De com es preparava l'ambient per a la imposició de la LOGSE

Si vàreu llegir el romanç dels nostres polítics no us sorprendrà que us digui que sóc un professor de secundària jubilat per qüestions de salut produïdes pels bestials canvis que va portar la LOGSE, almenys aquí a Catalunya. La professió certament m'entusiasmava, però deixem això i siguem fidels al títol.
Constatem per començar que la Logse no era volguda per la majoria del professorat i que fou imposada per l'autoritat gubernativa amb l'entusiasme dels sindicats. I per assolir aquesta reforma, dita educativa, amb la mínima contestació possible se'ls acudiren tots els papers de l'auca. Per molts anys se serviren del qui fos més útil per acomplexar professorat o donar-los sentiment de culpabilitat.
Permeteu-me de començar per una anècdota que és rigorosament verídica. Ho afirmo perquè sembla esperpèntica, però l'únic que disfressaré és el lloc i la ciutat en què ocorregué.
En una vila que té una bella platja davant de la qual hi ha boniques torres per indianos, hi ha un col·legi de aspecte molt alegre amb notables finestrals i unes parets de color caldera que quan més belles resulten és quan ha sortit el sol. Això fa que els professors als quals la seva feina agrada puguin entrar a treballar certament amb molt bon aire. Vet aquí però que en aquest col·legi el director i els caps d'estudi de primària i de secundària canten molt sovint als professor la cançó enfadosa "que no saben programar"....Que se'm permeti dir que els professors responsables sempre han programat el curs, ja sigui triant quins textos treballaran, les diapositives d'art que passaran etc, però es veu que hi havia moviments pedagògics o fins i tot potser la mateixa Generalitat que dogmatitzaven que s'havia de fer d'una altra manera. Hem de dir que durant anys els suposats pedagogs foren uns autèntics artistes dient coses que aparentment eren noves i interessants però que no volien dir res. Era com aquell conferenciant que digué els seus amics: "parlaré obscur a veure si així semblo profund".
Cansats de sentir la cançoneta els professors acaben dient a la direcció:"doncs ensenyeu-nos a programar" . La direcció queda molt contenta de la resposta i al cap d'uns quants dies diuen que faran venir un especialista del tema.
Dit i fet. El 25 de juny professors i professores tenen un mati de treball al col.legi. De nou a deu van fent perquè a les onze hi ha el plat fort . I sí, a les onze cap a l'aula magna falta gent. Allà se'ls presenta el presumpte conferenciant que durant una hora farà una demostració de com es pot xerrar i xerrar l'estona que calgui sense dir absolutament res. Quan falten cinc minuts per acabar, aquell senyor dirà que li molestaria molt que algú es pensés que les coses que diu són per fer propaganda seva. I així que ha acabat el cap d'estudis de secundària es posa les mans al cap no pas figuradament sinó físicament amb una expressió clara que ve a dir: "Ai quina cagada!!". El professorat se'n va a una aula per pentinar el gat durant dues hores en les quals ningú no ensenya res de programació a ningú. Quan és l'hora de plegar arriba la traca final. Enmig de la vacil·lació de tothom el cap d'estudis de primària sentencia que a programar se n'aprèn programant. I el professorat se'n va a casa no sé si amb cara de circumstàncies o decididament de pallús. Evidentment se'ls ha obligat a perdre miserablement un matí. ¿No podia el cap d'estudis passar classe per classe i dir això a cada professor?. Però és clar que aleshores no haurien fet una reunió de treball, cosa certament sagrada. I voldria aclarir que no estic pas en contra de les reunions de treball si convenen i són operatives. Ara a molts llocs se n'abusà fent creure que en aquelles reunions es treballava molt i Déu nos en guard de faltar-hi. I el professorat tenia ben clar: que si en aquelles reunions no hi havia feina la direcció ja se la inventaria.
Una altra manera de cremar la gent era fer veure que claustres i seminaris tenien molt poder de decisió quan el que tenien i res era si fa o no fa igual. Posaré un exemple demanant per favor que se'm cregui perquè dono fe que ocorregué.
En un institut de cuyo nombre no quiero acordarme i on estaven sacralitzats i ritualitzats l'enfrontament i l'enveja disfressats de solidaritat, hi havia un seminari, ara en diuen departament, de Llengua i Literatures Catalanes en el qual hi havia persones que concebien unes idees.... ¡Ai Déu meu quines idees! Eren idees ben difícils d'adjectivar i el millor serà que n'exposem una.
Resulta que una professora d'Anglès donava també un curs de Català. Aquesta professora tingué una fractura de maluc i ja me la tens de baixa i la direcció de l'institut demanant una persona per substituir-la que fos d'Anglès, però, que per raons òbvies també fos competent en Català. Fins aquí tot molt normal. Ara la cosa es complicarà quan els Serveix Territorials d'Ensenyament enviïn com a substituta una professora que ni tant sols parla català. I ja la tenim armada!
Havent estat formalment informats el Seminari de Llengua i Literatura Catalanes del problema i havent-se'n conscienciat tots els seus membre i les seves membres, decideixen reunir-se per veure quina solució poden donar al problema. I a les persones que concebien idees ben dificils d'adjectivar se'ls encén la bombeta i troben una solució que ni els invents del TBO. Resulta que la cap de seminari, que és una dona normal i a qui no li agrada barallar-se amb ningú, parlarà amb la persona substituta i li dirà que de la seva pròpia butxaca ha de pagar algú que faci les classes de català que ella no pot fer. Es veu que ella tenia la culpa de la situació i no pas els qui la havien enviada. Sembla que la cap de seminari que es pensava que ja coneixia totes les situacions esperpèntiques que aquelles persones que concebien idees ben difícils d'adjectivar podien produir, està perplexa perquè amb aquesta no hi comptava. Li diu, però, una d'aquelles persones engrescadíssima: " Sembla que tu, això no ho veus clar, però és que ha d'ésser així, dona!". És fàcil de suposar què pensa la cap de seminari. Si fa o no fa es deu fer aquest raonament: "a aquesta substituta que deu estar contenta perquè li han donat feina ara li haig de dir que s'ha de gratat la butxaca? I un be negre amb potes rosses! És que m'engegarà a fer punyetes i amb raó. Res, faig veure que quedo convençuda i demà serà un altre dia". I certament l'endemà mateix, tot i que allò per la dinàmica de l'Institut hauria hagut de durar i durar, quedarà resolt el trencacolls quan les privilegiades ments en parlin amb el director, que tot i ser de la mateixa corda, toca més de peus a terra. I aquelles classes les acabarà fent un professor del mateix seminari d'amagat d'aquelles privilegiades ments que concebien idees tan dificils d'adjectivar. Qui escriu aquestes ratlles dóna fe que això passà i el seu testimoni és vertader i no hi ha en ell el més minin interès d'enganyar.
Aquestes coses cremaren molta gent, i a les persones cremades se'ls poden imposar més bé les coses. Sóc del parer que val la pena recordar-ho perquè diu que qui no sap la seva història està condemnat a repetir-la. En tots els ordres de la vida el fonamentalisme o integrisme és nefast. Sense que sigui comparable la magnitud d'una cosa i l'altra la crisi econòmica va néixer d'un fonamentalisme de les polítiques de Thacher i Reagan. I quins actes de suficiència no hem hagut de suportar dels economistes partidaris d'aquesta política!.
Totes les reformes que, s'han de fer quan cal fer-les, han d'ésser això: reforma. Cal conservar el que va bé i mirar de solucionar el que no hi va. Tant mateix fe cau i neta tard d'hora és funest.

Joan Antoni de Terrassa