Desamor a mar, a somni

Un cant a l'amor, Marc, un cant a l'amor i al desamor, però sobretot l'amor, perquè l'amor és primer.

"I no eres meva;
eres només del meu somni."

Diuen, els somnis, per somniar-los, són ja una realitat en si mateixos. Somiar l'amor, és estimar en somnis, estimar somiant.

"Aquesta il·lusió,
fa tornar-me boig el sentiment que tinc per tu."

Diuen, la bogeria, és el somni de la raó, que produeix monstres. El somni de la desraó, què provoca?

"Així doncs, em despedeixo de tu poema."

Una abraçada.

PS: la il·lustració d'"El meu català", va prenent forma...

Toni.

FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!

El que es promet es compleix. I aquí estic. Déu n'hi do aquest poema!!! Es podrien dir moltes coses!!! No sé pas si seré capaç...

D'entrada m'ha semblat un poema romàntic cent per cent. Però curiós. Després d'haver-lo llegit diverses vegades, he acabat pensant que va dirigit a un somni. A aquella presència etèria que sabem que mai no podrem tenir. Aquell somni que nosaltres mateixos "hem creat". I aquest somni, sovint, té el punt de partida en el desig.

De fet, hi ha alguns versos que van fer-me més forta aquesta idea:

"I no eres meva,
eres només del meu somni."
"..doncs no hi ets, però et mantinc perquè et desitjo".

Existeix perquè tu la desitges. I és vital, la necessites per viure. És una presència, un fum, en aquest cas, una dona d'aigua, que dóna en part sentit a la teva vida. I la necessites. I l'associació amb el mar em sembla molt encertada (en el cas que el poema vagi per on jo he sentit), ja que el mar sempre és allà, és vital, dóna pau, dóna guerra, i sobretot, és inabastable. És allà, però mai no podrem tenir-lo. Va i ve. La dona és d'aigua, ella també va i ve, i mai no podràs abastar-la. És com fer del somni paraula.

És un poema que, en la meva opinió, té molta substància, hi ha un desgavell de sentiments que corren descontrolats pel paper, a cada vers, a cada paraula...

En el principi del poema ja m'ha semblat veure aquesta idea del voler i no tenir, de l'anar i venir, de la nuesa, "tu sense roba a prop del mar", "..despertar a la teva pell", el desig principalment va dirigit al cos, a la pell. I imagines aquest cos sense roba, imagines despertar en la seva pell, sabent però que no serà possible, perquè és una pell intangible, que no és real.

"La gespa encara viu..." Hi ha vida. El món continua el seu curs, i els teus peus, malgrat estar cansats de caminar, continuen caminant. Resignació potser? Ser conscient finalment que el somni no és més que un somni? Que mai serà entre els teus braços? Potser és per això que li dius adéu i la converteixes només en record dins del teu cap.

Em sembla curiós que repeteixis això de veure el seu rostre per la finestra. Veus el mar per la finestra? Em fa la sensació que associes el mar, un cop més, amb aquest somni. És el símbol del somni, pel que he dit més amunt.

Un cop més la confirmació (en la meva opinió) que és un somni intangible, inabastable "tot i que no pugui tenir-te mai" afirmes. Sí, ets conscient, i això fa mal. D'aquí aquests versos tan intensos, tan dolguts.

A mida que avanço en el poema la idea del somni i del desig se'm fa més forta. De nou parles de tenir el seu cos, de la seva bellesa, de sentir-la teva i entrar dins seu... Desig. No se'm presenta com enamorament, sinó com un desig incontrolat de posseir. Però tot plegat és una il·lusió que et desespera, perquè saps que no serà mai real.
Crec, en definitiva, que és un poema dedicat a un somni associat a l'aigua. L'aigua no la pots agafar entre les mans. No pots fer-la teva. I la dona d'aigua és igual. És un somni intangible, eteri, inabastable, que tens dins del teu cap, dins de la teva ànima. Que et dona forces i dolor, perquè saps que mai no serà teva.

La veritat és que m'ha agradat aquesta idea. He trobat molt encertada aquesta associació del somni-desig-aigua. La manera com està escrit em sembla també perfecte. Sense ordre, sense una rima estudiada, amb versos lliures, llargs o curts, tal com surten. L'única cosa que podies fer era escriure i escriure sense parar tot allò que de sobte at venia al cap. Realment, es presenta com un atac d'inspiració i sentiment del tot incontrolables.

Marc, jo no sóc gaire bona fent comentaris, ja ho veus. He intentat explicar el que m'ha fet sentir el teu poema, i constantment se'm repetia la idea del somni, del desig intangible, de l'aigua que s'escapa entre els dits, i que no podem retenir.

Si realment la idea és aquesta o no, no ho sé. Però sí puc dir-te que jo ho l'he entès així. M'ha recordat, de fet, a uns quants poemes que hi havia del Pedro Salinas que parlaven d'aquestes coses. Ara només recordo un títol "Muerte de un sueño". Si no el coneixes, te'l recomano.

Espero el comentari que et deixo no et trenqui la il·lusió que tenies per torbar-lo!

Una abraçada.

Salz.

P.S. Sigui com sigui, per mi ha estat un plaer.