Delinqüència

32

Per donar per tancat aquest tema i endegar un de nou prengué la paraula en Solleres, que volia treure a relluir un assumpte que l'afectava personalment.
- Ara m'agradaria fer alguns consideracions respecte de la delinqüència i la seva derivació, el crim. Per començar m'agradaria diferenciar entre petita i gran delinqüència, ja que hi ha que roben a benzineres i furten bosses, o estafen a turistes i d'altres que roben morterades a operacions fraudulentes de borsa o de traspàs de capitals. Al meu parer aquestes dues activitats estan molt diferentment penades, i es dona el cas que els pobres que furten la bossa acaben donant amb els ossos a la garjola mentre que els que veritablement fan mal per la quantitat de diners sostrets queden indemnes. El crim es valora de manera molt diferent depenent de qui ho cometi. Si es tracta d'alguna persona sense mitjans, com ara jo, de baixa extracció, amb família conflictiva, sense haver tingut les degudes oportunitats a la vida, de seguida es conclou la culpabilitat i et trobes que vas a parar a la cel·la més fosca sense haver tingut ningú que t'escoltés. A ningú no l'importen les circumstàncies que t'han empés al crim i la malfactura. Només el resultat, l'incivisme de robar és l'únic que compta. No parlo naturalment d'aquells que actuen amb violència. Dels que no només es conformen amb robar sinó que a sobre han de fer mal, ventar ganivetades o donar garrotades a les seves víctimes. Això darrer és del tot innecessari, doncs la por ja ho fa tot i només amb demostrar que es pot fer mal ja n'hi ha prou, no cal fer-ho de veritat. En això crec que hi ha moltes menes de delinqüents, lladres de tota mena, mentre que d'assassins només es pot concebre un tipus, perquè els resultats sempre són els mateixos i igualment desagradables. Però entre els lladres hi ha de molts colors. Això és té molt poc en compte als judicis, on es plantegen les acusacions iguals per a tothom. Què pot fer una persona quan no té per viure o per drogar-se? De vegades l'única sortida és robar, treure als altres el que tenen per fer-ne ús. Si no hi hagués el robatori molta gent moriria de gana, perquè la solidaritat entre les persones és nul·la o molt baixa. D'ací es veu que de vegades convé que hi hagi robatoris, per que la riquesa estigui millor repartida, perquè els que no tenen res tinguin alguna cosa. Jo mateix no tenia res quan robava. Havia de delinquir per tal d'endur-me uns grams de droga al nas o a les venes. Per a mi era una necessitat. I no és barata la droga. Però no vull parlar de dependències. Vull parlar de la fama injusta que tenim els delinqüents. Tothom és un pispa en potència. Tothom ha robat alguna vegada a la seva vida, tret dels molt beneïts, ni que sigui un llapis a l'escola, al company de pupitre. Ens trobem davant d'un acte universal. Tanmateix no tothom ha assassinat, encara que si la major part n'ha tingut ganes. En definitiva que es dona un tracte molt vexatori els delinqüents. Els detinguts a les comissaries veuen els seus drets trepitjats. Jo mateix els he vist moltes vegades. No és una vida agradable la de xoriço, per molt que la gent es pensi que és una bicoca. Passar dia sí, dia també per comissaria és una emprenyamenta molt important. No pot agradar ningú. Les mirades hostils dels agents, els bancs més durs que una pedra de les cel·les. Tot plegat és una atmosfera entristidora. I al capdavall la major part dels delictes que es jutgen i pels quals es detenen les persones són evitables. El robatori és evitable, només cal donar a cadascú els diners que necessita, sense mals repartiments. L'assassinat i les violacions són crims, encara que si analitzem a fons les circumstàncies veurem que sempre hi ha un mòbil, sovint material. Aleshores podem concloure que també són evitables. Amb una llei acollidora no hi hauria gent fora de la llei, i són aquests proscrits els que cometen les pitjors atrocitats. Tan els hi fa una mort que un centenar. D'això en saben molt en molts països del món, on matar és la cosa més normal del món i fins i tot ho fan els nens. Tothom està d'acord que la ment del delinqüent funciona amb uns altres paràmetres, que els valors de l'ètica i la moral són diferents dins d'aquesta ment. Estan equivocats. També tenim sentiments els delinqüents, i parlo en primera persona encara que jo ja estic retirat. La pèrdua lleugera d'alguns valors, el passar-los per alt en alguns moments per tal de poder sobreviure no vol dir que no es tinguin o que s'hagin perduts. Els valors segueixen sent els mateixos. Només que la consciència s'adorm en el moment del crim