De Barcelona a Nova York, passant pel Marroc

S'anomenava Huari i tenia dinou anys quan va morir. Dues bales li atravessaren el cos quan intentava botar la reixa que separa el Marroc de Melilla, dues bales que el mataren a l'instant. Sortí als diaris, als telenotícies. A l'endemà ja ningú no el recordava.
S'anomenava Amina i tenia deu anys quan va morir. S'ofegà en caure de la pastera quan quedaven uns pocs metres per arribar a la costa. Ningú mai no resà una oració per la seva ànima.
S'anomenava Yamal i tenia trenta anys quan, després d'haver aconseguit trepitjar sòl espanyol, el ficaren en un avió rumb al seu país d'origen. Mai ningú no es demanà què pensaria la seva família d'ell.
Encara no tenia nom i tan sols uns dies de vida quan va morir. No aconseguí vèncer el fred a alta mar. Ningú mai no es demanà quina vida l'esperava a terra.
S'anomenava Mahamud, tenia vint-i-cinc anys i ferides per tot el cos quan ingressà en un centre d'acollida. Rebé l'ordre d'expulsió. Mai ningú no es demanà què fou d'ell ni si ho tornà a intentar.
Aquestes només són un mínim exemple d'històries de persones desesperades. No són ni molt menys totes les que existeixen. Són les que un dia escoltà la Sofia. I les que dugué dins el seu cor la resta de la seva vida. En cap moment es sotmeté a l'opinió general ni a la indiferència col·lectiva. Somniava com totes les nenes de la seva edat en la pau sense saber molt bé el que era. I no va callar. Mai es callava, ni s'amagava les llàgrimes quan una fotografia l'emocionava o moria algú totalment llunyà a ella. I també plorava quan escoltava històries semblants a aquestes, aquestes que foren les que més la marcaren, les que, d'alguna manera, li descobriren la realitat. Ni ella mateixa, després de molts anys, aconseguí saber per què foren aquestes històries, i no altres, les que li obriren els ulls. Però la veritat és que li dibuixaren el futur a una nena que llavors només tenia ganes de jugar en el seu món d'amics imaginaris i contes amb finals perfectes.
Però la Sofia va créixer i, en el procés, l'arrossegaren a una vida que potser ja estava destinada per ella. L'allunyaren de Barcelona molt abans que la pogués conèixer en la seva totalitat i alguna part d'ella li deia que no la tornaria a veure. L'allunyaren en contra de la seva voluntat, a la força, entre llàgrimes de ràbia, com si l'obliguessin a deixar enrere la nena que havia estat fins llavors. Amb les maletes mal fetes sortí del país, i amb ella sortiren el Huari, l'Amina, el Yamal, el Mahamud i aquell nadó sense nom.
El Marroc no la canvià, de fet, li creà la personalitat, li formà les idees, li descobrí la vida. Però seguí tinent la mateixa il·lusió, la mateixa curiositat, la mateixa set de coneixement. Descobrí el món escoltant aquestes històries i intentant ignorar-les només aconseguí que se li fiquessin més dins el cor. Les històries es feren més reals, viatjaren amb ella al seu lloc d'origen, on començà tot. Una part de la Sofia, la part que seguia sent nena, mai no perdonà els seus pares per aquell canvi de vida, que la dugué a un país estranger, amb una cultura diferent que no semblava disposada a acollir entre els seus a una nena, gairebé adolescent, vinguda d'un món diferent.
I va créixer, en un país que no era el seu i en una cultura que no era la seva. Una cultura a la qual no arribà a acostumar-se. No s'integrà mai en aquell món que li volia fer creure que era menys persona per ser dona i per creure en un altre déu. Però la veritat era que la Sofia no creia en cap déu, creia en la realitat de les imatges, de les fotografies dels diaris, creia en la realitat de les seves històries i en la realitat del carrer. Conegué moltes altres històries al Marroc, històries no menys violentes, no menys impactants, però menys properes. Resulta irònic que les vides d'aquelles persones que podia veure i tocar no la impressionessin tant com aquelles que havia sentit a la seva Barcelona natal. Als estius, amb l'arribada dels turistes, tornava a ser feliç. Veure aquelles dones amb texans i camisetes i les nenes amb faldilles pels genolls li feia adonar-se que el món no s'havia aturat o, pitjor encara, no havia reculat.
