Desconeguts al port

Puc seure aquí? -li va preguntar aquella dona. Ell va mirar al seu voltant, va comprovar que tots els bancs eren plens, i li va respondre que sí. Va tornar a obrir el llibre. -Què llegeix? -l'interrompé, de nou, ella.
-"Cròniques de la veritat oculta", del Pere Calders -respongué, sense ganes, esperant que aquella fos l'última interrupció. No li agradava parlar amb desconeguts. I amb dones, menys. I va tenir sort, perquè ella només li comentà que no l'havia llegit, aquest. I va treure el seu propi llibre.

No hi va tornar a pensar, i només va tornar a adreçar-se a ella per desitjar-li un bon dia. Llavors, es va acomiadar mentalment d'aquella part de Barcelona que tant li agradava: el port. Concretament, la part de darrera del Maremàgnum, allà on, mirant cap endavant, només s'hi veu aigua, vaixells i la Barceloneta, lluny. No li agradava la part de davant del Maremàgnum, on hi havia massa gent, ni el Maremàgnum mateix, tan comercial. A ell li agradava anar a la part del darrere, seure i mirar el mar o llegir un llibre, mentre li donava l'ombra. Al cap de dos dies hi va tornar. Va sortir del metro de Drassanes, va creuar el pont de llistons de fusta, i es va asseure al primer banc lliure que va trobar.

-Vaja, ens tornem a trobar. Que ve gaire, per aquí? -era la dona de l'altre dia. L'Ernest va pensar que no podria evitar la conversa.
-Sí, quina casualitat. De fet, vinc molt sovint per aquí -respongué ell.
-No li farà res que m'assegui amb vostè, oi?
-No -mentí ell. L'Ernest no es considerava mala persona, però d'ençà de... d'ençà d'allò, s'havia tornat força esquerp.
-Ja el deixo llegir, tranquil -deixà anar la dona.
-No, dona. Sempre està bé, tenir companyia.
-És que em fa l'efecte que no està pas còmode, no ho sé...
-No és això -i en aquest punt ell va saber que no podria fer marxa enrere, i l'hi hauria d'explicar.
-No mossego pas! -digué ella, canviant per un somriure la cara de preocupació que feia abans. -No es preocupi, sóc casada -en dir això, va adonar-se que no havia fet un paper massa modest, i es va posar vermella. -I vostè? N'és, de casat? Diria que sí, si no és que li agrada dur anell de casat sense estar-ho.
-Sóc vidu -va haver d'acabar explicant ell.
-... Ostres, perdoni'm! Que en sóc, de burra! Sempre fico la pota... sap què? Marxo i el deixo en pau -i es va posar encara més vermella, sabent que havia quedat molt malament i que estava fent un gran ridícul.
-No, si us plau... no passa res. Ja està dit. Sóc vidu, sí. Però en puc parlar tranquil·lament. Li reconec que no tenia ganes de parlar amb vostè, però he canviat d'opinió.
-De debò? N'està segur?
-Completament. Miri, parlant clar: estic molt fotut. La dona se'm va morir fa cinc mesos, i des de llavors que estic força intractable. Perdoni que m'hagi mostrat esquerp. La veritat és que pretenia dissimular-ho, però veig que ho ha notat.
-Sí que ho he notat. No vull que es pensi que vaig pel món parlant amb tothom, però vostè m'ha fet venir ganes de parlar.
-Doncs deixem els llibres i parlem, si vol -respongué ell, sorprenent-se de la seva pròpia actitud. En aquest punt, tots dos es van posar a mirar l'aigua. Van estar-se cinc minuts en silenci, cadascú al seu món, fins que va arribar un grup de guiris, probablement australians, pel que l'Ernest era capaç de detectar en el seu anglès. Eren tres nois alts, rossos i amb la pell torrada. Es van treure la roba i es van quedar en banyador, i van començar a fer salts a l'aigua bruta del port, com si allò fos una piscina, mentre cridaven "Barcelonaaa! Barceloonaaa!". L'Ernest i aquella dona es van mirar i van riure.
-Estan sonats! En aquesta aigua hi deu haver de tot. Em fa fàstic només d'imaginar el que es deu sentir en capbussar-s'hi.
-Sí, no deu ser gaire recomanable. De tota manera, paradoxalment és un lloc molt bonic. Em relaxa moltíssim, tot i saber que a uns quants metres d'aquest banc hi ha tot de gent parlant en un to de veu alt, comprant a les botigues del centre comercial... -va embalar-se ell.
-A mi també m'agrada molt, venir aquí. Té raó: és molt relaxant. Ningú no et destorba, tret de coses com aquesta que estem veient. En aquest cas, però, més que destorbar, fa riure.