per no veure el que està passant. Però els sentiments d'amor vers els altres, vers la família i la comunitat són els mateixos en el criminal que en la resta de la gent. No hi ha codis de valors a part. Fins i tot els que són delinqüents per tradició familiar tenen els seus valors, i són comparables i equiparables al del comú de la societat. No es diferencien gaire dels que pot tenir qualsevol persona. M'agradaria trencar una llança en favor de tota aquesta gent que pateix la incomprensió i el rebuig de la població i de la gent del seu barri només per haver estat tancats a la presó, per crim que sens dubte han comés, però sempre empesos per una necessitat o una altra. A ningú no li agrada delinquir. Si hi ha algú que sembla trobar-hi plaer és perquè ja ho ha fet tantes vegades i de tantes maneres que ha acabat per avesar-se, per tenir el pensament viciat per tantes bergantades i s'enganya a si mateix pensant que el que fa li agrada, i és precisament perquè ho fa que li agrada. De la gent empedreïda en el crim no es poden treure conclusions massa precises, i menys en el terreny de l'ètica. Aquestes persones ja no tenen cap principi, i es possible que de vegades acabin caient en el crim només per afirmar-se o per tornar a ser empresonats. Hi ha molts que necessiten les sensacions del crim, perquè en són addictes. Però això no té res a veure amb la moral, de la mateixa manera que la persona que es droga té una dependència, una mena de malaltia, que no té res a veure amb la moral perquè el que actuen són els seus mecanismes irracionals. De la mateixa manera el que té addicció per saltar-se la llei té un problema d'addicció, que s'hauria de poder curar com es curen tantes dependències. Però ja n'hi ha prou de parlar del petit delinqüent. Aquests no són més que els desgraciats que emplenen les presons, per fer por a la gent normal de manera que no se'ls acudeixi de robar o matar per aconseguir els seus objectius. Hi ha uns altres que roben fortunes. M'estic referint als delinqüents d'alta volada, els que desvien els fons de les seves operacions multimilionàries cap als seus comptes personals. Aquests no hi ha qui els enxampi. Costa Déu i ajuda trobar-los en falta, arribar a demostrar que han comés cap robatori, i això que aquesta mena de malversacions són d'allò més comú, que es produeixen amb tota naturalitat a les altes esferes. Tanmateix només cau de tant en tant un cap de turc que paga per tots. Això no passa amb els petits delinqüents, on cadascú paga pel seu delicte. Entre els grans res no es pot demostrar. Tenen el poder a les seves mans i el fan servir, els mitjans, la premsa, infiltracions a diferents poders. En el fons tot s'ho maneguen uns pocs i es cobreixen els uns als altres com poden. De tant en tant sacrifiquen algun empresari especialment incurós amb els seus desfalcs, que costa de tapar fins i tot tenint els ressorts del poder, i la resta ja poden seguir robant sense aturador. Aquesta gent si que no coneix el que vol dir la paraula ètica. Només es mouen per la seva avidesa, per la goludesa pels diners, que volen acumular a tota costa. I per fer-ho roben i maten, fan el que calgui, sense tenir en compte lleis o traves de cap mena, sense fre. No hi ha cosa que els pugui aturar en la seva escalada furtadora. Tenen les butxaques curulles de bitllets que no els pertanyen i que no han hagut de suar i encara pensen a emplenar-les encara més, a encabir-hi més bitllets i més accions, a fer créixer el seu patrimoni personal a costa del patiment dels pobres i la mort dels nens als països miserables del món. No els importa res, només les ànsies de fer augmentar uns números dels que no poden gaudir. Doncs a partir de certes riqueses ja resulta excèntric voler-se gastar els diners. Com es pot arribar a tenir centenars de milers de vegades més diners dels que tinc jo si no és robant o abocant-se a alguna mena de pillatge. Sense una estructura de robatori a gran escala és impossible amassar aquestes fortunes immenses, i n'hi ha que les tenen, i no tenen cap vergonya en fer-se notar i dir-ho públicament. El mateix menyspreu que la societat reserva als lladres de cantonada que roben misèries per anar passant o per comprar la droga es transforma en admiració i respecte vers els que roben xifres absurdes de tenir. La diferència està en la quantitat. El que roba poc és un desgraciat, potser és que es ven per poca cosa i per això mereix el menyspreu, tanmateix el que es ven per carretades de calers mereix un respecte per la seva ambició i el seu esperit. Però no roba menys aquest darrer pel fet de tenir recolzament.
