Dibuixos

Les il·lustracions li saltaven de la pàgina. No hi havia manera de mantenir-les al seu lloc. Les dibuixava i immediatament es feien reals, deixaven el seu niu, i corrien pel despatx. No podia fer res per evitar-ho, ni tan sols dibuixar-les amb cura, o descuradament, els garbuixos qualsevols també vivien, i saltaven per totes bandes. Estava desconcertat. Allò no tenia una explicació racional, no era res amb que s'hagués trobar abans, era un desgavell. No podria acabar la feina, aquesta era una primera deducció del que estava passant.

Doncs si els dibuixos no volien estar-se al paper aleshores de res servia fer-los. El paper seguia igual de blanc, els dibuixos s'enduien tota la tinta, no deixaven cap traça. Observava l'habitació, tot era un disbarat, un parell de personatges, una dona de tacons alts i un home de barret i americana es barallaven, per ocupar la part superior d'un gerro, a on hi havia bona vista. Tenien ganes de conèixer el món. El dibuixant provà de convèncer'ls que tornessin al paper, cadascú al seu lloc.

No seria mala idea que tinguessin aquesta capacitat, perquè de vegades havia de fer un gran esforç perquè tot quedés conjuntat, i per no deixar que els petits detalls li esguerressin la composició de cada vinyeta. Podent-los moure això quedaria solucionat. A més els dibuixos es completaven en prendre vida, i parts amagades que en la presa que representaven no s'hi veia reflectida, apareixien, per iniciativa de l'agent vivificador que els acabava. Era un prodigi, del que volia gaudir durant uns segons, no era qüestió de fer-se mala sang per allò.

Malgrat que primer si que se'n havia fet. No podia entendre que saltessin del paper tan bon punt com feia el darrer traç amb el plomí. Allò anava en contra d'ell, s'ho va prendre com una qüestió personal, un atac d'un fantasma contra la seva creativitat, algun altre dibuixant envejós que li estava fent una màgia desconeguda per a ell. Però després havia assumit amb bona disposició aquell comportament de les seves creacions, i fins i tot tenia plans per crear un circ, o una companyia d'espectacles ambulant de qualsevol mena.

Aquell descobriment li podia portar fama, tothom restaria admirat de la seva capacitat, es presentaria com un màgic misteriós. Estava somiant despert. Però els seus dibuixos viu seguien allà, i feien de l'habitació que li servia de despatx un galimaties. Els uns saltaven, des de grans alçades, atesa la seva mida, i d'altres corrien, uns altres es barallaven, i d'altres jugaven. Tots tenien molta energia, semblaven talment nens acabats de néixer. Així els considerà el dibuixant, s'adonà quel seu cervell no estava desenvolupat.

Però ques podia esperar d'uns dibuixos? Amb la seva proporció de tinta difícilment podien tenir res al cervell, només tinta, i la tinta no pensa, a no ser que sigui molta i tingui alguna concentració de minerals pesants. Aleshores seria possible, però la tinta que feia servir ell no era d'aquesta mena. Havia d'acabar amb aquella algaravia, l'estaven marejant amb tant de moviment. Havia de fer-se respectar. S'aixecà d'un bot i cridà. "Prou!". Els dibuixos per un moment es varen aturar, allò demostrava que podien sentir.

Però de seguida seguiren amb les seves activitats. El dibuixant caigué en que podien escapar, potser no era tan bona idea donar-los a conèixer. Al capdavall la seva existència era molt inusual, no la podria explicar, i els seus dibuixos duien el seu estil. Qualsevol els reconeixeria si els veiés pel carrer. Els dibuixos de ..., sens dubte. Havia d'amagar-los. Aquest sentiment li recorregué l'espinada i acabà esclatant-li al cervell. El seu crani era com un timbal. Havia d'amagar la seva existència de totes totes.

