Cercador
De debó ...i som?
Un relat de: Persona- Compartir:
- Doctor ningú no em fa cas...
-Següeeeeeeent!
Es el sentiment que em va quedar en sortir d'una botiga de "free-Tíbet" al Passeig de Sant Joan de Barcelona.
Volia comprar el llibre, escrit per un psicòleg ,sobre Denzing Gyatso, més conegut per la seva condició de Dalai Lama, "L'art de la felicitat" dit de pas, del tot recomanable.
La pregunta: El te en català?
- es que no me'ls compren, els llibres en català... em contestà amb humitat, senzillesa o simplement ignorància el Tibetà.
Encara em demano com una persona que predica la compassió, membre d'un poble que pateix en viva pell el seu propi genocidi, i que viu i treballa a Catalunya pot, honestament dir això.
-Claaro, es que el catalàn, hoy en Barcelona ya no lo habla nadie...solo en los pueblos...Reblà el Budista local de torn, en dir local, vull dir un espanyol del barri , que es trobava en el local. I dic espanyol per que és el resultat de l'escrupolosa neteja lingüística perpetrada pels dits "Nacionals" que és com es feren dir, pot ser també per no se anomenats d'altra manera avui més antiestètica.
Els que van entrar el 1936 per la Diagonal i en pocs dies soterraren el monument al poeta Maragall del cap de munt del passeig de Gràcia. Encara avui visiblement substituït pel conegut "Llapis" feixista que ni el propi net del poeta homenatjat va mostrar cap interès per substituir quan va fer de batlle o de Honorable President.
Em vaig sentir tant transparentà, que difícilment podia materialitzar-me sense produir una reacció explosiva, nuclear, en cadena.
Vaig optar, de moment, per comprar una imatge del Buda de la felicitat, i seguir xerrant en l'idioma aquest, que semble, "ja no es parla" i que tant li costa fer-se entendre, en l'estat que ens trobem.
Em va venir al cap la cançoneta de la son de les coses identitàries, dels privilegis, la burgesia i tot allò que "realmente interesa a la gente".
Vaig recordar l'últim esclat d'alegria espontànies, al nostre Parlament , ja fa uns anys; en l'aprovació del Nou Estatut. Amb l'únic vot en contra del la minoria fonamentalista habitual que tant mana a casa nostra.
Vaig recordar el "ribot" d'en Guerra, les amenaces dels coronels, el pacte a la baixa d'en Màs. El "No" forçat al carrer a Esquerra Republicana, amb mal disimulat disgust, el recursos al Vaticà...vull dir al TC, per par del "defensor del pueblo" i el gran Partit Espanyol "Una grande y libre".
Tot plegat: l'estatutet a la UVI. Al costat del seu germanet gran, encara agonitzant...
I no passa res! vaig sentir dir a algú amb naturalitat...es que tot estava sobrevalorat pels nacionalistes... ho veieu?
Ja som una "Comunidad autònoma" més i quan es tracta de recursos, sobre tot públics; menys.
Deia un famós economista: Els diners dels pobres dels països rics van a parar als rics dels països pobres. El que a a altres comunidades autònomes se'ls atorga amb al.legria a "la nostra" se li nega amb fatxenderia...
El que importa ara es la crisi! Ens diu el nostre govern d'esquerres, mentre els serveis assistencials i la caritat confessional veuen les sol.licituts augmentades en un 60%!
Els cops que no et trenquen l'esquena, te la reforcen, diu una dita àrab! Amb tanta negació una s'arriba realment a demanar:
Existim?
o és el famós Finis Cataloniae del premiat Sentís?
de moment, al parlament no es sent ni l'eco...
No m'agrada fer proselitisme , encara falta un any per les properes autonòmiques, i el faré abans que els gestors de la crisi, llencin el que queda de país per la finestra en el foc creuat publicitari de por, amenaces,i eslògans tronats de les publicitàries de detergents engeguin la rentadora.
Això no hi ha qui ho renti, amb els detergents que tenim:
D'esquerres o dretes, sense país no existim. Fins i tot en la opció més anàrquica, qualsevol cosa és millor que l'estat que patim. Ni poble ni soberania. Sense país no hi politica que no facin uns altres.
Opto per reagruparme: Proclamació unilateral de independència, quan abans millor,com tants pobles europeus que recentment se'n estàn sortint força bé; i regeneració política. L'últim cartutx es per cremar-lo.
Això sí. Sempre ens quedarà Arenys de Munt, el roc a la faixa. La poma per la set i l'art de l'alegria de viure que no falti, que mes val sola, que mal acompanyada.
Que dur i avorrit és fer campanya!
-El meu pare és el que decidirà ell tot sol la independència.
- Ah... és banquer?
- nope
-Militar?
