dignitat de mare

Em fonc. Fa calor. Tots estem suant. Tenim set. Potser gana.
Crec que mai escriuria un petit conte així de curt, clar i concís.
És la història d'un malentès.

La N'Djabe espera el seu torn a la cua de l'Hospital, el seu fill en braços. Han arribat els metges estrangers, blancs i peluts ells, blanques i amb els cabell al vent elles. Samarretes vermelles sota bates clares.Tothom corre, tothom va atrafegar, tothom sembla que estigui fent moltes coses a la vegada.
Ha estat una nit difícil per la N'Djabe. El nen no ha parat de plorar, està exhaust, no deixa dormir, i la Rougui, la veïna li ha explicat que hi ha uns metges tupack que han vingut a instal·lar-se a l'Hospital, aquell Hospital que van fer els francesos però que mai ningú no ha omplert.
La N'Djabe ja porta estona llevada quan ha decidit acostar-se a veure els estrangers. Recorda que l´'ultim metge que hi havia a l'Hospital va marxar fa un temps i des de llavors ningú no ha ocupat el seu lloc. De fet es podria dir que abans tampoc ningú no ocupava el lloc perquè el doctor Amadou es limitava a enviar els pacients a la capital del país sempre que la cosa passava d'una simple lesió cutània. El viatge a la capital és llarg i difícil en ase, i no hi ha molts cotxes al poble per acostar-s'hi així que el millor és no posar-se malalt,...

Hi ha un blanc a la porta que sembla que endreci la cua d'entrada. Parla un idioma desconegut. La N'Djabe no parla el francès però reconeix la llengua colonial, aquests homes i dones blancs intenten parlar-lo amb la població però entre ells parlen altres llengües.
És el seu torn.
S'acosta a l'home de la cua. La N'Djabe fa gest d'ensenyar-li el mal de la criatura però l'home de la cua es limita a fer-la entrar.
Hi ha un grup de blancs a la porta de l'Hospital, fan que la N'Djabe se senti insegura. No sap a qui ha d'adreçar-se. Ho intenta. S'acosta a un d'ells, alt, amb barba i ulleres de sol i li ensenya el seu fill d'esquena. No entén el que el blanc li pregunta però per l'expressió que li endevina als ulls sap que el blanc no sap ben bé què fer. De cop apareix una noia. Deu ser la metge blanca, tots els de l'entrada la miren. La suposada metge la fa entrar, seuen a una llamborda. La N'djabe destapa l'esquena del seu fill. No arriba als 2 anys, plora, li surt alguna cosa del seu culet petitet. La N'Djabe fita la cara de la doctora. "Je ne suis pas doctor, je suis infermier" li diu la blanca. La N'Djabe endevina que la noia que és infermera fa esforços per no plorar.
La N'Djabe tapa la criatura que continua plorant.

-No pots fer rés? - Dic
-Què vols que faci?. Sembla que té una esquinçada per dins i li han sortit part del budells pel culet - Em respon la enfermera.- No, no puc fer res.

Passa el cap de l'Organització per allà. Ja ho sé que son dentistes, ja ho sé que no son especialistes en medicina interna però la bata blanca sempre té un no-sé-què d'autoritat que et fa creure en el poder curatiu o pal·liatiu del teu interlocutor.

-Escolta, aquest nen té els budells per fora, no podem fer res?- Pregunto , però ja conec la resposta.
-No, no puc fer res.
-Però si no fem res,... - No acabo la frase. Em fa pànic dir-ho
-Si, es morirà.- Em diu el cap.

M'enfonso. La N'Djabe em veu plorar desconsoladament abraçat al cap. Ella marxa de l'Hospital amb el nen en braços i amb una dignitat que jo no he sabut trobar.

Em fonc. Fa calor. Estic suant. Tinc set.