Cròniques de guerra

En Dalmau exercia de periodista. No tenia la titulació però, havia viatjat pel món i n'havia extret les seves conclusions dels successos que havia de glosar. Tot era el mateix. Ara es trobava davant d'una absurda guerra entre Zètia i el seu veí. No s'ho podia creure, perquè ja sabia de les vanitats dels dos presidents. No havia arribat a sospitar que es podia materialitzar el conflicte fins que aquest ja era un fet. Tot havia estat molt ràpid, precipitat fins i tot.

Mesos abans d'iniciar-se la guerra escrivia a la seva columna del segon diari més important de Zètia:


El pont del dimoni

Amic que em llegeixes. Vull que sàpigues que vaig molt preocupat darrerament pel caire que estan agafant els esdeveniments. Talment sembla que se'ns vulguin rifar, tots plegats. Aquesta història del pont no és sinó una estratègia, una cortina de fum, per tapar els mals del país. I quins són aquests mals? La corrupció generalitzada, la manca de garanties socials, l'arbitrarietat i brutalitat de les forces del ordre. Volem, els ciutadans, que ens protegeixin, que ens deixin viure en llibertat, com vivíem abans, quan encara funcionaven les institucions. Però ara ja no funcionen, no, perquè estan viciades dels aires corruptes que traspuen des de la presidència. I no s'atura aquí la disbauxa de comissions i pagaments fraudulents. S'estén més avall, fins que el que ens arriba a nosaltres és només merda garbellada. La més fina que es pugui trobar, però merda en definitiva. Per això he d'alçar la meva veu en denúncia d'aquestes pràctiques. I el pont, a qui l'importa? No pas a mi, només als diaris oficialistes, comprats pel govern, propers al govern, i pels altres que temen quedar-se endarrere amb la notícia. En fan una muntanya de coses que haurien de tenir solució, sense entrebancs. I parlant de bancs, aquests sí que treuen profit de tot això. El formatge el tallen en llenques desiguals, tot per ells, i nosaltres hem d'observar i escoltar les mentides que ens diuen en substitució de la veritat i les pràctiques decents. El que cal és una revolució pacífica, que els faci veure que no els volem més a on són. Potser penses que estic fent un gra massa. Ni de bon tros, doncs conec el que es cou, sé quin és el pa que s'hi dona, i per això em revolto doblement, perquè l'engany és molt gros. Tot plegat és molt gros. Els enginyers volen dilatar el procés al màxim, per tal de fer-nos oblidar el que en veritat ens preocupa. Ja t'he parlat de que es tracta, la corrupció, tots els mals que ens atenyen, les coses que no funcionen bé. Al costat d'això hi ha la vida al carrer, el que pensa la gent. Coses molt allunyades dels maldecaps del president, del maleït pont i de la mare que els va parir a tots. Coses que importen a les persones. Això és el que haurien de tenir al cap, estar amatents a les necessitats del poble, dels ciutadans que han de fer mans i mànigues per sobreviure. Però això no passarà amb els que s'han instal·lat al poder. No hi ha manera de fer-los fora, ni d'embellir-los per tal que facin un bon govern. Tots els seus membres els tenen corruptes, les seves organitzacions, els seus ajudants, els ajudants dels ajudants, fins arribar a una dissolució de la responsabilitat en capes i capes de poder. La meva crònica d'avui ha de ser pessimista, puix que el caire que prenen els esdeveniments ho aconsella. Espero que ho comprenguis.

Una crònica d'opinió d'en Dalmau Fires

El diari seguia amb d'altres notícies. En Dalmau Fires no havia fet el seu tema de capçalera de l'assumpte del pont, no volia saturar els lectors del diari amb una oposició frontal a aquesta iniciativa, que potser per atzar podria ben bé arribar a realitzar-se, però de tant en tant hi dedicava unes línies. Les que disposava al diari, les que li deixaven fer per part del comitè de redacció. En Dalmau s'esplaiava tot el que podia, aquella era la seva via d'escapament, el que el feia seguir suportant les misèries de la seva existència, que era miserable segons ell. En el moment d'esclatar la guerra va haver d'escriure un article en referència, era inexcusable.


