De sobte...

De sobte, em vaig trobar corrent desesperadament per la ciutat. Amb llàgrimes als ull, no era conscient del que havia passat.
Corria i corria... El perquè, encara no el tenia clar.
Em vas dir que no volies estar amb mi , que m'estimaves però tot i això no volies estar al meu costat.
Confusa per aquelles paraules, vaig ficar-me a plorar...
Perquè no et comprenia, no sabia perquè em deies que m'estimaves si no volies estar al meu costat?
Em deies que no plorés, que et pensaves que ho comprendria, com totes les altres coses! Però allò no m'entrava ,no ho podia entendre...
Llavors, jo et vaig dir que t'odiava, que no ho entenia, que no suportava que em diguessis aquelles paraules, no em volies dir el perquè i no podia fer altre cosa que ficar-me a plorar davant de tanta impotència concentrada com molts altres cops...
Tot seguit, vaig donar mitja volta, et vaig llançar a la cara, el meu regal de Sant Jordi. Era una postal amb una fotografia dels dos, l'única fotografia que estem els dos junts; amb unes escrits i una poesia.
I em vaig ficar a córrer i a córrer; tu et vas quedar quiet, allí pal plantat com un estaquirot, amb els ulls plorosos, però no relliscava cap llàgrima per les teves galtes roges.
Encara corria, no sabia a on anar, estava perduda entre llàgrimes, entre confusions, en tantes coses inexplicables...
Vaig sentir la teva veu, em cridaves, però jo no volia rebaixar-me en aquell moment.
De sobte, vaig notar la teva presencia, em vas agafar de la mà, i em vas abraçar contra el teu pit. Jo seguia plorant, però no volia seguir corrents, volia estar amb tu, t'estimava i encara ara ho faig, i no suportava no poder estar al teu costat.
Vaig notar que una llàgrima salada em va relliscar pel front. Era teva, vaig alçar el cap, i vaig sentir-me malament, perquè sabia que era culpa meva, que haguessis vessat una llàgrima.
Vaig abraçar-me fort al teu cos i dels teus vermells i dolços llavis, va sortir un perdo. Un perdo, d'aquells que et commouen que te'l diguin, perquè ho donaves tot per perdut, d'aquells perdons que alhora me'n alegrava i em feia ficar trista haver-lo escoltat, perquè si no m'haguessis dit que no volies estar amb mi, no hauria tingut que corre, ni tant sols plorar, ni veure't vessar una llàgrima.
Em vas repetir contínuament que et perdones, que no em volies veure plorar, que m'estimaves i no suportaves no tindrem!


Jo, exaltada per les ultimes frases que havies pronunciat; et vaig dir que em tenies per lo bo i per lo dolent, que només feia que pensar en quan et podria veure, en quan podria tornar a jugar amb les teves mans, en quan et podria tornar a dir t'estimo, en quan et podria abraçar-te, en quan podria veure't somriure, en quan podríem tornar a compartir rialles, en quan et podria mirar als ulls als teus ullets petits però encantadors, tant dolços com la mel, marrons com el teu suau cabell, que em tornava boja... i mil coses més, en mil coses penso diàriament... I que si no m'haguessis tingut, no hagués pujat aquell dissabte per estar amb tu, no t'hagués fet aquella postal, que potser et semblava cursi, però mi havia passat tant de temps per fer-la que duia el meu valor sentimental, i m'hagués agradat donar-te-la potser d'una altre manera...; i si no m'haguessis tingut no hagués corregut per abraçar-te, no m'hagués ficat a plorar per les paraules que feia uns instants m'acabaves de pronunciar...
Al teu rostre va sorgir un somriure, que instants desprès es va transformar en un tendre peto, d'aquells que ens agraden a tots dos, d'aquells petons que només saps fer tu!
Ens vam fondre en petons, abraçades, mirades...
Desprès de tot això, em vas donar un bella rosa, vermella com la passió que hi havia entre tu i jo...!
I em vas dir:
- T'estimo més que mai i tant com sempre. Tant senzillament com quan et miro, t'estimo.
Desprès d'aquelles paraules em vaig ficar vermella, tant vermella com la rosa que m'acabaves de donar...
Et vaig abraçar tant fort com vaig poder, com si fes mesos que no ens veiem, tant fort com el primer cop...

Desprès d'aquell tendre moment, vam anar a donar un tom, tu i jo, i ningú més; encara que ens envoltessin un munt de gent, només estava per tu, només per tu...
M'abraçaves, no volies estar separat de mi ni un instant...ni jo de tu si te de ser sincera.
No volia res més que estar amb tu, passejar, parlar i riure... i veure't somriure...es l'únic que en aquell moment necessitava...veure't somriure!
Em vaig ficar a pensar uns instants, si m'estimaves realment, ja se que a voltes me menjat el cap pensant en això i tu només feies que negar-m'ho i de dir-me que m'estimaves...
Em vaig quedar uns instants mirant-te, contemplant el teu dolç rostre que duia un somriure dibuixat, un somriure tant dolç...