I van continuar parlant de les coses que els agradaven, de les coses que no podien suportar... i se'ls va fer l'hora de dinar.
-Escolti, li puc preguntar de què treballa? Jo sóc mestressa de casa, i per això em puc permetre descansar al matí, mentre que faig feina per la tarda. Però em sobta haver-lo trobat dos cops aquí, al matí. Ostres... em sembla que he tornat a ficar la pota... no cal que em respongui, sóc una xafardera.
-Ha, ha... no es preocupi, dona. Miri, no treballo. Des que va morir la meva dona, no puc fer res més que venir aquí a mirar el mar. De vegades em pregunto si no m'hauré tornat boig.
-Però... la vida continua. Ha de tirar endavant. Ha de fer alguna cosa. Té fills?
-No, no en vam tenir. Ella estava embarassada de bessons -no va poder evitar un sanglot, després de fer una pausa, i es va emprenyar amb sí mateix per poder-lo reprimir el més ràpid possible. -No passa res... entengui que és molt recent...
-Ho entenc perfectament. Com li deia, encara que sigui només per vostè mateix, ha de mirar cap endavant. Ha de guanyar-se les garrofes, entén el que li vull dir? Haurà de tornar a treballar algun dia...
-No cal. Sóc escriptor, de manera que no tinc una feina que m'exigeixi una dedicació diària. A més a més... va morir en un accident de cotxe, i la seva assegurança de vida em permet viure uns quants anys sense treballar. Em cago en el maleït cotxe dels collons!
-Devia ser horrorós... -digué ella, amb les llàgrimes cobrint-li els ulls. Tenia molta facilitat per emocionar-se amb les desgràcies dels altres. Però era molt forta aguantant les seves.
-Sí. Sobretot perquè aquell dia va marxar de casa, per anar a treballar, fotent un cop de porta. Ens havíem discutit. Ella pensava que l'enganyava, i va morir creient en això.
-No sé què dir... ha de ser terrible que se't mori algú i haver discutit l'últim cop que us vau veure. Per què creia això, ella?
-No ho sé. No ho entendré mai. Sempre vam estar bé, mai no la vaig enganyar, i de sobte, aquell dia, em va acusar de posar-li les banyes. No puc viure amb això dins, m'entén?
-Sé que no puc ficar-me en la seva pell tant com voldria, però li recomano que en parli amb la gent, i amb el temps tornarà a tenir ganes de viure -l'animà ella.