La guerra del pont

Lector fidel, per fi la rucada s'ha materialitzat, per fi el que ens temíem i el que alguns van avisar i alguns altres no volíem creure s'ha fet realitat. Ara els exercits del nostre país, de la nostra pàtria, permeteu-me dir, s'enfronten en un disbarat sense cap ni peus, als homòlegs del país veí. En que pot acabar tot això? En un complet desastre, una calamitat. No hi ha res comparable en la nostra contemporanitat. I tot plegat per culpa dels orgulls i les vanitats de dos presidents triats per al corrupció en sufragis manipulats. Aquestes persones són els que s'han d'assignar com a culpables de tot el que està passant, ells són els responsables, a ells la culpa. I no pas a nosaltres que som els que haurem de patir les conseqüències. Pots preparar-te per anys de carestia, en que mancarà de tot, per una destrucció sense precedents, mai coneguda abans per nosaltres, només llegida als llibres d'història. Els pitjors averanys es faran realitat, i les imatges més apocalíptiques seran un realitat. A això ens han menat aquests enzes que ens governen. Dic aquestes paraules que potser seran les darreres en llibertat, perquè has de saber que en temps de guerra no hi ha premsa lliure ni opinió deshinibida. El fantasma del derrotisme plana arreu, i els opositors són perseguits com a traïdors. Imagina't que jo i d'altres intel·lectuals, periodistes, articulistes i opinadors, contertulians, contraris a bestieses manifestes com l'enfrontament bèl·lic que ens afecta, podem estar en situació de persecució. Les nostres vides espiades, les nostres paraules mesurades. A tu també et pot passar el mateix, perquè sembles sospitós d'oposar-te a la disbauxa patriòtica que ha de seguir a aquesta declaració d'hostilitats. T'esperen dies en que hauràs de sentir vergonya de les opinions de persones que tenies per assenyades, que hauràs de veure com expressen en veu alta irracionalitats que no podràs comprendre. Tu que amb mi viuràs l'exili personal dels mesos que ens queden per endavant, l'exili de ciutadania i d'opinió sense lligams, hauràs d'oposar-te amb força als que pretenguin tenir la salvaguarda i la solució sense pal·liatius, immillorable, dels problemes de la nació. Perquè nacions hi ha moltes, i nacions unes dins les altres, i sentiments de moltes faisons, encunyats per la història o per les relacions tenses entre territoris. Tu en mig de tot, amb una guerra planant, amb la mirada incrèdula encara. Comença a fer-te a la idea, perquè el pitjor encara està per arribar. Haurem de veure desfilar la joventut apressant-se per arribar a una destinació innoble en que potser trobaran la mort. No hi ha res d'heroic en tot això, només la pèrdua de la dimensió humana, l'inframon, la degradació, l'esclat de tot allò contra el que hem lluitat durant tants d'anys. Ara ens ho trobem amb tota la seva cruesa.

Una crònica d'opinió d'en Dalmau Fires.

Així escrivia a la seva columna en Dalmau, en la seva crònica posterior a l'esclat de la guerra. De seguida va provar d'organitzar-se per tal d'establir una resistència, un moviment clandestí que cerqués la pau, que comencés a moure l'opinió internacional, els polítics d'altres estats. No podia ser que en mans d'eixelebrats com eren els dos presidents i els seus assessors, dels dos països per igual, hi hagués armes potents que podien fer molt de mal, que podien ser venudes a canvi de diners per la guerra, que era de nervis principalment, i en la que calia una intendència considerable, mesos romanent a la badia, a les ribes del riu, en posició de combat, cercant espies invisibles. S'havia de preparar tot plegat amb cautela i diligència, d'una manera eixerida, sense deixar cap cap per lligar, secretament. Les fonts d'informació del govern eren moltes, i els seus adeptes nombrosos, malgrat que s'hi podia comptar amb la seva incapacitat natural, pròpia dels col·laboradors de causes injustes.

