Desproveït del tot

Desproveït del tot

En travessar la porta, l'impacte no va poder ser més desolador.

Sota la confortable mascareta blava, l'havien desproveït, fins i tot, del seu tret més característic. M'era un desconegut.

L'havia dut durant quaranta-dos anys, de totes les maneres... amb bigot i sense, retallada i més llarga, a la moda... Ara de gran contrastava amb el seu cabell negre, no li calia un vestit d'etiqueta.

Sense ella, el llavi superior tant prim se li enganxava a la geniva dibuixant la forma de les dents, es perfilava un somriure forçat. El seu mentó ple de bondat havia quedat pelat.

En un instant i només amb l'expressió de les seves ninetes, dins d'aquell conjunt de cables, agulles i sorolls em va insinuar, tot i despullat, que estava immunitzat. Aliè a l'entorn, fort com una pedra de quarç fluorescent, va aixecar els braços de putxinel·li, i convençut de poder desempallegar-se d'aquell llast ven aviat, de la seva afeblida ma esquerra va despalmar els dits en una nova victòria.