Cercador
Desitgeu-me sort!!
Un relat de: bruixeta365- Compartir:
Avui no estic encertada, tot se m'ha anat girant de cul, parlant malament, no sé ni si t'obriré la porta quan arribis, per què ho hauria de fer? tu tampoc estàs receptiu, véns al que véns, dines i te'n vas, pràcticament ni parlem, quin sentit té continuar amb aquesta història? sols el de desfogar-nos de tant en tant, bé, potser no és tan dolent tot plegat, uuuffff, no hi vull pensar més, que sols em faig mala sang...
Mira'l, ja és aquí, des de la finestra l'observo aparcant el cotxe, baixant-ne i agafant la bossa per pujar a casa. Avui està guapíssim... Per què m'encenc d'aquesta manera si sóc incapaç de negar-li res?
- Hola Pep! on vas tan arreglat? -li dic després d'obrir-li la porta i fer-li un petó als llavis.
- No te'n riguis tu ara, teníem reunió i m'ha tocat posar-me corbata, però aviat me la treuràs, vine aquí... -em diu estirant-me del braç quan ja me n'anava cap a la cuina.
- Què fas? no comencis, que estava acabant de preparar el dinar, que no tens gana?
- Doncs no, no d'aquesta... -em xiuxiueja ell, mentre em comença a treure, maldestre, la roba.
Ja us ho he dit, sóc incapaç de negar-li res, em crema l'estòmac quan el tinc a prop, l'atracció és bestial, no el podré deixar en tota una vida, ho hauré de fer per telèfon, com els covards, i sense poder-lo tornar a veure en mesos, sí, ho faré, però ara no hi vull pensar, tampoc puc, m'està fent embogir amb els seus petons, amb les seves carícies, em faria fer el que volgués, que poc s'ho pensa...
Se m'ha passat la mala llet i la gana, estic concentrada en la seva pell, la seva escalfor, la seva olor, el seu gemec... som un sol cos amb un sol i fort batec en plena eufòria descontrolada!! No pot ser, això no pot ser bo, i a la nit tornar a aquest llit sola, quin contrast tan cruel...
I a la fi ens quedem estirats, immòbils, intentant controlar la feixuga respiració.
- T'estimo Pep, i m'agradaria que no te n'haguessis d'anar, vull despertar-me amb tu, veure't amb lleganyes i despentinat, vull que em facis el cafè del matí i que em cuidis quan no em trobi bé, ho vull tot... -em costa contenir l'emoció i aguantar-me les ganes de plorar, no ho faig, no m'agrada que em vegi feble.
- Anem a dinar i no toquem ara aquest tema, no vull que ens fem mal -em demana amablement ell.
- Vine, t'he fet macarrons, dinem ràpid, que vull anar a fer un tomb, porto masses hores tancada.
Dinem i comencem a parlar de coses intranscendents, defugint tots dos la conversa que jo havia iniciat. Més val així, estem bé junts, sempre acabem fent broma de tot i rient-nos de nosaltres mateixos, ens encomanem el riure tan ràpidament... fins i tot en això hi ha una química pràcticament tangible.
Li diré quan siguem fora de casa, necessito espai, anirem al cafè del parc i li deixaré anar que me'n vaig a Galway, hi voldria anar amb ell, però com que sé el que hi ha sols li diré que me'n vaig, ara puc fer-ho, tinc diners, i a més ho necessito. I ara mateix em sento forta. Sé que a la nit tot tornarà al gris, però demà miraré de comprar el primer bitllet d'avió barat que trobi i allí ja m'espavilaré... No sé quan tornaré, Irlanda m'ho dirà, la cervesa també hi ajudarà. Ho tenia decidit i ho faré.
"Fins aviat Pep! Sóc a l'aeroport, camí de Galway. Un petonet". No vaig voler espatllar la tarda i tampoc vaig saber com dir-li, així és que aquest ha estat el missatge que li he enviat des del Prat. Desitgeu-me sort!!
Mira'l, ja és aquí, des de la finestra l'observo aparcant el cotxe, baixant-ne i agafant la bossa per pujar a casa. Avui està guapíssim... Per què m'encenc d'aquesta manera si sóc incapaç de negar-li res?
- Hola Pep! on vas tan arreglat? -li dic després d'obrir-li la porta i fer-li un petó als llavis.
- No te'n riguis tu ara, teníem reunió i m'ha tocat posar-me corbata, però aviat me la treuràs, vine aquí... -em diu estirant-me del braç quan ja me n'anava cap a la cuina.
- Què fas? no comencis, que estava acabant de preparar el dinar, que no tens gana?
- Doncs no, no d'aquesta... -em xiuxiueja ell, mentre em comença a treure, maldestre, la roba.
Ja us ho he dit, sóc incapaç de negar-li res, em crema l'estòmac quan el tinc a prop, l'atracció és bestial, no el podré deixar en tota una vida, ho hauré de fer per telèfon, com els covards, i sense poder-lo tornar a veure en mesos, sí, ho faré, però ara no hi vull pensar, tampoc puc, m'està fent embogir amb els seus petons, amb les seves carícies, em faria fer el que volgués, que poc s'ho pensa...
Se m'ha passat la mala llet i la gana, estic concentrada en la seva pell, la seva escalfor, la seva olor, el seu gemec... som un sol cos amb un sol i fort batec en plena eufòria descontrolada!! No pot ser, això no pot ser bo, i a la nit tornar a aquest llit sola, quin contrast tan cruel...
I a la fi ens quedem estirats, immòbils, intentant controlar la feixuga respiració.
- T'estimo Pep, i m'agradaria que no te n'haguessis d'anar, vull despertar-me amb tu, veure't amb lleganyes i despentinat, vull que em facis el cafè del matí i que em cuidis quan no em trobi bé, ho vull tot... -em costa contenir l'emoció i aguantar-me les ganes de plorar, no ho faig, no m'agrada que em vegi feble.
- Anem a dinar i no toquem ara aquest tema, no vull que ens fem mal -em demana amablement ell.
- Vine, t'he fet macarrons, dinem ràpid, que vull anar a fer un tomb, porto masses hores tancada.
Dinem i comencem a parlar de coses intranscendents, defugint tots dos la conversa que jo havia iniciat. Més val així, estem bé junts, sempre acabem fent broma de tot i rient-nos de nosaltres mateixos, ens encomanem el riure tan ràpidament... fins i tot en això hi ha una química pràcticament tangible.
Li diré quan siguem fora de casa, necessito espai, anirem al cafè del parc i li deixaré anar que me'n vaig a Galway, hi voldria anar amb ell, però com que sé el que hi ha sols li diré que me'n vaig, ara puc fer-ho, tinc diners, i a més ho necessito. I ara mateix em sento forta. Sé que a la nit tot tornarà al gris, però demà miraré de comprar el primer bitllet d'avió barat que trobi i allí ja m'espavilaré... No sé quan tornaré, Irlanda m'ho dirà, la cervesa també hi ajudarà. Ho tenia decidit i ho faré.
"Fins aviat Pep! Sóc a l'aeroport, camí de Galway. Un petonet". No vaig voler espatllar la tarda i tampoc vaig saber com dir-li, així és que aquest ha estat el missatge que li he enviat des del Prat. Desitgeu-me sort!!