Desamor a mar, a somni

Un relat de: Marc Freixas

Mirant per la finestra el teu rostre,
el mar era prop teu;
he caminat per un camí,
he somiat només un somni,
enmig de la sorra, envoltat de verd per tots els costats.

Pensava amb el soroll de les onades;
tu sense roba a prop del mar,
a prop de mi sense tocar-te,
però massa lluny per estimar-me.

Imaginava despertar a la teva pell;
sensible per tot el teu cos nu damunt de l'aigua,
mentre el meu desig plorava

( desitjava de tenir-te tant!! ).

I no eres meva;
eres només del meu somni.

La gespa encara viu,
i encara és plena de verd per tots els costats;
la sorra es mor per entremig dels meus peus,
cansats de tan caminar,
i segueixen caminant.

Mirant per la finestra el teu rostre,
l'amor passa de llarg per davant dels meus ulls;
tancats no tenen vida sense tu,
i tancats per por de viure sol.

Ara et dic adéu per sempre, dona d'aigua.

Seràs com un bon record,
adormit a dins del meu cap;
un preciós amor a la platja,
protegit sota el meu sostre,
mentre veig per la finestra el teu rostre.

Les onades, la teva aigua,
la platja, el teu mar,
la finestra, el teu rostre,
el desamor;
el meu mar, el meu somni.

T'estimaré sempre, dona d'aigua

( tot i que no pugui tenir-te mai ).

Segueixo pensant en tu,
fins i tot quan sé que no et podré tenir mai;
per estimar tan sols un instant el teu cos, tanta bellesa,
descobrir secrets íntims de la teva pell,
més enllà de sentir-te meva i entrar dins teu.

Aquesta il·lusió,
fa tornar-me boig el sentiment que tinc per tu.

No sé com agrair-te aquest somni meu,
que s'allarga i es prolonga amb el temps;
és un amor que faig durar sense existència,
doncs no hi ets, però et mantinc perquè et desitjo.

No marxis amor,
que la teva aigua curarà aquest mal que pateixo;
el mal d'estimar-te per no sentir-me estimat,
quan encara passa de llarg per davant dels meus ulls.

No marxis amor,
ni em deixis mai dona d'aigua.

Com et puc treure del meu pensament,
si encara penso en tu en tot moment.

Quan trec el cap per la finestra,
segons com, la pluja mulla els meus cabells;
m'avisa del perill de veure't cada dos per tres,
per por de tenir la teva imatge gravada al subconscient,
i ja sé que no vols que em mulli quan plou massa.

És per això que tanco la finestra,
i me'n torno a reposar altre cop a dins de casa;
malgrat tot, continuaré guardant la teva imatge,
la tinc massa present per oblidar-la.

No vull dir pas amb això que em posi trist,
sinó que m'ajuda a sentir-me una mica bé;
almenys la calma està present en el meu cos,
i la tranquil·litat en el meu entorn, palpable.

T'estimo, i no hi puc fer res al respecte.

Ets aquella dona que he somiat més de mil vegades a les nits;
aquella dona que té forma de sirena,
que viu sota del mar i s'alimenta de l'amor,
que de vegades surt de l'aigua,
per penetrar dins dels meus somnis,
i se'm presenta prop de casa, vora la finestra,
per mirar-la i observar-la amb els meus ulls,
pintar-la i resseguir-la per tot el seu cos i la seva bellesa.

Així doncs, em despedeixo de tu poema;
però has de saber que m'estimaré aquesta dona d'aigua per sempre.

Comentaris

  • Desamor, a mar, a somni...[Ofensiu]
    Toni Arencón Arias | 02-06-2010 | Valoració: 10

    Un cant a l'amor, Marc, un cant a l'amor i al desamor, però sobretot l'amor, perquè l'amor és primer.

    "I no eres meva;
    eres només del meu somni."

    Diuen, els somnis, per somniar-los, són ja una realitat en si mateixos. Somiar l'amor, és estimar en somnis, estimar somiant.

    "Aquesta il·lusió,
    fa tornar-me boig el sentiment que tinc per tu."

    Diuen, la bogeria, és el somni de la raó, que produeix monstres. El somni de la desraó, què provoca?

    "Així doncs, em despedeixo de tu poema."

    Una abraçada.

    PS: la il·lustració d'"El meu català", va prenent forma...

    Toni.

  • FELICITATS![Ofensiu]
    nuriagau | 11-01-2009

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

    Núria Gausachs i Cucala

  • desamor... desig... aigua...[Ofensiu]
    Ze Pequeño | 27-04-2006

    El que es promet es compleix. I aquí estic. Déu n'hi do aquest poema!!! Es podrien dir moltes coses!!! No sé pas si seré capaç...

    D'entrada m'ha semblat un poema romàntic cent per cent. Però curiós. Després d'haver-lo llegit diverses vegades, he acabat pensant que va dirigit a un somni. A aquella presència etèria que sabem que mai no podrem tenir. Aquell somni que nosaltres mateixos "hem creat". I aquest somni, sovint, té el punt de partida en el desig.

