Crònica d'una reunió

Ens havíem acostumat a pensar i dir que els animals "no racionals" no eren capaços de comunicar-se mitjançant un idioma, i que nosaltres els humans érem éssers superiors. Però això és només una percepció. En realitat, els que a partir d'ara anomenarem "animals" -tot i la incorrecció, perquè nosaltres també en som- són éssers més perfectes, segons com es miri. Perquè no tenen inquietuds. No necessiten organitzar-se políticament, i per tant no tenen conflictes d'aquesta mena. No necessiten consumir productes culturals per satisfer-se en les seves estones lliures. No es preocupen per qüestions com la infidelitat. No han de modificar la natura per satisfer necessitats que s'han creat ells mateixos. Ells fan el que han de fer, i ho fan per instint. De la mateixa manera que uns animals se'n mengen uns altres, aquests altres es mengen les plantes. I no hi ha discussions per això. L'única cosa que fallava a la natura era l'humà. Era el que, aprofitant recursos de la natura, la destruïa.

Això més o menys ho podia tenir clar cada cop més gent. El que no se sabia era que els animals sí que tenen un sistema de comunicació semblant al nostre, amb la diferència que l'ésser humà no és capaç de percebre'l, i per tant dóna per fet que no existeix. De la mateixa manera que dèiem que no hi havia vida als planetes on ho hem pogut investigar. Per què ho havíem de donar per fet? No podia ser que aquests extraterrestres tinguessin una aparença que no érem capaços de captar, els humans? Així és. De tota manera, el setze d'octubre de l'any passat van decidir, per fi, adoptar una forma que poguéssim percebre, i es van presentar oficialment a la Humanitat. Van fer servir uns mètodes, ens imaginem, per convèncer-nos que calia agafar-s'ho amb serenitat. Perquè, en cas de no ser així, res no explica que no hi hagués més rebombori del que hi va haver.

El cas és que se'ns van presentar, i van escollir l'home que van considerar més adequat per parlar amb ells. No van anar a escollir els presidents de cap país, ni de cap organització, ni cap rei. Van considerar que era jo, l'home adequat. No sabíem què volien, aquella gent. Però per totes bandes em van començar a inflar el cap, la qual cosa no servia de res, perquè amb tanta informació se'm col·lapsava el mecanisme de retenció de dades del cervell. El que estava clar és que ens volien comunicar alguna cosa, i que jo seria el representant dels éssers humans. Quina responsabilitat! El que ens va deixar a tots estupefactes fou que es demanés la presència d'un representant de cadascuna de les espècies animals restants. Primer, tot van ser riures. Després vam veure que no feien broma, aquells estranys. Els extraterrestres van explicar-nos que els animals tenien un mètode comunicatiu que nosaltres no comprendríem mai, i que ells sí que havien aconseguit dominar. La qüestió era que els havien convençut perquè mantinguessin un bon comportament a la reunió que tindria lloc el dos de desembre. Tothom pensava que el lloc seria la nau dels extraterrestres. Érem massa ingenus. Ni els extraterrestres eren verds, amb trompetes en el lloc del nas, ni havien vingut mitjançant un transport com els que sempre havíem imaginat. No es pot descriure amb paraules l'aparença física dels extraterrestres, però el més proper que se'n podia dir era que feien servir una forma més o menys humanoide per parlar amb nosaltres. No havien vingut amb una nau. De la mateixa manera que no els havíem vist ni sentit mai, tampoc no tenien uns costums remotament semblants als nostres. Havien vingut, senzillament, "volant". Així que la reunió va tenir lloc a Europa, en un lloc que ja no val la pena ni anomenar.

El meu estat nerviós va anar empitjorant a mesura que s'acostava el dia de la reunió. Els diferents líders mundials havien acabat deixant-me estar, gràcies a les recomanacions dels psicòlegs que s'encarregaven de mi, i al final només m'anaven repetint una cosa que jo ja pensava fer: informar-los de la reunió, un cop acabada. I la reunió va acabar arribant. Els extraterrestres van crear una mena de camp de força invisible perquè ningú, a banda de mi i dels altres animals -m'hi vaig tornar a afegir, en el seu grup, després del respecte renovat que mereixia la seva capacitat de comunicar-se com els humans-, no pogués acostar-se al pavelló on tindria lloc la trobada, no pogués impedir el funcionament de la reunió tal i com ells l'havien previst. La qüestió és que, un cop dins, jo no entenia res del que hi passava, no sentia res, tampoc, però d'alguna manera notava que estaven parlant, els extraterrestres i els animals no humans. No perquè emetessin els seus sons habituals, perquè això no ho feien. Sinó perquè es movien com si estiguessin discutint. Com més estona passava, més nerviós em posava. Tenia molta por.

Unes hores després, els animals i els extraterrestres van quedar-se quiets, i em van mirar tots a la vegada. Cal dir que els que necessitaven un mitjà aquàtic per viure eren darrere una espècie d'aquari especialment preparat per a l'ocasió. Però també aquests em miraven. Al cap d'uns segons que se'm van fer eterns, un dels extraterrestres se'm va acostar i em va traduir tot el que allà s'havia parlat, tot fent-me un resum del més important. Quan vaig sortir fora del pavelló, vaig veure munts de gent que intentava, inútilment, passar per dins el camp de força. Els vaig mirar, vaig mirar els extraterrestres i, com que m'havia quedat sense paraules, vaig limitar-me a pensar amb molta força allò que estava pensant, amb l'esperança inútil que em percebessin d'alguna manera. Inútil? No, em van percebre, i em van dir que no. I no vaig ser capaç de complir allò que havia promès, no vaig poder explicar res als que m'esperaven fora. Tampoc no hi hauria hagut temps.

Fa uns quants mesos d'allò, i és ara quan he decidit escriure el que va passar. Perquè ho puguin llegir tots aquells éssers humans que els extraterrestres van decidir deixar amb vida. La mort dels altres, que eren majoria, va ser ràpida i sense dolor. Senzillament van caure, de cop, sense emetre cap crit, desenes, centenars, milers, milions, desenes de milions, centenars de milions, milers de milions de persones, fins que una a una van anar morint aquelles persones que els extraterrestres van considerar que algun cop havien atemptat contra la vida dels animals d'una manera més o menys cruel, ja fos de manera directa o indirecta. Ara, a la Terra, els animals tornen a viure tranquil·lament. Som massa pocs humans, no podríem, ni que ho volguéssim, organitzar un país, una guerra, una central nuclear, una fàbrica que contaminés rius, una emissió de gasos que fes malbé la capa protectora d'ozó. I tantes altres coses que han acabat amb la vida de tants animals de la Terra, algunes espècies dels quals no es tornaran a veure córrer, nedar, volar pel planeta. Els humans que quedem hem d'aprendre la lliçó. Hem de reconèixer que ens ha matat la pròpia prepotència. No estem sols, no només a l'Univers, sinó també a la Terra. En aquests moments de dolor, hem de reconèixer que s'ha fet justícia. Els éssers humans, tal i com érem fa un any, constituïem un gran error de la natura. Ara, amb aquest relat, pretenc convèncer el màxim nombre possible de persones perquè l'humà no torni a actuar mai de manera que mereixi morir així.