De bon començament...

De bon començament i mal final...
De mal final i bon començament...
De bon començament i mal final...
__________________________________________________

Diuen que sempre caldria dir: de bon començament, però no ha de ser mai ben bé així, perquè veritablement va ser un dia trist sense que calgués afegir-hi cap adjectiu: eren sobrers. Tot plegat va ser perquè aquella parella havia decidit viure en un poblet de mala mort. Eren de ciutat, però ja hi havien renunciat i no pas pels fums ni per les moltes activitats que s'hi desenvolupaven sinó per una qüestió molt més simple que tenia la cara d'una rodona molt petitoneta. La pobreta cada dia era més minsa, més minsa, i d'això se'n queixaven.
-Has vist quina cara feia ahir la nostra monedeta?
-No!
-I ara, tens els ulls a Can Pistraus, no és cert?
-Molt probablement.
-Llavors m'hauré de queixar
-Per què?
-Sembles un babau.
-Ja hi tornem a ser. No hem decidit fugir de la ciutat?
-Jo no ho anomenaria així. Anirem a cercar les belleses dels llocs petitons.
-Diria que ets un ximple.
-Doncs hi farem cap per una altra cosa. Gairebé segur que hauríem de fer com els polítics que per una banda van canviant poc a poc d'opinió i per l'altra sembla que al capdavall tinguin els objectius canviats.
-Caldrà, doncs, que diem una altra cosa. Aquest poble no té les petitones monedetes de la ciutat. Aquí són més grosses.
-Vatua l'olla. Quines coses més estranyes de dir.
-El que sents...
-Serà que has begut oli
-Doncs això mateix...
El dia era tan trist com un cop de puny donat al mig de la cara. Però la parella no s'immutava de cap manera. Ells tenien al mig de les mans una petita monedeta. La comparaven amb una altra i encara que els núvols i els aires i els vents assenyalessin tot uns caires ben tristos es posaren a riure d'una manera ben descarada.
-Mira, això no pot ser...
-Per què?
-No té cap ni peus.
-Per què?
-Podries dir una cosa ben diferent...
-No cal... jo continuaria sempre preguntant-me tots els perquès. Una moneda no pot créixer així com així.
-Serà que els petits poblets tenen moltes virtuts
-La principal és fer créixer les monedes.
-Però si no són plantes que tinguin un procés de creixement.
El dia ja s'havia fet nit, però la parella seguia clavada davant d'una petita moneda. Hi donava voltes i més voltes com si aquella història fos inventada; primer havia estat trista però de sobte donà un tomb impensable gairebé com si la realitat es convertís en una excelsa màgia. No es miraven els ulls ni la profunditat dels cels sinó que gairebé havien quedat petrificats al davant d'una petita monedeta.
-Has vist com ha crescut?
-No m'ho crec.
-Jo tampoc, però l'evidència és l'evidència. No serà pas per culpa d'una droga?
-Quan?, Com?, i per què?
-Fa poc que hem estat prenent unes copes...
-Què dius ara....
-El que sents i el que sentiràs, però si tot hauria de tenir una perfecta racionalitat.
-Creus que som en un món veritablement racional?
La parella s'oblidà de tot plegat; fins i tot el temps passà desapercebut i seguien amb la monedeta entre les mans mentre el gest de l'amor era gairebé absent, encara que hi apareguessin com mig desdibuixades les tres nueses de l'ànima i les tres nueses dels cossos.
-Ha crescut la petita monedeta camperola mentre la de ciutat gairebé ni se la veu de petitona com és.
-Tornem amb la mateixa cançó de l'enfadós...
-Sí, ha crescut la petita monedeta del camp, i amb això vol dir que la ciutat se'ns ha tancat del tot.
-Llavors caldrà que ens estimem, no creus.
-Em pensava que te n'havies oblidat.
Ho segellaren amb un petit petó que es clavà al damunt dels llavis talment com si fos una pedra que s'encastés, exactament, al bell mig d'allò que en diem els sentiments.