    De fet, hi ha alguns versos que van fer-me més forta aquesta idea:

    "I no eres meva,
    eres només del meu somni."
    "..doncs no hi ets, però et mantinc perquè et desitjo".

    Existeix perquè tu la desitges. I és vital, la necessites per viure. És una presència, un fum, en aquest cas, una dona d'aigua, que dóna en part sentit a la teva vida. I la necessites. I l'associació amb el mar em sembla molt encertada (en el cas que el poema vagi per on jo he sentit), ja que el mar sempre és allà, és vital, dóna pau, dóna guerra, i sobretot, és inabastable. És allà, però mai no podrem tenir-lo. Va i ve. La dona és d'aigua, ella també va i ve, i mai no podràs abastar-la. És com fer del somni paraula.

    És un poema que, en la meva opinió, té molta substància, hi ha un desgavell de sentiments que corren descontrolats pel paper, a cada vers, a cada paraula...

    En el principi del poema ja m'ha semblat veure aquesta idea del voler i no tenir, de l'anar i venir, de la nuesa, "tu sense roba a prop del mar", "..despertar a la teva pell", el desig principalment va dirigit al cos, a la pell. I imagines aquest cos sense roba, imagines despertar en la seva pell, sabent però que no serà possible, perquè és una pell intangible, que no és real.

    "La gespa encara viu..." Hi ha vida. El món continua el seu curs, i els teus peus, malgrat estar cansats de caminar, continuen caminant. Resignació potser? Ser conscient finalment que el somni no és més que un somni? Que mai serà entre els teus braços? Potser és per això que li dius adéu i la converteixes només en record dins del teu cap.

    Em sembla curiós que repeteixis això de veure el seu rostre per la finestra. Veus el mar per la finestra? Em fa la sensació que associes el mar, un cop més, amb aquest somni. És el símbol del somni, pel que he dit més amunt.

    Un cop més la confirmació (en la meva opinió) que és un somni intangible, inabastable "tot i que no pugui tenir-te mai" afirmes. Sí, ets conscient, i això fa mal. D'aquí aquests versos tan intensos, tan dolguts.

    A mida que avanço en el poema la idea del somni i del desig se'm fa més forta. De nou parles de tenir el seu cos, de la seva bellesa, de sentir-la teva i entrar dins seu... Desig. No se'm presenta com enamorament, sinó com un desig incontrolat de posseir. Però tot plegat és una il·lusió que et desespera, perquè saps que no serà mai real.
    Crec, en definitiva, que és un poema dedicat a un somni associat a l'aigua. L'aigua no la pots agafar entre les mans. No pots fer-la teva. I la dona d'aigua és igual. És un somni intangible, eteri, inabastable, que tens dins del teu cap, dins de la teva ànima. Que et dona forces i dolor, perquè saps que mai no serà teva.

    La veritat és que m'ha agradat aquesta idea. He trobat molt encertada aquesta associació del somni-desig-aigua. La manera com està escrit em sembla també perfecte. Sense ordre, sense una rima estudiada, amb versos lliures, llargs o curts, tal com surten. L'única cosa que podies fer era escriure i escriure sense parar tot allò que de sobte at venia al cap. Realment, es presenta com un atac d'inspiració i sentiment del tot incontrolables.

    Marc, jo no sóc gaire bona fent comentaris, ja ho veus. He intentat explicar el que m'ha fet sentir el teu poema, i constantment se'm repetia la idea del somni, del desig intangible, de l'aigua que s'escapa entre els dits, i que no podem retenir.

    Si realment la idea és aquesta o no, no ho sé. Però sí puc dir-te que jo ho l'he entès així. M'ha recordat, de fet, a uns quants poemes que hi havia del Pedro Salinas que parlaven d'aquestes coses. Ara només recordo un títol "Muerte de un sueño". Si no el coneixes, te'l recomano.

    Espero el comentari que et deixo no et trenqui la il·lusió que tenies per torbar-lo!

    Una abraçada.

    Salz.

    P.S. Sigui com sigui, per mi ha estat un plaer.













Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Marc Freixas

Marc Freixas

725 Relats

1418 Comentaris

820761 Lectures

Valoració de l'autor: 9.58

Biografia:
Vaig neixer a Sant Pere de Riudebitlles -poble situat a la comarca de l'Alt Penedes amb provincia de Barcelona- un 13 de gener de 1975... o sigui que jo vaig arribar quan un impresentable moria pel be de tots en aquest mateix any.
Es ben cert que jo tambe soc fill d'una generacio covarda, pero per fer-hi quelcom, faig servir el poema com a fil conductor de la meva propia vida, i aixi, d'aquesta manera ressegueixo el bell paisatge de punta a punta amb el vers ben primitiu i nu... sense poema no soc res, i aixo ho saben be la gent que m'estima i m'envolta per aquest fotut mon que ens fa viure sempre depressa i a contracorrent.
Tinc una dona meravellosa,i dos fills maquissims : la Marina de 10 anys i en Biel de 3.
Prefereixo que no em valoreu, gracies.