Asseguda en un esgalo...

Asseguda en una esglao, escric aquestes paraules...
Pensant. No sé que penso. Estic aseguda, mirant les roses groges i rojes, que les meu el vent, suau molt suau. Silenci, dur i trist silenci. El gos borda, i el faig callar. I li pregunto: ...m'estima? Comença a moure la cua, vol jugar. Una pregunta idiota, pensan que el gos me la respondria. Estic desesperada, el necesito més que ell a mi!! M'estava posant nerviosa, vaig entrar corrents a casa, i estirada al llit em vaig quedar. Tornava a pensar. De sobtè va sonar el mòbil...
Silenci, només s'escolta un melodia polifonica. Era ell.. Que faig? Em preguntava continuament. Volia parlar amb ell, però tampoc em podia rendir tant rapid. Vaig agafar el mòbil i vaig descartar la trucada. Tornava un silenci, que instants després tornava a trencar altre cop aquella melodia polifonica. Tornava a ser ell. Vaig repetir l'acciò anterior, no desitjava rendirme en els seus peus... Altre cop silenci. En sec, algù va trucar a la porta. Qui seria a aquelles hores de la nit? Dubtosa, vaig anar a observar per la finestra. Qui era? No el veia bé.. Un noi; era ell!! Ara si que no sabia que fer, ni com reaccionar! Vaig correr a la porta, i vaig dir-li per l'interfon:
- Qui es?
- Sóc jo, Julia.
- Qui es jo?
- Julia, si us plau,... Sóc en Ramon!
Per sort no era ell, era un dels meus grans amics, en Ramon. Un noi moreno, i de pell clara, amb uns ulls marrons mel.
Li vaig obrir la porta. Va pujar corrents les escales, i va entrar a casa. Em va preguntar, nervios:
- Estas sola?
- Sí, en David ja no hi es.
- A no?
- No, ens em discutit, i li he dit que no volia saber res més d'ell que m'havia fet mal. - Vaig respondre mig ploran.
- Ondia!
Em va abraçar tant fort, que casi que no podia ni respirar. Em vaig ficar a plorar..
Desprès d'allò, ja em sentia més bé, no va gosar preguntar res més sobre allò. I jo li vaig preguntar, que que feia pel carrer a aquelles hores. Es va ficar serio. Em volia dir algo, i era dolent.
- Julia, qui t'ha estat trucan fa una estona era jo...
- Tu? Però si era en David!
- No Julia, era jo...En David l'han atropellat, i ara està ingresat a l'hospital.
- Queee??!!
Negitosa em vaig ficar a plorar.. Em sentia culpable. En Ramon em va acompanyar a l'hospital, vam estar tota la nit esperant el resultat de les múltiples proves que li van realitzar aquella nit.
Quan vam saber el diàgnostic, vaig correr cap a la seva habitació...
Estava dormint. Tant tranquil...No era normal en ell, es més inquiet, mare meva!
Estava trista, per el que li acabava de pasar, i per les tontes paraules que li havia dit abans.
Llavors va obrir els seus ulls, marrons mel, més clars que els d'en Ramon,i més bonics. Em va mirar, se'm va quedar mirant una bona estona... Em vaig començar a ficar vermell com un tomaquet i ell em va agafar de la mà.. De sobtè va entrar en Ramon.
- Ups, perdoneu.. - va dir tot marxan..
- No, no, Ramon quedet si us plau. - vaig respondre, negitosa..
Ell no em va deixar la mà tot i això...
- Ramon, si us plau ens pots deixar sols. - Va dir enseguida en David.
Em va tornar a mirar fixamen als ulls... i com de costum em vaig ficar a riure, no aguanto ni un segon. I ell rapidament va contestar a aquestes rialles:
- Com sempre no has aguantat ni un minut sense poderme mirar als ulls. - Tor rien.
- Perdonem. - Em vaig ficar seria, li havia de demanr perdò fos com fos...
- Perdò, perquè amor? - confus va preguntar.
- Pel que t'he dit abans.. Em sap greu tot el que t'he dit abans, jo t'estimo però m'havia molestat el que m'havies dit per telefon. - Trista vaig respondre.
Em va abraçar... I jo em vaig ficar a plorar com una bleda. L'havia cagat, com de costum. I no sabia com sortin-me'n per cincuantena vegada.
- No pasa res, vida. En par es culpa meva, i a més no et vull perdre, no vull que ploris, perquè jo t'estimo.
Aquestes 23 paraules, amb els seus accents i apostrofs i comes i punts...m'havien arribat més enllà del cor.
Vaig somriure. I em vaig abraçar a ell.
Tot seguit van entrar els metges. Ens van dir que estava estable, que dintre d'uns dies li donarien la baixa, i que podria anar-se'n a casa.
Vaig pasar la nit a l'hospital, i les infermeres que feien el torn de nit em van estar fent companyia tota la nit.
Al cap de tres dies, ja li van donar l'alta.
Vem anar cap a casa seva, vaig insistir en prtar-lo amb cotxe cap a casa, amb l'excusa de preguntarli que li havia passat, ja que no vaig gosar dir-li mentres estava ingresat.
Estavem sols... Em vas abraçar i et vas llençara, amb mi als braços damunts, sobre el llit. Em vas començara fer pesigolles com un desperat i jo a riure i riure... T'em vas quedar mirant embadalit... com a l'hospital. Altre cop vermella em vaig quedar. Em vaig aixecar, el vaig agafar de la mà. Se'm va quedar mirant. I em digue:
-Et passa res, carinyu... - digue inquiet.
- Sí, et vull dir una cosa però sé per on començar...- Nerviosa respogue.
-Doncs diguem, que jo t'escoltare tant com faci falta. - Digue, Amb un somriure als llavis.
- Per què et vas accidentar amb el teu cotxe?! - Vaig preguntarli, Nerviosa, i acotxant el cap.
Silenci, duu i trist silenci.
-Perquè t'estimo,i em va doldre que em diguesis allò...Però va ser culpa meva, m'ho havia buscat, i no sabia com sortirne, vaig agafar el cotxe i vaig anarmen cap a casa d'en Ramon, i de repent em vaig trobar al llit de l'hospital i tu, allì preocupada mirantme...
- Jo també, t'estimo, però a voltes t'he de parar els peus, perquè et tornes imbecil, i em tractes d'una manera que no soporto..
- Perdone'm,...- Respongue amb una abraçada.
Em va tornar a mirar i rapidament em va besar. Tan tendrement com el primer cop. El vaig abraçar, empenyenlo a la vegada al llit. Ens vem quedar hores abraçats. Notava la seva escalfo, i el seu cor batega.
Vaig tancar els ulls i allì em vaig qudar hores i hores... Pensant amb quina facilitat s'areglen les coses si vols.
Al dematì seguent em vaig llevar suada de la calor que havia fet a la nit, i de dormir abraçats. Ell dormia tant profundament com inquietament, com he dit abans no pot parar quiet ni dormint. No el vaig voler despertar, dormia tant feliç. Vaig anar al bany, a rentam la cara i fer les meves necesitats com es evident. i només sortir del bany, te'm vaig trobar a la porta esperant.
- Que t'he despertat? - Li vaig preguntar.
- Eh, no no...me despertat en sec i ja no hi erets al llit i he sentit l'aigua de la dutxa. - Va respondre.
- Vaig a fer l'esmorzar...
Vem esmorzar i desprès vem anar a voltar pel centre de Valéncia, m'encanta anar a València. Són cinc minuts amb metro des del poble on vivim. Ens vem aseure en una solitaria plaça, i em va abraçar...