva feina.

Val a dir que en Jonàs sabia que hi havia qui pensava que les feines dures es mantenien només per mantenir l'ocupació del
s sectors menys dotats intel·lectualment de la societat, aquells que es perdrien davant un ordinador, que no serien capaços d'atendre correctament un client, que no podrien aportar idees a un aplec empresarial, ni molt menys protagonitzar una conferència. Per aquestes persones es mantenien les feines dures, persones incapaces de comprendre la veritat oficinística, la summa teològica de la societat de bens i serveis, que explica que vendre és més important que produir allò que es ven. No era així, en Jonàs ho sabia. Les feines dures seguirien existint durant molt de temps. Ni hi havia enlloc voluntat d'eradicar-les ni mitjans per aconseguir-ho. Massa gent cavil·lant donaven pas a massa idees imaginatives, un xic tranuitades, sense res a veure amb la realitat dels fets.

L'alliberament del treball feixuc encara no havia arribat. Tanmateix pels contractadors si que era un fet. En efecte, pensaven que les seves feines respectives eren més importants que la dels seus treballadors. Que organitzar la producció era més important que produir, i fins i tot els contractadors, en Jonàs s'adonava, pensaven que no introduïen millores mecàniques o de procediment en ocasions per tal de poder mantenir les feines dels seus assalariats. En el món particular d'en Jonàs això era especialment atroç, en tant que no tenia per més horitzons les feines quasi inventades per tal de mantenir-lo ocupat, a ell i als que eren com ell. Feines que la miopia dels que les gestionaven les feien veure com a prescindibles. Res més lluny de la realitat.

En efecte en Jonàs trobava que les feines fetes per persones prescindibles eren les imprescindibles, potser en la temptativa de no ajuntar massa imprescindibilitats. Així doncs la feina inútil era aquella que tenia la persona més crònica en les seves funcions, i aquella més peremptòria i insubstituïble, inajornable i efectiva, era la que patia continus canvis en el personal.

En Jonàs se sentia desorientat aleshores en aquell món empresarial, en el que no encaixava ni volia encaixar, en que tot estava organitzat per trobar algú desconegut i amb empenta que fes la feina que ningú no volia fer. Així que en Jonàs alternava l'activitat amb el lleure, no sempre havia de treballar a qualsevol preu, no li podien demanar un sacrifici tan gran. Ja seria el darrer allà a on fos, però en la seva inactivitat era el primer, i les seves idees eren les úniques que es duien a terme. Potser li mancava el talent o l'oportunitat, l'èxit no l'acompanyava, potser perquè les paraules retorçades no li feien costat. Ell ho ignorava tot. No el podien obligar a treballar. Era només una opció, que faria en plenes condicions, o desesperadament. Només quan es trobessin dues desesperacions amb necessitat mútua ingressaria en alguna organització. Com havia fet sempre i com pensava continuar fent.