Aquell dia no van dur la conversa gaire més lluny, però es van tornar a trobar un tercer cop. Tots dos sabien que es trobarien, i de fet es van saludar amb la normalitat amb què se saluda algú a qui s'espera veure, al lloc on s'espera veure. Ni tan sols no duien llibre.
-Què li passa? -preguntà ell, després de seure.
-No el puc enganyar... sé que se'm nota. Veurà, el meu marit i jo no ens portem massa bé. Ell sí que m'enganya. Ahir m'ho va confessar, però sense mostrar ni una mica de penediment. Em va dir que ho necessitava, i que no passava res. Que segur que a mi m'havia passat pel cap més d'un cop, que no intentés dir-li que no.
-Fill de... quins collons...!
-Sí, i a més a més... -es va treure les ulleres de sol i va mostrar-li l'ull de vellut.
-Em cago en la mare que el va parir! Denuncïi-ho! -exclamà ell.
-No puc! Ja sap què passa, en aquests casos. Si el denuncio, ho sabrà. I serà pitjor. A més, el nostre fill, pobret... només té deu anys... no li aniria gens bé una separació.
-Collons... però bé haurà de fer-hi alguna cosa!
-No sol fer-ho. No és el primer cop, però em penso que si no ho emmerdo, no tornarà a passar, almenys en força temps. De fet, només va ser un cop de puny. No una pallissa pròpiament dita.
-Desgraciat... fill de puta! Si sabés qui és... li obriria el cap, l'hi juro.
-No digui bestieses. Sé que li sobtarà, però voldria no parlar-ne. Estàvem parlant, vostè i jo, d'una altra cosa. Parlàvem de les ganes de viure.
-Com puc tenir ganes de viure? Vaig perdre tot el que tenia. Sóc fill únic, sap? No tinc germans. No tinc cosins, perquè els meus pares també eren fills únics. La meva mare va morir quan jo era petit, i mon pare i jo no ens dirigim la paraula. No tinc ningú. A més a més... en aquesta merda de món... en què a vostè li trenquen la cara i ha de callar... quina és la gràcia de viure?
-No barregi les coses.
-No les barrejo! Ni jo estic bé, ni vostè està bé. No troba que tot és una merda?
-Tot no... estic molt contenta d'haver-lo conegut. Potser li semblaré exagerada, però el meu fill i vostè són el que en aquests moments em fa sentir contenta de viure.
-No mereixo aquest honor, senyora...
-No em dic "senyora"... tinc un nom, sap? Quin és el de vostè?
-Ernest.
-Doncs ja em pot començar a dir...
-Mercè!!! -va cridar un home barbut, des de dins del Maremàgnum.
-Joaquim! Miri, Ernest... el meu marit.
-Què hi fots, aquí? Ho sabia! Estàs amb l'altre! Sabia que tenies un amant! I a sobre tens els collons de portar-lo aquí, tan a prop de casa.
-Joaquim, no t'equivoquis. Només l'he vist dues vegades, ximple. Només estàvem parlant. No em facis avergonyir.
-Calla! Aixeca't i vés cap a casa. Què t'has pensat? -l'escridassà aquell home, davant la mirada de l'Ernest, que no tenia cap problema en mirar-lo fixament i de manera desafiant. -I tu, fill de puta, ja cal que corris. No tinc ganes d'escalfar-te.
-Deixa'l en pau. No hi té res a veure. Ets un paranoic, Joaquim, em sents? Volia fer veure que això d'ahir no havia passat, però no puc suportar que m'acusis de mentidera. Perdoni, Ernest... no volia causar-li molèsties -I la Mercè se n'anà, empesa pel seu marit, que la volia treure d'allà com fos.

Quan ja feia uns segons que marxaven, l'Ernest va poder veure que aquell home, aprofitant que hi havia poca gent en aquella part tan tranquil·la del port, li clavava un cop de puny a l'espatlla, a la Mercè. I l'Ernest es va començar a encendre tant, que no creia que pogués aguantar-se les ganes de matar aquell paio. Quan e
l segon cop de puny va partir les ulleres de sol de la dona, l'Ernest es va aixecar violentament del banc i va córrer a ajudar-la. Sense parar de córrer, va tombar el Joaquim d'una empenta.
-Ernest! No! Deixi-ho estar... no s'hi emmerdi...!
-Tranquil·la, Mercè. Aquest fill de puta no el molestarà més -i, tot seguit, li va començar a clavar cops de puny a la cara, rebentant-li les celles, els pòmuls i els llavis. El Joaquim era corpulent, però no gaire fort. Era només una aparença. L'Ernest, per contra, era més aviat prim, i mai no s'havia barallat d'aquella manera. L'avantatge era clarament per a l'Ernest, que continuava ordenant a la Mercè que se n'anés ràpidament, que denunciés el Joaquim sense perdre ni un minut. De tota manera, el Joaquim no es va quedar de braços creuats, i li va ventar algun cop de peu als costats.
-Què? Només saps fer això? Ara que tens algú de la teva mida, no tens collons? -L'Ernest se sorprenia de la seva pròpia violència física i verbal.
-Ernest! Pari!!! -plorava la Mercè. Una part d'ella se sentia alliberada perquè odiava profundament el seu marit, des que li pegava. Però també tenia molta por.
-Mercè, si no vol, no se'n vagi. Té raó, la policia no farà res -va poder dir l'Ernest, tenint en Joaquim mig inconscient al terra. Les mans de l'Ernest estaven plenes de sang, i estava segur que s'havia trencat algun dit de tant colpejar la cara d'aquell desgraciat. Es va sorprendre perquè, normalment, quan hi ha una baralla s'omple de curiosos. Però no passava ningú. Va prendre una decisió. -Mercè, perdoni'm, però no puc més -i es va treure una pistola de la butxaca de l'abric. Va foradar el crani del Joaquim, el va llençar a la fastigosa aigua, i va mirar la dona. Li va agrair mentalment les converses d'aquells dies. Va mirar el Maremàgnum, el port, i va somriure. Segons després, se suïcidava amb un tret al cap.