De fer allò que cal fer

Parlar d'allò que cal fer és sovint parlar d'allò que no cal en absolut fer. Parlem de mesures dràstiques, i aquestes sempre són la darrera opció, tan darrera que no ha d'arribar a produir-se mai. Allò que cal fer a la vida, en termes generals, també pot tenir un altre caire. El que cal fer per ser humà de debò, del tot i completament. Tenir fills i propietats, tenir feina i tenir gent al càrrec. Fer el que cal fer quan cal fer-ho.

Però al capdavall els que fan el què cal fer ho fan per interessos estrictament personals, per afavorir-se ells mateixos i per mantenir-se en la seva posició. No ho fan per ningú altre, ni els motiven inclinacions altruistes. L'altruisme és senyal de feblesa i ingenuïtat. Però el què cal fer es continua fent com si res. Potser si féssim tots plegats el que no cal fer, aleshores el món seria millor i seríem més feliços, més tranquils i més considerats els uns amb els altres. Les matances no cal fer-les, les guerres no cal fer-les tampoc, ni cal fer el què cal fer per fer-les. Ni són necessàries estrictament els aparells del govern, sigui de l'estat o sigui de les organitzacions.

Hi ha gent però, obsessionada en fer el que cal fer, capaces de mirar per sobre de l'espatlla tots aquells que consideren ells que no fan el què cal fer, que no se sacrifiquen com ells. Ells se sacrifiquen potser? És sacrifici poder manar i gaudir de la vida amb totes les seves oportunitats? És sacrifici governar-se a un mateix sense tenir en compte les opinions i necessitats dels altres, reduïts a la subordinació?

La resposta és prou evident. Allà a on es venta el sacrifici és a on menys hi ha. Les paraules amargues i els retrets abstractes, explicitats o encoberts, abunden allà a on no hi ha motius de queixa ni greuges importants. És el poder de la paraula, en el seu sentit més negatiu. La felicitat acompanya interiorment les queixes més solemnes, l'exterior és un antagonista al que cal enganyar.

Perquè els que fan el què cal fer fan coses que no cal fer, i les fan quan no cal fer-les, i esperen un reconeixement excessiu per cadascuna de les seves accions, i no accepten ser tractats amb indiferència, i volen inspirar la por en els que els envolten, i la màxima seriositat en els assumptes que ells mateixos tracten. Dels assumptes dels altres amb prou feines es preocupen. El cas és que la seriositat del què cal fer deixa en segon terme la resta d'elements de la vida. Cal escriure aleshores? Cal viure dignament? Cal expressar-se correctament?

Els misteris del que cal fer són innombrables. Només qui dirigeix coneix totes les dades, se les reserva per a ell mateix, n'oculta part als seus subordinats més directes. Al final de la cadena, després de posat en marxa el què cal fer, els últims elements no tenen cap mena de coneixement, o el tenen del tot torçat. El que calia fer es transforma en una mentida col·legiada compartida per tots els comandaments intermitjos, fins arribar a les darreres vàlues, que no se'n assabenten de res i només fan el que els hi manen, de la manera que els hi manen i en el moment en que els hi manen.

Així doncs les altes esferes viuen permanentment de fer allò que cal fer. L'assumpció de responsabilitats. Però en algun cap hi pot cabre que hi hagi un quídam responsable d'un centenar, un miler o més de persones? La seva responsabilitat es dilueix, la seva responsabilitat és individual. L'afecta a ell en primera persona, l'externalitat de la seva responsabilitat és només aparent, en tant que no és capaç en realitat de fer-se responsable de gaire més, fora d'ell mateix. Però, pensa i declara ser responsable d'aquests centenars, milers o més, com si en tingués alguna influència real.

El cas és que les organitzacions funcionen cel·lularment. Hi pot haver directives, subvertides immediatament per aquells que les reben. Hi ha indicacions, ignorades per sistema en pro de la praxis i el bon funcionament. Hi ha acomiadaments massius, que no tenen cap influència en tant que els treballadors ja no pertanyien a l'empresa mentre eren empleats, i que passaran a engrandir una altra plantilla, o abandonar el món dels ocupats per endinsar-se en els camins laberíntics de la marginalitat. Però en realitat la relació entre l'obrer final i el màxim directiu és feble, etèria, inexistent fins i tot, només nominal, existeix al paper però no a la realitat.