El podien cremar per bruixot, tot i que això feia segles que no es feia. Però ho podien fer, o podien considerar que aquelles criatures eren un atemptat contra la natura, que havia estat fent experiments en enginyeria genètica d'amagat, i havia creat aquells monstres, que a ell mateix se li feien repulsius. Perquè en el fons no tenien raó d'existir, eren efímers, de ben segur que la seva vida s'acabaria aviat, quan la seva tinta s'assequés. Seria un procés lent, agònic, en el que hauria de veure com se li garratibaven els membres, per efecte de l'enduriment de la tinta, fins que quedarien del tot immòbils. No hi havia esperança per a ells.

S'adonà d'aquesta realitat i s'emprenyà molt. Els volia destruir a tots ells, només li havien dut problemes fins aleshores, cap satisfacció. Parlem és clar dels dibuixos vivents, els que romanien al paper sí que li havien donat una satisfacció. Aleshores hi caigué. Tenia l'arxiu. Allà emmagatzemava, als baixos de la seva casa, a una mena de soterrani, una quantitat ingent de dibuixos antics, que conservava classificats en col·leccions i en prestatges. Sentí la necessitat urgent de comprovar el seu estat, havia de baixar dos pisos des del despatx fins al magatzem.

Baixà a tota pressa, entrebancant-se amb els esgraons, i topant amb les parets. Però quan es plantà davant de la porta del magatzem del soterrani, que estava aïllat i tenia un control de la humitat de l'aire i de la temperatura, sentí pànic. Aleshores s'aturà. No volia obrir la porta. A dins hi havia milers, potser desenes de milers de pàgines dibuixades, un exèrcit, i hi havia personatges de molt mala raüra, no pas com els que tenia a l'habitació, que eren moderadament civilitzats, per la temàtica del còmic al que pertanyien.

Feu girar primer la maneta de la porta. No les tenia totes. S'aturà un segon cop, no era capaç d'obrir. Sentia por, una por profunda, quel paralitzava. Finalment obrí. De fet, només va alliberar el batent de la porta de la balda que el subjectava a la paret, però la pressió de desenes de milers de dibuixos atabalats i descontrolats el superà. Sentí una força poderosa que l'empenyia cap a enrera, era una mena de riuada de tintes i de formes. Tots els dibuixos s'havien vivificat, i ara volien gaudir de la seva llibertat.

De sobte es trobà a terra, amb un cos com si li hagués passat un cotxe pel damunt. Tots els dibuixos cercaven una sortida, no trigarien en tornar, perquè de ben segur que havien escapat del soterrani en veure que no tenia sortides, ni finestres ni portes que donguessin a l'exterior, cercaven una sortida en alguna altra banda de la casa. Però aviat s'adonarien que tot estava perfectament tancat. Era hivern, i no hi havia cap escletxa per al fred, ni d'entrada ni de sortida. Els dibuixos no ho sabien, però ho esbrinarien aviat.

El dibuixant sentí que alguna cosa havia de passar quan aquesta certesa arribés. Tot d'una s'adonà que estava cobert de tinta. Alguns dels dibuixos no havien sobreviscut a l'estampida, i senzillament s'havien esclafat contra el seu cos. Això només podia voler dir que estava segur, que no havia de témer, perquè havia rebut l'impacte més fort del que eren capaços, l'impacte de la sortida del magatzem, i no li havia passat res, només tenia el cos adolorit, pels milers de peus minúsculs que l'havien trepitjat, però la seva integritat no s'havia compromès.

Això li donava una certa esperança. No moriria atacat per les seves creacions, com havia pensat feia no gaire, sinó que podia contraatacar. S'apressà a tancar la porta del soterrani. Els dibuixos de totes maneres no podrien tornar, per si s'empescaven la forma de fer-li mal. Perquè havia de pensar en aquests termes dels seus dibuixos?, es demanà. Al cap i a la fi ell els havia fet, era el pare de tots ells, no havien de tenir-li cap rancúnia, eren una obra seva, li devien la vida. És clar que deure la vida i respectar poques vegades s'ajunten.