- T'haig de donar la raó pel que fa a això darrer, feu en Procert, però t'haig de dir també que es nota que t'has vist acusat i implicat en robatoris i altres delictes portant la part activa. Sinó no tindries aquests pensaments de desgreuge. Jo mateix no he robat mai, ni assassinat ni comés cap delicte que no sigui relatiu a les normes de tràfic, i si ho he comés no m'han enxampat. Per això puc dir que no comparteixo aquest sentiment de desgreuge que tens envers els convictes. Els que són a la presó han de complir la seva pena, i si no que s'haguessin posat a treballar en lloc de drogar-se i robar. Em sap greu haver-te de dir això, tot i que em sembla evident que no tothom que viu en barris marginals, en ambients marginals o en famílies desestructurades acaben abocats a la droga i el crim. N'hi ha molts, de f
et penso que la majoria, que aconsegueixen de fer una vida normal i sortir endavant per mitjà de l'esforç i la feina. Aquests són els primers que han de demanar mà dura contra els delinqüents, que fan dels seus barris llocs inhòspits, feréstecs si ho vols, que fan que la mala fama els hi caigui a sobre com una maledicció. El que jo em demano és que si hi ha tants que tenen tots els números per acabar delinquint i no ho fan, perquè ho han de fer els altres? Segurament podrien fer un esforç de voluntat, posar quelcom de la seva part, per tal d'allunyar-se de les drogues i els mals ambients, per no caure en el camí fàcil. El que passa és que a ningú no li agrada treballar. I és molt millor treure la navalla cinc minuts que no pas estar-se vuit hores al magatzem carregant caixes o fent qualsevol altra feina d'escarràs. Però tanmateix t'he de donar la raó pel que fa als delinqüents d'alta volada, els que tenen comptes secrets a paradisos fiscals i que en una tarda poden robar el que han robat tots els convictes per furt del país en tota la seva vida. Aquests tenen la paella pel mànec, no hi ha qui els atrapi. Sempre podran escapar-se darrera societats fictícies i caps de turc. I no hi ha res a fer, perquè qui té milions té totes les portes obertes, de polítics i magistrats, i els ressorts de la justícia al seu favor. És veritat que molts s'escapen de les conseqüències de les seves malversacions, però això no ens condueix directament a l'amnistia de tots els delictes menors, com tu pretens. Només faltaria que a més d'escapar-se els grans s'escapessin també els petits. Aleshores no hi hauria qui visqués en aquest món. Amb tots els delinqüents solts. Quina pensada! Potser en un futur molt llunyà es podrà pensar en l'abolició de les presons. Qui ho saps el que passarà més enllà d'ara? Ningú no ho sap ni ho pot saber. El que sí s'ha d'admetre és que no tothom que té l'oportunitat de caure en el crim ho fa realment. Hi ha molts que ho tenen a l'abast, que tenen els medis i l'ocasió, que els hi falta un pèl per a robar o estafar. I tanmateix no ho fan. Els altres, els que sí ho fan han de ser penats tal com diu la llei. Sinó no tindria cap valor l'esforç que fan els uns, tot i admetent que les presons són llocs abominables i que el tracte de la policia es pot millorar considerablement. Jo mateix he tingut negocis amb la policia per diversos afers que ara no vull relatar i he pogut comprovar que són gent esquerpa i amb males costums, que tracten la gent amb rudesa de la mateixa manera que pot tractar un pastor les seves cabres. Això no agrada a ningú i sense dubte que podrien ser més amables, el que no vol dir que s'hagin de buidar les presons i desfermar el regne de la més brutal anarquia.


33

- Tens mota raó en això que dius, feu el senyor Escofet. Només faltaria que els condemnats campessin lliurement. Seria la destrucció de la civilització tal com la coneixem. De fet estic molt en desacord amb vosaltres amb que els que són rics robin més que els altres. Normalment la riquesa s'aconsegueix per mitjà de l'esforç, per hores i hores de feina, de tenir cura del negoci, de mirar que vagi creixent. Així al llarg de generacions, perquè calen pares i fills i nets perquè una empresa o el capital d'una família arribi a proporcions respectables. Però no per mitjà del robatori. Els que roben dels rics ja van a parar a les mans de la justícia. Com ha de ser. Tanmateix parlem de tota aquesta purrialla que es dedica a viure a expenses dels altres, a malbaratar la seva vida fent coses indignes, ficant-se en merders injustificables. Aquesta gent mereix anar a raure a la presó, és el seu destí final i ho haurien de saber. Tothom que roba o que du una vida delictiva ha de saber que la llei li caurà a sobre finalment, que no s'hi pot escapar. Potser alguns amb molta sort cometen un delicte i se'n surten sense ser enxampats, però es tracta només de comptadíssimes excepcions. La major part dels que reincideixen acaben per ser detectats per la policia i posats a disposició del jutge, que és el que els ha de condemnar. Cert que hi ha alguns que pensen que hi ha molta injustícia en tot plegat, que paguen sempre els mateixos, que la iniquitat regna a la judicatura. S'equivoquen. A mi em sembla evident que els que més tenen són precisament els que menys necessiten de robar, i senzillament no ho fan. Quan es tenen molts milions tan se val de tenir-ne més. El sentiment de la cobdícia arriba només fins a cert grau, molt per sota de les urgències que imposa la gana i la pobresa. Aquí ja no entro, perquè crec que hi ha qui roba per necessitat. Aleshores té alguna disculpa, però també es tracta d'un