Dia 26

Avui he parlat amb tu perquè t'has equivocat i m'has enviat una notificació per Instagram sense voler.

He parlat amb tu com si no t'hagués plorat les darreres nits,
he parlat amb tu com si no sentís dolor.
T'he escrit i t'he dit "tot bé, no et preocupis",
quan encara no, no estic bé.

Segueixes fent mal,
segueixo recordant-te.

Avui torna a ser dia 26. Ens has pensat? Has recordat que és el nostre dia?

M'agradaria dir-te que el món brilla menys des de que vas marxar.
M'agradaria dir-te que la paraula "t'estimo" ha perdut significat.

I em sap greu, però he incomplert una promesa que ens vam fer. He dubtat si em vas estimar de veritat.
Sí carinyo, sé que ens vam prometre aquell dia al llit després d'haver fet l'amor que passés el que passés mai dubtaríem del que ens vam estimar en aquell instant.
I et prometo que he intentat no qüestionar-m'ho, però se'm fa tan difícil acceptar que ja no creus en un nosaltres.

Si vertaderament senties tot allò que em deies, què fas que no ets amb mi? Què fas que no tens clar que tornarem? Perquè jo ho tinc clar, si hi ha la mínima possibilitat de tornar a ser nosaltres junts restaré a l'expectativa del teu retorn.

Ara sé que no ho he de fer, no et puc esperar, el sentiment no és recíproc. Però és tan complicat deixar anar una cosa de la qual tens tanta convicció. Si fa un any creia que series per sempre, avui dia ho segueixo pensant...

Però tu ja no.

Permeti'm llavors, dubtar de si m'has estimat com deies que ho feies.

D'un dia per l'altre es pot deixar de tenir aquest sentiment? O potser és que no s'ha tingut realment?

Ho sento, sé que m'has estimat bé i amb molta força. Ho sé per tot el que m'has donat i hem compartit junts, ho sé per com em cuidaves, com et preocupaves i encara et preocupes per mi, per com has vetllat pel meu benestar tot i no ser al meu costat... sento haver-ho dubtat encara que fos un cop.
Sé que m'has estimat molt, però busco qualsevol excusa per justificar el fet que ja no em vols amb tu.

Perdona'm però està sent molt difícil deixar-te anar. No sé com dir-li al meu cor que ja no tornaràs. No sé com fer perquè deixi de sentir tot l'amor que té guardat cap a tu.

Totes les meves amistats em diuen el mateix "No t'has d'obsessionar amb la seva tornada a la ciutat" "Si ha de ser ja es veurà, ara has de viure el present" "No vagis amb cap expectativa" "No perdis el temps esperant una cosa que potser no arriba mai" "Potser no torna, ves acceptant-ho"
I jo sé que tenen raó, però com li dic al meu cor això si no deixa de tenir esperances de que tot el que recordo de nosaltres ho tornarem a viure?

Et trobo molt a faltar i cada nit desitjo que m'abracis i et quedis a dormir al meu costat com ho acostumaves a fer, que em diguis que m'estimes i que allà on vagi tu aniràs amb mi... no visualitzo el dia que et pensi i ja no ho vulgui. Tanmateix, sé molt endins meu que arribarà, que el temps ho curarà tot i que et podré superar.

No obstant això, mentrestant aquí estic, escrivint-te encara que sàpiga que no em llegiràs.

I per si algun dia per casualitat ho arribes a fer,
sàpigues que soc feliç.

Que encara que em facis mal, això no m'impedeix seguir amb la meva vida. Et ploro, sí, però no em fas falta per poder somriure i valorar les coses que tinc;

Estic rodejada de gent que m'estima.

Amb mons pares em segueixo rient i portant tan bé com sempre, sé que t'agradava molt veure'ns junts i la nostra relació tan càlida.
Les meves amigues de tota la vida segueixen al meu costat, elles mai em fallaran. Sempre ens va agradar lo molt que els dos valoràvem l'amistat.
Amb el grup de la uni anem quedant i fem molts dinars,
i l'amic que estava a Argentina ha tornat i ja portem diversos cafès.
Estic descobrint gent nova amb la que m'estic fent més, tinc un nou grup d'amics que hem anat sortint de festa (encara que no molt, saps que no m'ha agradat mai massa).
Segueixo veient les amistats que tenim en comú cosa que té bastant mèrit d'acord amb les circumstàncies. Han estat per mi i m'han ajudat força, espero que tu també hagis pogut parlar amb ells.
Segueixo gaudint de les petites coses; un bon llibre, prendre el sol, passejar, tornar a entrenar a una pista de vòlei, escoltar música, aixecar-se tard un cap de setmana, una pel·lícula al sofà, les abraçades, l'olor del cafè...
Estic a res de graduar-me, i com m'agradaria que em veiessis fer-ho com vaig fer jo l'any passat amb tu; ja tinc el TFG acabat i només em queda un examen i la memòria de pràctiques.
En dues setmanes me n'aniré un mes a Xina i tinc molts plans i viatges preparats per aquest estiu tan esperat, que encara que no hi siguis el gaudiré al màxim.

Clarament m'encantaria acabar-lo als teus braços, perquè sé que tornaràs a la ciutat a finals d'agost. Però estic en procés d'acceptació que no passarà. Que un cop tornis seguirem com ara que estàs a tants quilòmetres; sense contacte desitjant el millor per l'altre. I jo, trobant-te a faltar, fins que arribi el dia que ja no ho faci.

Així és la vida, i no puc fer res per canviar-ho.

Dit això, espero de veritat que tu també siguis feliç i estiguis gaudint del teu temps en aquest país estranger que ara li tinc molt respecte; Irlanda ha fet que ens perdem i no li perdonaré mai. Complicat no tenir sentiments negatius per aquest país, malgrat la seva història i paisatge.

Sé dins meu que ens anirà tot molt bé. I que ara se'm crea un abisme pensar que ja no estaràs més al meu costat, però ja han passat 4 mesos des de que em vas dir adéu i tot i que encara facis mal, estic molt millor.
I sé que acabarà passant tot i d'aquí uns anys, encara que ara em sembli impensable, haurà sigut una ruptura més que no tindrà tanta importància.

De tu aprendré que encara que em trenquin el cor la vida continua i he de seguir avançant amb el cap ben amunt.
I que d'amor ningú mor, per sort!
Sé que gràcies a aquesta experiència em faré més gran. Al cap i a la fi, d'això tracta la vida, de créixer i anar aprenent.

Cordialment,
Lluna