D'ENTRE LA POLS...

Remenant enmig de les antiguitats, al traster, entre caixes, bosses i diversos objectes inútils, va trobar un llibre. Un llibre vell, empolsegat, amb les tapes de cuir i els fulls lligats amb una corda engroguida pel pas del temps.
No sabia si obrir-lo. Què hi podria trobar?
El va sacsejar per treure-li les teranyines i va bufar suaument sobre les tapes per fer volar la pols, li picava el nas i li començaven a plorar els ulls, igualment va poder entreveure unes lletres gravades; amb curiositat va passar la mà suaument sobre les tapes i va notar una lleugera rampa que li recorria tot el braç, des de la punta dels dits fins al cor, i va llegir: Anna.
Durant un instant la sensació de por va ser immensa. Per què aquell llibre portava el seu nom? Qui el deuria haver escrit? Tant se val, la seva curiositat va ser tan forta que amb el dit polze va anar passant totes les pàgines, del final al principi, com si fos un ventall. Podia sentir l'olor de resclosit i de la humitat que l'havia anat impregnant durant els anys però, alhora, podia veure com anaven sortint colors d'entre les pàgines i anaven dibuixant l'Arc de Sant Martí al voltant del seu pit formant una espiral que li arribava als turmells, es movia amb rapidesa.
Va decidir endinsar-se al llibre. Va començar a llegir però no li calia, cada paraula era anticipada per una veueta dolça que li sortia del cor.
“Bon dia Anna, aquesta és la teva història...”

Va anar llegint atentament totes les etapes de la seva vida, recordava quan jugava a cavall amb l'avi, a fet i amagar pel carrer amb els companys, quan ballava amb l'àvia..., quan va aprendre a anar en bici mentre el seu pare li corria al darrere vigilant que no caigués..., podia llegir tota la infantesa, era bastant feliç.
Ara encetava l'adolescència, la seva vida havia fet un petit tomb però, tot i això, hi llegia la felicitat que li aportava la vida d'estudiant, l'alegria de rebre a casa una gosseta petitona i el seu primer amor, el seu primer petó...
A mesura que anava passant les pàgines els colors canviaven però tots seguien un mateix sentit, una mateixa direcció, el seu cor.
Va iniciar la lectura del capítol que parlava de l'etapa adulta, en sortia un color verd fosc, no gaire bonic per al seu gust, podia anar llegint com va començar a treballar i de què, com li anaven les relacions, la mort del seu pare, la compra del seu pis..., i a mesura que anava girant pàgina aquell color verd s'anava aclarint, li proporcionava pau, li feia sentir una forta sensació de benestar i tranquil·litat.
Fins que va arribar a la darrera pàgina, les lletres eren borroses i no estaven ben definides però hi va poder llegir “Ara et toca a tu continuar la història.”

L'Anna, pensativa, va tancar lentament el llibre i es va dir: “És veritat, ara em toca a mi.” Tot i que no sabia ni com posar-s'hi perquè mai havia aconseguit escriure gaire res de positiu va pensar: “Ho intentaré, endavant.”
I així va començar un nou capítol, però no estava sola, tenia dins del seu cor tots els colors de l'Arc de Sant Martí.