cas especial. La majoria roben per drogar-se, per anar-se'n de putes o per coses d'aquesta natura. O per viure com a reis uns dies i córrer's una bona festassa. A mi també m'agradaria menar aquest tipus de vida, i tanmateix bé que vaig a la fàbrica a guanyar-me les garrofes. A tothom li agradaria fer un cop de tant en tant, cada setmana o cada més, i després fer el manta i malbaratar a pleret. A tothom li agradaria ser un penques. Només que la major part de la gent té responsabilitat, entén el que vol dir aquest concepte tan meridià del nostre benestar i se sacrifica. Si tothom robés i ningú treballés no hi hauria que robar. Aleshores aniríem a parar a la misèria i a la gana. Això no seria desitjable. De fet a molts països on hi ha més lladres que treballadors ja els hi passa que són miserables. Ells s'ho guanyen amb les seves poques ganes de treballar. Perquè al final darrera dels lladres sempre hi ha un esperit romàntic d'aventures i molta mandra. Dos raons molt equivocades per anar pel mal camí. Però no són els qui roben els únics criminals. N'hi ha de molt pitjors, assassins, violadors, segrestadors, o totes tres coses alhora. Aquesta gent ja no són persones. No mereixen viure entre les persones perquè no ho són. Són animals que perden l'arbitri i deixen que els seus impuls més baixos i més icerebrals prenguin el control. Com cavall desbocat es mouen en un món de sensacions que els condueix a cometre les més cruels atrocitats. Per mi mereixen de podrir-se a la presó, amb grillons i manilles ben feixugues, que facin mal als canells, amb menjar restringit i robes polloses. Com es pot concebre que hi hagi animals que es creguin amb el poder d'extingir una vida humana que no és la seva? Només un sàdic pot plantejar-se una cosa semblant. Una persona com cal, dotada de senderi i de moral no es proposaria un disbarat semblant. Però hi ha gent que viu molt al marge de la societat, per raó de les drogues que es pren o per una educació perversa o uns pares incurosos. Aquesta gent troba normals les coses més abominables, com ara recórrer a la violència o a mitjans contraris a la llei. Molts d'ells ignoren la llei com si no hagués existit mai. Els seus pares no se l'han ensenyada ni a l'escola tampoc els han inculcat els principis naturals de jurisprudència, perquè no han anat a cap escola. Aquests nens que es crien al carrer, que pugen de qualsevol manera rebent les més perverses influències, són els futurs criminals, amb les seves escales de valors capgirades, caricatures grotesques i antagòniques de les que tenim les persones normals, que ja no dic les cultivades. Tu mateix, Solleres, reconeixes que sabies que robar i drogar-se estava mal fet. Això demostra al meu entendre que entenies la maldat del que estaves fent. Tanmateix hi ha gent que no arriba ni a això, que ni pensa en que hi hagi be o malament. Els seus esquemes mentals estan organitzats d'una manera molt diferent, la família i la policia són el seu bé i el seu mal. No coneixen altres valors. Alguns venen de països llunyans, on la majoria són lladres o captaires, quan no directament assassins. Trobo que tota aquesta patuleia que s'amuntega a barraques i que mama la delinqüència des del bressol serien un objectiu assequible per a una reeducació urgent i dràstica, un tractament de xoc que els inserís de nou a la societat i els fes sortir de la seva dinàmica criminal, que ha de dur-los a la mort violenta o al fons d'una presó. També hi ha d'altres criminals, els que gaudeixen d'estranys plaers cometent els seus actes reprovables, assassins i violadors amagats a les cantonades fosques i humides, a les obagues dels edificis esperant la seva víctima, un nen o una dona, per segrestar-los i sotmetre'ls a terribles i ultratjants tortures. Aquesta gent hauria de rebre la seva mateixa medecina. No es pot permetre que una criatura innocent caigui en mans d'un depravat que després no rebrà ni de bon tros el càstig que li correspon. Què són uns quants anys de presó davant del patiment d'una criatura, que de ben segur no es podrà recuperar en tota la seva vida? Aquí haig de dir en descàrrec dels més pobres que la categoria social no influeix i que aquests impulsos desviats i contranaturals poden aparèixer en qualsevol persona, ric o pobre. Només cal que tingui frustracions i febleses, sentiments d'inferioritat, recança vers un món maltractador, que no l'ha deixat aconseguir el que volia. Aquests psicòpates paguen la seva frustració amb víctimes innocents, que no es poden defensar, que només poden patir els ultratges i lluitar sense esma. No pot fer res una criatura davant la perversitat d'un adult. Però aquesta gent no pot pagar el mal que ha fet, encara que els pengessin d'un arbre davant dels jutjats no haurien pagat ni una desena part del mal que han fet. La mort té un preu molt baix a l'hora de pagar pels crims. De fet no hi ha cap manera de rescabalar les víctimes dels crims més atroços, no es poden reparar les conseqüències ni refer la persona, el mal està fet i mai no es podrà oblidar. I pensar que ara mateix hi ha gent d'aquesta campant-se-la lliurement, al seu barri, al seu poble, observant la seva víctima, cobejant-la. Potser parlant amb ella. Qui sap si el desconegut que ens mira pel carrer no ens vol realment assassinar, fer algun sanguinari ritual amb el nostre cos, donar-nos una mort lenta i do
lorosa. Esgarrifa de pensar de la quantitat de malalts que hi ha arreu, a punt per protagonitzar crims esfereïdors.