Tanmateix els que saben el que cal fer i tenen consciència d'haver de fer el que cal fer pensen que se sacrifiquen ells mateixos tot sacrificant uns altres, i que fan el que cal fer per l'interès general quan en realitat fan el que cal fer per mantenir-se al càrrec, o per canviar-lo per un de millor o si més no semblant. Assumeixen responsabilitats perquè són del tot irresponsables, i perquè mai les assumiran realment. Mai donaran la seva vida o riquesa per la seva organització. El general és responsable de la guerra i diu que fa el que cal fer, és a dir enviar d'altres a la mort. El gerent diu que fa el que cal fer, és a dir que els altres treballin més del compte. Ell no pot perquè ja declara que es desviu per l'organització. El polític diu que farà el que cal fer quan apuja els impostos i abaixa els serveis. Però els seus personals es veuen poc afectat.

La responsabilitat és assequible dons per aquests personatges que ni es despentinaran ni en el cas que hi hagi una greu crisi. En fer allò que cal fer sempre hi ha un transfons de sacrifici aliè, de sang vessada que no és pròpia, de desgràcies que han de passar als altres, mentre un hom salva el seu propi cul. Això és fer el que cal fer, salvar-se un mateix. Passar per sobre dels altres, enfonsar-los si cal, fer-los fora, treure-se'ls del mig, ignorar-los, esclafar-los, marginar-los, delocalitzar-los. El que calgui per tal de mantenir-se un mateix.

Així doncs quan escoltem les paraules 'farem el que calgui fer', entenem immediatament que la persona locutora no pensa fer cap sacrifici personal, que encolomarà el problema a un altre, i que de cap manera el que calgui fer sigui relatiu a res que l'afecti en primera persona. Val a dir que hi ha en les classes dirigents un estrany masoquisme inveterat que fa que per pur plaer s'aboquin a les tasques més desagraïdes, una estona potser, sense cobrar o cobrant quantitats ínfimes, i només pel plaer esgarriat de demostrar que són capaços de patir més que l'obrer ordinari i més que l'extraordinari, i que si no es dediquen a aquestes tasques comunament és perquè han de devocionar la seva capacitat per a tasques de més nivell i de més interés.

Aquesta és un percepció comú a les altes esferes, o a les mitges altes. Les feines de menor qualificació les pot fer qualsevol. És només qüestió de capacitat de patiment. No cal cap aptitud intel·lectual especial, ni tan sols un do per la paciència, per tal d'engrandir una cadena de muntatge, per fer feines repetitives, per tal d'estar-se dempeus vigilant, tantes d'altres. El dirigent considera amb certa por que en qualsevol moment pot trobar-se sense les seves funcions directives, relegat a tasques subordinades, i que les podria fer de totes maneres, i immediatament, i que hi ha un perill evident que algú menys capacitat i més incompetent ocupi el seu lloc, el que el deixaria en una posició de greuge evident, fent tasques per sota de la seva capacitació a les ordres d'algú menys capaç.

Aquestes angoixes són freqüents entre la gent que fa allò que cal fer. Acostumen a tenir poder sobre moltes persones, un poder artificiós i no justificat en les vàlues personals. Sovint s'hi troba més intel·ligència entre els subordinats que entre els directius. Les raons sovint són relatives a la percepció de l'existència, a la consciència d'inutilitat dels graus i les divisions verticals i a la bonesa natural que inspiren normalment el talent i la intel·ligència. Quelcom que comprenen pocs dirigents és que no són envejats, ans al contrari, i que no tothom en consciència es posaria al seu lloc, i no pas per mandra o per defugir responsabilitats, sinó per la convicció que la responsabilitats a certs nivells és del tot impossible, i que manar més de dues o tres persones és contranatural i il·lusori.