I més tenint en compte que aquells dibuixos no tenien cap mena d'intel·ligència reconeixible, que actuaven per instint i que no s'aturaven davant de res, i les seves principals activitats eren fer l'animal i barallar-se. Havia de fer alguna cosa. Aleshores observà que tenia un matamosques allà baix. Un d'antic, del que es feien servir a les cases quan els insecticides no eren tan eficaços. L'agafà. Allò seria la solució al problema, que havia d'acabar de totes totes. No podia deixar que la compassió l'encegués, ni l'esperit paternal.

Així doncs obrí la porta del magatzem. A la casa hi havia dibuixos saltant pertot arreu. Al dibuixant li calia una mica d'aire. No podia obrir les finestres però, allò havia de començar i acabar a casa seva. Era cosa seva i de ningú altre. Però també li calia l'aire de poder observar un espai sense dibuixos. Tanta negror en moviment, un atapeïment tan gran l'aclaparava. Necessitava veure un espai lliure d'aquells ninots eixelebrats. Les finestres li mostrarien un carrer desert, perquè en aquelles hores poca gent hi passava, que no fossin veïns directes.

La solució no va ser gaire bona. Va comprovar amb estupor que a fora també hi havia dibuixos saltant i corrent. De bell antuvi va pensar que s'havien escapat de casa seva, però s'adonà que no era aixins. En efecte, de la casa que era davant per davant de la seva, d'una finestra oberta, en sortien més i més dibuixos. Allò només podia tenir una explicació. En efecte, el seu veí del davant, el seu fill gran, era un fan dels còmics i admirava la seva obra, de la que tenia quasibé tota la col·lecció.

Allò volia dir que en tot el planeta, als cinc continents on es venien els seus còmics, traduïts a unes quaranta-cinc llengües. Estava passant el mateix fenomen. La fi del món seria culpa seva, o de l'esperit que havia inxufat la vida en aquells petits éssers. O si més no provocaria una formidable catàstrofe arreu. Mirà el matamosques que duia a la mà i se sentí ridícul. Havia creat una plaga. Qui sap si aquells dibuixos podien menjar blat o ordi, arrasar collites, destruir boscos, la destrucció total del món podia ser culpa seva.

Però no calia ser catastrofista. Només eren uns ninots de tinta. Era altament improbable que poguessin menjar res de res. Només feia falta esperar a que s'assequessin i prou. Ale
shores només serien un record. Pensà en quant de temps podia durar la tinta sobre el paper. No era rellevant, perquè els dibuixos no eren sobre el paper, eren sobre l'aire, i la tinta dins el tinter no s'assecava mai. No sabia que pensar, però se sentia alleujat, sense saber perquè. Allò s'havia de poder solucionar d'alguna manera.

Però de sobte s'adonà que hi havia dibuixos més grans que els altres, dibuixos que ell no havia pogut dibuixar en aquella mida, per bé que sempre dibuixava més gran que el que sortia després a la impressió, aquells eren massa grans. Aleshores observà el fet quels produïa, dos dibuixos petits, del mateix personatge, s'ajuntaven per formar-ne un de gran. S'adonà quel procés s'accelerava. Havien descobert una manera d'augmentar el seu poder, ajuntant-se per personatges. Allò no pintava bé.

En efecte, en poc temps caminaven pels encontorns un grapat de personatges de tinta gegantins, que esclafaven cases i destrossaven tot el que trobaven al seu pas. El dibuixant s'agenollà i plorà. Desitjava una solució, mirà al cel amb poca esperança. El dia era gris, volia ploure.

Una gota li caigué al front, fou com una punxada, la gota era fina i freda. Després seguiren unes altres de més gruixudes i finalment s'encetà un bon xàfec. Sentí pena en veure l'efecte que feia l'aigua, diluent natural de la tinta, en els seus ninots. Es desfeien, es convertien en un bassal de color gris, i es barrejaven amb tota l'aigua de la pluja diluint-se més i més. La notícia s'escampà de pressa. Els bombers tenien feina amb les seves mànegues, allà on no plovia. El dibuixant tornà a casa seva. Alguns dels dibuixos eren al paper un altre cop. Potser no hi havien sortit mai, o potser s'havien adonat que la vida a fora del seu espai era dura, i estava condemnada al fracàs.