- Et replicaré perquè m'has fet esment, digué en Solleres. Estàs molt equivocat si penses que hi ha gent sense escala de valors. Suposo que et deu resultar còmode de dir que no són persones. Així no t'has d'amoïnar per les conseqüències morals dels seus actes. Però jo et garanteixo que tots els que delinqueixen són persones, i saben perfectament el que fa. No hi ha ningú que mati o robi, segresti o violi que no sàpiga del cert que el que està fent no està ben fet. Potser hi ha persones que en un moment puntual poden delirar de tal manera que arribin a matar sense adonar-se. Sobre això hi hauria molt a parlar. Però el cas és que els que roben o maten per diners saben de sobres el que fan. No sembla lògic que les coses que percebem tots com a bones i dolentes siguin diferents per als que delinqueixen. Jo mateix he robat i ho reconec i he pagat per això amb anys de presidi i com tu mateix has dit sabia el que em duia entre mans. Per això penso que no hi ha raons exculpatòries per a ningú. Qui és culpable ho és amb totes les conseqüències, sense pal·liatius, per bé que als judicis sempre apareguin circumstàncies atenuants. Això té a veure amb les particularitats dels procediments judiciaris. De vegades es diu que un delinqüent ha actuat amb acarnissament, o amb maldat manifesta, o amb premeditació, o potser endut per un rampell incontrolable o per la necessitar d'injectar-se drogues. Totes aquestes circumstàncies agreugen o atenuen la pena, però res no tenen a veure amb el delicte en si mateix. Qui ho fa sap el que fa, sap que està mal fet i sap que les coses treballant costen més d'aconseguir que per mitjà de l'estafa i la violència. Per això penso que estàs molt equivocat dient que no són persones. Lamentablement per a nosaltres els assassins i violadors també són persones. Estan fets de la mateixa substància que nosaltres, i fins i tot tenen el mateix cervell i els mateixos òrgans genitals, grosso modo, perquè sempre hi ha particularitats que pretenen justificar unes actituds més violentes o més perverses. Però al capdavall es tracta de persones, com tu o com jo, que podrien tenir la seva feina i la seva família en comptes de robar o assassinar, segrestar o violar, si no hagués estat per un seguit de circumstàncies combinades amb algunes predisposicions de naixement. Tot s'ajunta per aconseguir de crear el criminal. Jo mateix hauria estat un magnífic empresari de les filatures si hagués nascut a casa teva, o un artesà de primera, el que vingui al cas. El que passa és que alguns tenen més mala sort del normal. S'hi troben ficats. Els nens no neixen perversos, amb la navalla a la mà. S'hi van tornat, s'hi troben i no poden escapar. Tothom pren drogues i ells en prenen també. Tothom roba i els ho fan, després s'especialitzen, coneixen un mafiós que els encarrega un assassinat. Saben que està mal fet matar altri, però a canvi de diners estan disposats a fer-ho. El que sigui per tal d'aconseguir els diners per poder gastar. Aquests diners no els invertiran en un pla de pensions, es tracta de diner negre, sense declarar, del que hisenda no en pot saber res. L'única manera de gastar-los és com dius tu amb meuques i gresques. En tot moment són conscient que el que fan no està ben fet, en que podrien fer les coses d'una manera diferent. Però heu de tenir en compte que sortir d'aquests cercles resulta molt complicat. Una vegada s'hi ha entrat ja no hi ha marxa enrere. Un s'acostuma als diners guanyats sense dificultat, a poder gastar a mans plenes i aleshores resulta molt difícil de renunciar-hi. A tots els criminals els passa el mateix. Un cop creuada la línia els resulta impossible de tornar a on eren, a dur una vida normal. Ja s'han capbussat a les aigües del crim i queden xops de mals sentiments. No hi ha manera que tornin a la cleda. Per sempre més restaran esgarriats a no ser que una força major, com pot ser el cas de l'empresonament, els faci canviar. Hi ha molt de temps per a reflexionar a la penitenciaria. Moltes hores sense res a fer, mirant l'aranya que ordeix la seva tela a la cantonada de la cel·la. Aleshores es pot reflexionar sobre el passat i el futur, ja que no hi tens present. Pots pensar-te en recomençar, en canviar algunes coses de la teva vida. Aquest és un procés molt lent que vol molt de temps. No es pot fer en meitat del remolí, quan tot t'atreu cap a continuar amb la mateixa vida fàcil i sense esforç de la criminalitat. Molts arriben als extrems perquè es deixen anar sense que ningú no els aturi, perquè ningú no els ve a dir el que està malament del que fan, tot i que ells ja ho saben. Simplement es deixen emportar corrent abaix com les aigües d'un torrent. Fins que arriben a tocar fons. Jo he tocat fos i sé del que parlo. Després hi ha els criminals depravats que obeeixen més als seus instints criminals que no pas a una inèrcia o una necessitat. D'aquests no en puc parlar gaire perquè no conec el tema en profunditat. De fet a la presó hi havien uns quants de molt perillosos, però es trobaven en una altra ala, de les varies que tenien les dependències de la presó. Maig no hi vaig tenir contacte afortunadament amb cap assassí ni violador. Aquests estaven a una altra banda. Per tant no puc dir res d'ells. El que sí que puc dir és que molts segueixen el mal camí per casualitat, o per una barreja d'atzar i de desig. S'ho troben sense voler però es troben al mig del camí. Hi ha molta voluntat i molta involuntaritat. Des de la meva experiència però, crec que molt poques vegades hi ha inconsciència, a no ser que un estigui declarant, és clar.