La Fàtima va ser la seva millor amiga en aquell país tan estrany. Ella fou qui l'ajudà a adaptar-se, en major o menor mesura, a aquella cultura. La Fàtima li explicava els contes populars, li ensenyava les tradicions més pures, els balls més hermosos, li ensenyava totes les coses bones que la Sofia no sabia veure. La Sofia, a canvi, li explicava tot allò que recordava de Barcelona: els seus carrers, els cinemes, les botigues, els parcs. Li contava com n'eren de boniques les Rambles el dia de San Jordi, feia imitacions de les models tan precioses de la passarel·la Gaudí, li descrivia com n'eren de llargues les platges d'allà i que, les rares vegades que nevava, la gent es tornava boja d'alegria i es convertia en un dels aconteixements de l'any.
Mai superà el Marroc. Ni la Fàtima, ni els turistes, ni les històries, ni tota la nova cultura que ja cap al final li despertà la curiositat l'ajudaren a integrar-se. Mai oblidà Barcelona, aquella ciutat que tant estimava i tant enyorava.
Nova York li retornà l'alegria de la infància i li redescobrí el món. Un món que la Sofia creia oblidat i que, per sorpresa seva, encara tenia moltes coses que ensenyar-li. Li ensenyà per exemple a no amagar el passat, sinó a presumir d'ell. Perquè el passat sempre t'ensenya alguna cosa i és el que t'ha dut fins allà. La feina del seus pares l'obligà a abandonar Barcelona per arribar al Marroc i, una altra vegada, a canviar el Marroc per Nova York. I a cada una d'aquestes etapes la Sofia era una persona diferent. Cada viatge, cada canvi de cultura i ciutat esdevení també un canvi personal.
Aquests viatges la dugueren al punt final i, juntament amb les històries de infància, li dibuixaren el futur. Perquè, arribant al nou destí, la Sofia encara recordava aquelles històries que havia vist a la televisió o algú li havia contat. En alguns moments s'assemblaren més a llegendes que no pas a històries reals, però la veritat és que des del moment que les sentí per primera vegada, quan encara jugava amb amics imaginaris i colorejava contes infantils, li marcaren el camí a seguir en la seva vida. No elegí els seus estudis ni la seva professió en base a elles, ni tampoc marcaren les seves relacions personals. Però sí que la definiren com a persona. Quan arribà a Nova York la Sofia ja s'havia convertit en una dona amb principis ferms, idees clares i un gran orgull de la pròpia identitat i del seu passat, que aconseguí només quan deixà enrere no el Marroc, sinó l'odi que el país representava en els seus records. I així la Sofia arribava a una ciutat nova, tan diferent a tot el que ella coneixia que li obria portes al pas i li oferia oportunitats inimaginables. Nova York, a la seva manera, s'assemblava molt a Barcelona. Tenia la mateixa alegria i la mateixa riquesa cultural, si no més. I d'això la Sofia se'n va saber aprofitar, revisant el millor del seu passat, aprenent de les pitjors experiències.
La ciutat respirava alegria, s'alliberava d'aquella boira gris que havia acompanyat la seva adolescència. Nova York curava totes les malalties, totes les penes. El cel tornava a ser d'aquell blau intens que anunciava un bon canvi i les dones tornaven a vestir texans de cintura baixa amb camisetes que cobrien només el necessari. Les arracades i piercings ja no eren tan sols cosa de dones i ja no era provocar pintar-se els llavis de vermell. Els carrers eren plens de gent que caminava parlant pel mòbil o amb els auriculars posats, amb les bosses de la compra i sempre arribant tard a tot arreu. Durant un temps, Nova York eclipsà les històries de infància de la Sofia. Durant un temps, aquelles vides desaparegueren per donar pas a una vida adulta. Una vida adulta viscuda amb la intensitat que només podia proporcionar la vida en captivitat.
Amb els anys tornà a Barcelona. Tornà quan encara era suficientment jove per recordar. Recordar els olors i sabors, la gent, els balls i les tradicions, l'idioma. I quan era suficient madura per entendre com havia estat la seva vida, el que no havia sabut apreciar, les decisions que s'havia negat a entendre. De tant en tant recordava la Fàtima, aquella amiga de qui no havia tornat a saber res des que va pujar a l'avió. Mai no la tornà veure, i aquesta pena li pesava cada dia quan els llums s'apagaven.
La nena que escoltava històries de llibertat i estimava tant la seva ciutat va créixer. La Sofia es convertí en una dona extraordinària, que arribà a entendre les decisions dels seus pares i les cultures dels altres països. Una persona que s'enamorà de noves tradicions però que, a dia d'avui, segueix veient el món com la nena que va ser.
Octubre 2005 - Tardor 2006