-nope
-Bisbe?
-nope
- Magnat dels mitjans de comunicació?
- No.
- Molt més important:
- El meu pare és indecís...
Ho era!
Comentaris
-
...[Ofensiu]montserrat tafalla rigol | 25-06-2010
Jo també escric. Relats curtets, frívols la majoria, sense compromís, dels que tant es poden llegir en un ambient de dretes, d'esquerres o del que sigui.
Els teus relats em superen, ténen substància, diuen coses veres, reals, crues o no, peró, importants.
(anava a dir profundes, més, aquesta paraula em repel)
No comentaré cap relat teu. No tinc prous coneixements ni cultura. Els seguiré llegint, doncs, son escrits que m'ajudaran a ampliar coneixements.
Reb una solidària abraçada.
montserrat. -
nana_17 | 22-10-2009
moltisimes gràcies per aquest comentari i pel poema regalat!!
cuidat!
arrellegir :P
l´Autor
436 Relats
200 Comentaris
180079 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Una PersonaNo es alta ni baixa
Ni home ni dona
No es gran ni petita
D'on ve no se sap
A on va , qui l'atrapa.
No es ric ni tampoc es pobre
A que es dedica, tan fa
Ni el càrrec ni, quan guanya
Si es creient , o no
Ni a qui vota, no es extranya.
No us en féssiu servir
Tampoc res no mana
No es fama el dit
Tampoc us enganya.
Ni es deleix per ferir.
Una pedra existeix. No te rés a dins, vull dir, la pots trencar i ho veuràs tot. Si trenques una pedra, rés no canvia, rés no es destrueix, fins i tot fent-la miques, és la mateixa pedra. Però si trenques una persona, d'immediat, quelcom immensament valuós desapareix.
Diuen que ho va dir un tal Rajneesh Chandra Mohan Jain , qui es deixava anomenar entre d'altres cosses Osho.
Els drets, la base dels deures. MAI a l'inrevés...
Tinc dret, a la vida, a viure omplert i mogut per uns ideals que busquin una comprensió més profunda de la veritat, una llibertat més gran per a l'ésser humà, i una vida vida millor.
Tinc dret a viure sense haver d'amagar aquests ideals. Tinc dret a manifestar-los en públic i a no ser perseguit, ofès o rebutjat, per ells.
Tinc dret a canviar els meus ideals, quan jo amb llibertat ho decideixi; empès, tal vegada, per una visió més àmplia de la veritat. Ningú no em pot impedir de canviar-los en qualsevol moment de la vida.
Tinc dret a proposar, que no imposar, aquests ideals als meus fills, com també tenen dret tots els pares i mares del món d'ensenyar als fills els seus punts de vista i el propi estil.
Tinc dret a no ser considerat un boig , un fanàtic o un integrista, només a causa dels meus ideals, per part d'aquells que viuen buits de somnis i de lluites, i que no pensen ni reflexionen sobre la vida, el comportament i la natura.
Tinc dret que la meva visió de la realitat sigui respectada; i que la meva persona, pel fet de viure enamorat d'uns ideals, no sigui ofesa, prejutjada, perseguida, dominada o ignorada.
Tinc dret que els meus ideals puguin oposar-se radicalment als valors tradicionals i a les creences establertes, amb vistes a una llibertat més gran per a totes les opcions i a una recerca sincera, objectiva i oberta, de la veritat.
Tinc dret que els meus ideals siguin diferents, i fins i tot provocadors o insòlits, a la llum del pensament d'algú.
Tinc la obligació de respectar els ideals dels altres, encara que em resultin molests, incomprensibles o desagradables. Els meus ideals no són superiors ni inferiors, són els meus.
Tinc la obligació de ser fidel a la meva consciència, i de no renunciar als meus ideals per por al que pugui pensar la societat o les persones que estimo.
Tinc l'obligació de no posar mai el valor dels meus ideals per damunt del dret a la vida i a la llibertat de cap persona.
Tinc l'obligació de no imposar mai els meus ideals, ans exposar-los i proposar-los per la via dels diàleg i la pau.
Tinc l'obligació de fonamentar els meus ideals damunt l'exercici de la raó, del cor i del be; i de rebutjar, en ells, com a doctrina o com acció, la violència i les sensacions i sentiments negatius.
Tinc l'obligació de posar els meus ideals, i les seves conclusions, al servei de tota persona humana; i de viure i comportar-me de manera coherent amb aquests principis.
Avui encara conservo aquell paper rebregat; el mateix paper. De vegades el toco i l'ensumo; fa olor de llibre noble. aquesta olor em suggereix paraules i frases, i no puc evitar de posar-me a escriure.
Jeremias Soler "Els peus dins l'escuma" 2002. Relataire d'aquesta web.