34

- La meva opinió a aquest respecte ja l'he dita abans, entrà en Procert. Cadascú ha de saber quin és el lloc que li pertany. El meu cosí que és mosso d'esquadra m'he n'ha explicades de tots colors. Els criminals mereixen la sort que els ha tocat viure. Sinó que s'haguessin posat a treballar als catorze com vaig fer jo, d'aprenent al mateix taller que ara regento. Aquestes coses hom se les ha de rumiar abans de fer-les. Visualitzar les conseqüències. Tot té conseqüència en aquesta vida, no hi ha res que escapi. Dels ulls dels jutges i dels ulls de les divinitats. Tot està sota control, i tard o d'hora aflora per a desgràcia de qui ha comès un delicte. Ja ho han explicat moltes persones, molt eminents. El crim s'acaba per pagar d'una manera o una altra. El que comença ja no pot sortir. Per altra banda qui no ha comés alguna irregularitat de vegades? El que fan els pobres desgraciats són delictes, i el que faig jo són irregularitats. Reconec que hi ha força hipocresia en tot això. A tothom li agrada transgredir la llei, fer les coses al marge de les normes, sense que ningú no se'n adoni o en faci cabal esment. Aquestes coses agraden a la majoria. Sembla que un ha de sentir-se romàntic i aventurer fent coses prohibides. Ja des de la infantesa aquests sentiments apareixen. Tothom desitja per una banda estar a recer de les punicions i per altra banda arriscar-se al màxim. De fet dóna per pensar que alguns necessiten de saltar-se les normes i les lleis per poder sentir-se vius. La llei ens empresona, dessota la seva atapeïda xarxa de preceptes i convencions. Els policies ens vigilen a la cantonada de casa. Quan passen per davant del taller hom pensa que l'estan vigilant, que coneixen els passos i les reculades, tots els moviments. Aquesta és la part més negativa del crim, que ens afecta a tothom, que no hi ha manera de deslliurar-se'n. Per altra banda hi ha els veritables criminals, els monstres del delicte que es pensen que poden fer el que vulguin, atrocitats fins i tot, i que mai no els enxamparan. S'equivoquen de mig a mig. Ningú que visqui de la delinqüència no pot ser feliç. Bé, potser exagero una mica. Sí que és cert que alguns viuen molt bé, proxenetes i camells, han de fer poca feina. Per guanyar el que ells guanyen en una transacció, de carn o de pols, jo trigo una llarga jornada. Aquesta gent es pensen que mai no els atraparan. En alguns casos passa veritablement així. Arriben a vells i no els han enxampats. És tracta tan sols d'una de tantes excepcions. A la vida hi ha molts successos excepcionals. Aquest només n'és un més. L'única manera de no ser enxampat és retirar-se a temps, no gastar-se els diners i viure de rendes una temporada. Però això em consta que no ho fan els criminals. Els diners els cremen a les mans, com si es tractés d'un àcid o d'una bola de foc el feix de bitllets. Necessiten gastar-lo de seguida en drogues i tuguris infecte, en dones de mala vida. Totes aquestes coses que acostumen a fer els criminals. O bé es compren cotxes de luxe i es paguen una torre a Pedralbes. També passa que hi ha diners dels més corruptes i bruts posats a les millors cases, per dissimular la brutícia i la fortor de claveguera d'aquests diners. Alguna cosa cal fer perquè tothom pensi que un hom és respectable i es guanya els diners amb el suor del front o amb els cabells blancs als polses. Aquestes coses fan respectable, i a als criminals els agrada que els respectin, els fa sentir integrats al seu entorn. Després d'haver prostituït i haver enverinat amb barreges insalubres de drogues i additius pretenen que les seves filles siguin unes santes virginals que es casin davant d'un mossèn amb un noi de bona família. No s'adonen de la incoherència de tot plegat. I m'agradaria exagerar una mica ara que puc. Diré que als barris on hi ha els pisos i cases de més luxe tots els que viuen són uns criminals. Perquè tenir tant quan hi ha qui mor de gana és una mena de crim, potser no comès en primera persona, però sí en tercers. Disculpa'm Escofet, però tu ets un criminal. Les teves teles les confeccionen pobres gents de països endarrerits que treballen de sol a sol en naus industrials llardoses, cataus d'infeccions i malures, d'abominacions de tota mena i abusos, per teixir els fils semi-manualment per tal que tu puguis gaudir de les teves teles a