Així doncs allò que cal fer és no fer res en absolut. Seguir el curs dels esdeveniments, observar-los i provar de salvar-se'n. Les solucions en matèria de govern del món passen per la localització, la regionalització, l'individualisme responsable i la plena autonomia, de les persones i de les petites organitzacions. Plantejar-se les solucions del món respecte del govern del món és infructífer i del tot inútil. El món per suma produeix dirigents. És a dir que si una persona pot manar dues o tres persones eficientment, d'aquí en resulta que el logaritme de les persones que hi ha al món, en base dos o tres, dóna entre vint i trenta nivells de comandament, no semblen gaires. I les persones a cada nivell només poden governar els seus immediats subordinats.

Però tornem a allò que cal fer. Normalment es tracta de fets traumàtics, d'aquells que fan mal a qui els engega però només relativament, moralment, per l'espectacle del patiment humà. La persona víctima d'allò que cal fer rep la pitjor part, i normalment no hi està d'acord en que realment s'hagi de fer el que s'ha de fer. Són els que no pateixen directament els resultats de les accions els que aconsellen i encomien que s'acabin fent. Les conseqüències poden ser catastròfiques. La víctima d'allò que cal fer no trigarà en refer-se, i tindrà un legítim esperit de venjança. Potser quan s'hagi refet s'hagi de tornar a fer el que cal fer, per tal que torni a enfonsar-se, o potser no. El greuge s'acumula, un mal càlcul en els terminis pot fer que el col·lectiu o la persona sobre la que s'aplica allò de fer el que cal fer, tingui prou forces com per ser ell al seu torn el que faci el que cal fer amb els que tenen per costum fer-ho tal com ells ho veuen. Aleshores venen les revoltes i l'escapçament traumàtic de les societats.

Però no es pot dir que cal nece
ssàriament fer fora tants treballadors, o tancar una planta en producció, o expulsar persones de casa seva, que hi ha un interés general o un bé major que advoca per les mesures dràstiques però necessàries. No és així. Són necessàries per mantenir l'statu quo de les persones que porten endavant aquestes mesures, els seus privilegis en una visió general, per bé que en alguns detalls les hagin de canviar.

Aleshores el que cal fer mai és el que cal fer. Les mesures dràstiques introdueixen greuges, descontentament i arguments per tal d'oposar-s'hi frontalment al poder i als seus sostens. Val a dir que en ocasions alguna mesura desagradable s'ha de prendre, però sempre mesuradament. Es pot matar un dirigent per acabar una guerra, o un govern opressor. Es pot fer servir la força per acabar amb un aldarull, per defensar algú que està sent agredit. És cert que la violència, que normalment és el que és el que cal fer, pot evitar violències majors. L'objecció evident en la pràctica d'aquesta violència, i la paraula que defineix el seu defecte més gran és la desproporció. La cadena de comandaments, des de l'ideòleg fins l'agent antiavalots o el soldat, desvirtua el sentit dels sacrificis necessaris. El que en l'ideòleg és lògica i raó, en l'agent final que executa la violència és desproporció. Després es parla d'accidents, d'errors inevitables, s'inculpa a l'autor material i directe si el fet és prou esfereïdor. En definitiva quan es fa el que cal fer, al despatx, aquests cal fer va creixent en desproporció i inhumanitat a mesura que recorre la cadena de comandament. Al final la ira dels darrers esglaons, culpable de la mateixa cadena i dels seus comandaments, i no pas dels enemics a combatre, es projecta desproporcionadament a sobre d'ells amb resultats sovint catastròfics dels quals els autors no volen assumir cap responsabilitat.

Així es dona la responsabilitat a aquells que han excitat la necessitat de fer allò que calia fer, en tant que excitador, i se n'eximeixen els repressors i els ordenadors de la repressió. Així fer el que cal fer no comporta cap responsabilitat, perquè calia fer-ho. Fer el que cal fer és sempre una excusa per d'exercir la violència i oprimir els febles i sense protecció. Fer el que cal fer és un pretext per fer allò exactament que caldria no fer, per ser l'últim recurs, que no s'hauria d'assolir mai.