Cròniques marcianes

CRÒNIQUES MARCIANES

A la memòria de Ray Bradbury

Colonia ALFA-OMEGA. Mart 2031

Estaven tots reunits i a punt de partir quan m’ho van anunciar. Iintolerable, vaig eixir del mòdul 1, on estava l’administració i no m’ho podia creure, com s’havien atrevit:
-On vas, cames de pollastre? Espera’t que t’he de donar les instruccions. Són ordres!
El capità cridava al meu darrera, i ja no volia sentir-lo més, ara que ho pense no l’havia suportat mai, tants anys a l’exterior i encara li restava aquest deix de testosterona. Final de la missió, se n’anaven i m’havia de quedar sola, sempre ho havia sabut i m’havia estat preparant, jo era molt professional i estava habituada a la solitud, però açò no, no, de cap de les maneres. La missió es deia Perseverance, com l’artilugi que van llançar en 2020 per fotografiar el planeta i fer tot de medicions. Perseverança em deia a mi mateixa mentre em movia a càmera lenta cap al mòdul 3 on hi havia la potabilitzadora d’aigua i creixien alguns líquens i cianobacteris que estàvem estudiant. Allí en una càpsula especial amb tot d’emissores i sistemes de ràdios connectades m’havia de quedar nou mesos. Eixe era el tracte. Mirava el verd, relluïa entre els colors matisats del planeta roig; entre la vegetació, hi havia arrelat una espècie d’orquídia (Cephaleanthera longifolia) típica del Desert de les Palmes, i m’agradava pensar que jo mateixa havia portat la llavor entre els meus cabells, aleshores poblats. Recordava que es deia desert perquè allà en l’edat antiga s’hi retiraven els monjos a meditar. Estava programada per resistir la solitud, fins i tot, l’embat de l’alta radiació provocada per les tempestes solars. M’acaronava la panxa. M’havien inseminat. Baixaria la llet als meus pits esquifits?, em preguntava. Des de 500 milions de quilòmetres la terra era un punt, a penes brillant, en la foscor de l’atmosfera de Mart, un punt minúscul com el rèptil que tot just s’enrotllava al meu ventre.