preus irrisoris. Això és ser un criminal indirectament. Qualsevol que es dediqui als negocis és un criminal. Qualsevol que no visqui de les seves mans és un veritable criminal, i ningú no em podrà treure aquesta idea del cap. Els que venen cotxes han de saber que parts dels components es fabriquen als països sense riquesa, en condicions de mort i desolació, per gents que necessiten escarrassar-se d'aquesta manera per poder-se endur un plat a taula un cop al dia. Aquestes coses fan escruixir de pensar-les. És clar que per fer les meves sabates segur que també ha hagut de patir gent, a part de la vaca que ha donat la seva pell. Tots nosaltres som uns criminals, jo el primer. Tanmateix hi ha aquí mateix altres criminals, que són els que delinqueixen directament, en primera persona, a la nostra vora. Aquesta gent són els que acaben a la presó. Perquè tenen mals instints o perquè no els ha quedat altra sortida, però el cas és que cometen robatoris i altres actes incivils i penibles i per això han de pagar. És possible que la imatge de la presó, amb tota la seva inhumanitat soterrada, latent, faci pensar en la seva abolició. Sobre això no puc estar segur. La veritat és que veure's privat de llibertat és un tràngol notable, trobar-se de sobte a una cambra minúscula amb dos o tres companys, en la total promiscuïtat, sense privadesa ni espai per respirar, amb uns barrots al davant la major part del dia. Això és molt dur. Jo optaria per un altre sistema, en que es creés una ciutat dels criminals, igual que els jueus tenen les seves ciutats dels levites, de manera que fos un espai vigilat i tancat amb pany i forrellat, igual que la presó, però molt més ample. Un lloc on es podria prendre la fresca i treballar el camp, una granja idíl·lica, envoltada de reixats impenetrables i farcits de sensors. D'aquesta manera s'aconseguiria dignificar els presoners, fer-los persones, éssers humans. Trobo que no hi ha una gran diferència entre una vaca a l'explotació intensiva i un reclús. Això és doncs tractar les persones com animals, donat que les vaques es pot concedir que no es tracten com a persones tancant-les a l'explotació. Potser hi hauria gent que s'apuntaria a la delinqüència per tal de viure en aquestes granges, no ho puc negar. Seria molt millor que estar-se al carrer mort de gana sense higiene ni menjar. Tanmateix aquest argument no és excusa per fer les coses malament. Les coses s'han de fer bé, en ambdós casos. Prou d'esparracats ajaguts al terra demanant almoina i prou d'interns reduïts a dos metres quadrats com a màxima llibertat de moviments. Totes aquestes coses fan mal a la vista. I és veritat que els convictes s'ho mereixen, que han comés delictes i alguna cosa han de fer per pagar les seves culpes, però de cap manera no es pot pensar que la tortura i la insalubritat poden ser la resposta. De cap manera. Per altra banda hi ha les víctimes. Què passa amb la pobre víctima que veu estroncada la seva vida per un acte violent o criminal? Qui les rescabala? Ningú no s'amoïna per les víctimes si no és per fer canviar governs, són artefactes llancívols, al cap de l'altre, al mig del front si es pot, on faci mal. Els jutges haurien de ser les víctimes, decidir la pena per elles mateixes, amb el cor a la mà. La majoria de condemnes serien a mort o a perpetuïtat. Tanta és la recança que sent la víctima envers el qui l'en ha feta. Els jutges tanmateix fan el paper de les víctimes, decideixen les penes, sovint escurcen o allargassen estrambòticament les condemnes. Per aquesta raó s'atreuen tant sovint les ires d'uns i d'altres. Perquè el criminal que el condemnen per un període curt encara es pensa que han estat injustos amb ell, tot el que no sigui la immediata llibertat es viscut com un atropellament. I les víctimes pretenen que les condemnes siguin llargues, quan més millor. Així no queda ningú mai content, tret de casos excepcionals. Els barrots de les presons són testimonis de les queixes amargues dels interns. A la setmana de ser-hi a dins ja no pensen en delinquir, ja s'han penedit. La resta d'anys de confinament els hi sobren. Sinó què el temps passa i la llibertat no arriba, a més els terminis són desconeguts, pot ser demà que surtis o d'ací deu anys, depèn de tribunals i avaluacions, d'opinions i peritatges. L'angoixa no pot ser més immensa. Qui s'ha quedat tancat a un ascensor ho sap perfectament. La reclusió sense termini, l'indult a tombar de la cantonada, un horror. Aquesta mena de coses se les mereixen els que han estat condemnats. Sinó que no haguessin fet el seu delicte, i tanmateix hom té la sensació que alguna cosa no s'està fent bé, que això en comptes de solucionar el problema el complica, que embolica més la troca, que posa els uns en contra dels altres i fa que les esquerdes s'eixamplin i es facin avencs i fins gorges, hi pot passar un riu cabalós entre mig de tan ample que es fa el forat.
