D'entre la foscor 04

La vida a la Torre Fosca podia ser molt monòtona. La de l'Ares mai no ho va ser. Des que va aconseguir escapar-se, i va arribar a passar tres nits fora del castell, la van tenir constantment vigilada. Fins que va fer els 14 anys.
El dia en què un mag fa els 14 anys és molt important. Des que el campanar de la Torre Central marca les dotze de la matinada, i fins a la següent mitjanit, se li presenten una sèrie de proves que ha d'anar superant, fent servir els coneixements que hagi adquirit durant els primers anys d'aprenentatge. Si se superen les proves correctament, el jove mag pot considerar-se un Iniciat. Es donaven força casos d'alumnes que, tot i superar les proves, acabaven sent rebutjats perquè l'Òrgan Superior de la Màgia no els considerava aptes. També n'hi havia que hi perdien la vida.
Les males llengües deien que l'Ares havia pogut superar les proves tan fàcilment perquè portava a la Torre bastant més temps que la resta dels seus companys (generalment, s'hi arribava amb deu o onze anys, i ella en tenia només vuit, quan l'hi van portar).
La veritat és, però, que ella les havia superat amb poc més de deu anys. Els seus mestres, esperant que el càstig la mataria, la van sotmetre a la prova de l'Iniciat després de capturar-la la darrera vegada que s'havia escapat. Va estar a punt de perdre-hi la vida, però se n'havia sortit. Si hagués tingut l'edat indicada per examinar-se, l'Òrgan Superior de la Màgia hauria rebutjat la seva candidatura. Però donades les circumstàncies, la nena va continuar a la Torre, vigilada molt de prop.
La tenien constantment controlada, i no li permetien ni una sola relliscada. Es podia passar setmanes senceres tancada en una cel·la, d'on la deixaven sortir només per assistir a les classes i pràctiques. Va estar repassant i estudiant tancada a la biblioteca, o fent entrenament físic durant moltes més hores de les establertes. Tot per fer-li entendre que no podria sortir d'allí, que la seva vida ja no li pertanyia, i que ho havia d'acceptar amb il·lusió, dedicació i orgull.
Va aprendre a lluitar, amb espases, dagues i punyals, va aprendre a tirar amb l'arc; i a compaginar-ho tot amb la màgia. Va aprendre idiomes, i a sobreviure sola enming del no-res.
Els altres nens i nenes de la seva edat l'admiraven, l'envejaven, la temien i l'odiaven. Ningú no s'atrevia a acostar-s'hi, per por que els càstigs a què constantment era sotmesa acabessin sent extensius a la resta. Però la miraven amb enveja quan semblava que tot li resultés tan fàcil. Cap d'ells pensava en les hores i hores de més que ella havia dedicat a estudiar i practicar.
Era una situació molt difícil, per una nena tan petita; i només la va poder suportar perquè a les nits, quan estava sola i tranquil·la, somiava en el dia en què ensorraria la Torre Fosca, i tot allò que representava.
El dia que va fer 14 anys, doncs, no va passar a la història pel fet d'haver superat la prova de l'Iniciat; sinó perquè, per primera vegada des que havia arribat a la Torre, l'Ares va somriure. Tenia un amic.
Quan la van dur a la falconera, es va quedar sense alè. El recinte estava en un lloc força apartat, i al qual no havia tingut accés fins aleshores. Milers d'aus volaven per tot, algunes caçaven, d'altres alimentaven les cries i d'altres, simplement, observaven.
Li van ordenar que callés, que s'estigués quieta, que observés i que esperés. El seu animal la trobaria. Seria ell qui la triaria.
-A vegades cal esperar molta estona -li van dir-. Potser haurem de marxar, i tornar demà.
No el va veure arribar. I no perquè fos molt petit (tot just feia una setmana que volava, dues com a màxim), sinó perquè se li va acostar per l'esquena, i se li va plantar a l'espatlla esquerra.
La relació entre un mag i els seus animals és molt especial. No només pel vincle emocional que es crea, ja que no se separen ni de nit ni de dia, sinó pel vincle màgic que s'estableix entre tots dos.
L'Ares va haver d'aprendre a veure-hi amb uns ulls que no eren els seus, a cominicar-s'hi sense parlar, i a preocupar-se per una part de si mateixa que era autònoma. El va anomenar Llum, tot i que era un mascle, perquè era blanc com la neu, i perquè li feia l'existència una mica més suportable.
Quatre anys després, el dia que en va fer 18, i sense que l'haguessin avisat, va ser sotmesa a una nova prova. Va superar la primera prova del Gran Poder, amb l'inestimable ajuda del Llum, i se li va concedir el grau de Mag.
Els Mags no triaven a què dedicaven la seva vida. Se'ls assignava una missió a la vida, i l'havien de complir sense oposar-s'hi. L'Òrgan Superior de la Màgia jutjava i decidia.
En contra de la seva voluntat, es va decidir que l'Ares estava destinada a convertir-se en un Gran Mestre. Creien, realment, que l'havien convertit en una d'ells.