En Solleres estava a punt de plorar. Les paraules del seu company de taula l'havien emocionat pregonament.
- M'emociona que diguis tot això. Et ben juro que moltes vegades, a la fosca de la cel·la en mig de la nit, entre els roncs dels altres companys de llitera, m'he demanat a mi mateix si algú podia comprendre el meu patiment tret dels altres en la mateixa situació. Resulta molt dur haver de conviure amb un mateix tot el dia, sens altra cosa a fer que mirar-se la panxa. Les hores llargues i tristes de confinament s'arrengleren com xiprers de cementiri, un desitjaria la mort abans que seguir amb el patiment. Després la vida ja no torna a ser la mateixa, els instints es moren, les ganes es perden, només queda l'esperança d'una revenja i la recança que et menja. Totes les coses dolentes passen pel cap dels captius. Totes les atrocitats possibles i imaginables. Recordo les hores de tancament amb desesperació i mal anímic. La teva idea de la granja la trobo del tot encertada. Així no seria tan inhumana la vida del reclús. Aleshores hi hauria alguna esperança de reinserció futura, de tornar a la vida en comunitat sense el recurs del crim i la violència. Els coses haurien de ser senzilles per a tothom, no només per a la majoria. És clar que jo m'he reformat. Ara treballo i no dono problemes. I tanmateix vaig ser a una cel·la tan greixosa com qualsevol altre. El meu cas és excepcional. No es pot esperar de tothom que aprengui el que està bé i el que no a dins d'una presó. És clar que hi ha alguns casos en que es dona una casual recuperació, una reinserció efectiva. Però no passa així per la majoria. El crim pot ser tot l'abominable que es vulgui, però per a alguna gent i en alguns moments és l'única sortida, l'única llum que hi ha al final del túnel. Què es pot fer a una família trencada, estomacat a diari per pares alcohòlics, veient la delinqüència a peu de carrer, sense cap altre referència que el camell i la bagassa? Jo us ho diré, res de res. Capbussar-se en la delinqüència per una via o per una altra. Robar i enganyar, estafar i furtar, el que sigui per tal de desempallegar-se de la fetor de pobre de casa teva i del teu barri, em sembla que són raons excusables. Els que ja no tenen excusa són els que tenen diners i educació, casa i família, i que roben i estafen el mateix o més. Aquests que podrien treballar i guanyar-se la vida, i bé que se la guanyarien, i decideixen per caprici o per mandra tirar per la via fàcil. Amb aquests caldria tenir mà dura, perquè no roben per sortir del fang sinó per acomodament i peresa, per manca d'interès. Aquests són precisament els que se salven, els que no van a parar a la cel·la ronyosa, i són els que més la mereixen. Els pobres desgraciats com jo són els que paguen els plats trencats. Sempre els mateixos i sempre amb les mateixes excuses i procediments. Hom acaba per pensar que només hi ha presons per fer por als nens. Quina broma, passar-se anys entre quatre parets humitoses per que alguns idiotes puguin educar els seus fills en la temença. Em sembla un desgavell i una injustícia. Ara bé, haig de reconèixer que hi ha gent que té molt males entranyes, que són capaços de qualsevol cosa, de matar amb patiment fins i tot, de fer coses abominables. Aquests són malalts que s'han de posar sota la tutela de les institucions. Però qui roba per poder menjar o per sortir de la misèria comet un acte legítim, i trobo molt injust que s'ho facin pagar, amb la presó o com sigui.