- Companys lluitadors per la llibertat - deia en Dalmau a una reunió clandestina organitzada a un garatge de la seva propietat - Ens trobem davant d'una oportunitat en el fons de canviar les coses, perquè en la meva opinió han comés un error, tots dos països, en enfrontar-se en aquesta batalla. Hem de jugar l'opció internacional, hem de ser capaços d'atreure l'interès d'altres països, que sentin el perill que representa l'enfrontament per a ells. Hem d'organitzar una xarxa de contactes, per tal de crear un estat d'opinió. Jo en sé d'això. Creieu-me quan us dic que ens plouran les ajudes, perquè guanyi qui guanyi la guerra es poden fer servir armes molt potents, i es pot desestabilitzar tota la regió, el món sencer. Nosaltres som el melic del món, el que passi aquí passa arreu, ningú no pot isolar-se de les nostres desgràcies, la nostra merda esquitxarà tothom. Per això m'agradaria que comencéssiu a dir-me quines opcions tenim de contactar amb dirigents de l'estranger, per tal d'establir relacions amb els seus poders. Necessitem tota la força que ens sigui possible arreplegar.
- Tu ets periodista. Tens molts contactes, segur que coneixes un bon grapat d'articulistes de diaris de tot el món. Podem fer córrer la veu, entre els amics, uns convencen a uns altres, de fet tothom ja està al cas de l'absurd d'aquesta guerra, de que no pot conduir enlloc. Estan preparats, només hem d'encendre el misto per prendre la metxa - digué un de la taula.
- Estic totalment d'acord. Trobo que sóc l'únic empresari d'aquesta taula. Estic disposat a proporcionar mitjans econòmics. No penseu que els homes d'afers som inconscients i no ens adonem del que està passant. Això no ens beneficia. A ningú no el pot beneficiar, només potser als més directament involucrats, si se'n surten.

Els pressents a la taula seguien en aquests preparatius. Tot plegat desembocà en un moviment d'opinió clandestí molt fort, format per centenars de persones informades que clamaven als mitjans estrangers perquè h
i hagués una intervenció d'un contingent de pau. Allò ho hauria de solucionar tot. No es podia permetre que es fessin servir armes nuclears o que es venguessin a tercers per fer caixa. En Dalmau estava al capdavant d'una revolta pacífica per mitjà de les valoracions a dins i a fora del país. Pensava encertadament que el final del govern de l'actual president era la millor cosa que podia passar, que a pitjor no es podia anar. Ell va ser el que va incitar la idea d'un protectorat, un comissionat del món que governés el país, i un altre a Ítia, per tal que es pogués escombrar tota la corrupció que xacrava el funcionament del país. El seu diari, el segon més important de Zètia, seguia en circulació quan va acabar al guerra, de forma fulminant per la intervenció d'uns comandos de nacions unides que varen segrestar la cúria i plana major de tots dos exercits, fent-se càrrec de totes les persones que podien tenir alguna responsabilitat i endemés alguna capacitat de reacció. Escapçats els dos països només calia establir el protectorat, que havia de durar dos anys, fins que els mateixos ciutadans i les dites forces vives de les dues comunitats fossin capaces d'establir de nou un ordre democràtic que funcionés. En Dalmau escrivia a la seva columna en ocasió de l'adveniment de la pau.


El pont de la pau

Lector estimat, titulo així el meu article d'aquesta setmana perquè vull proposar aquest nom per al pont que finalment s'ha de construir. Perquè ens hem de posar d'acord en fer-ho una realitat, per escarni dels que miren encara el passat. Tot el desgavell que ha precedit la instauració del protectorat al nostre país ha representat una lliçó per tots plegats, perquè no ens podem refiar de les autoritats, ni podem negligir les nostres responsabilitats. Hem de fer front als que ens volen oprimir en tot moment, encara que siguin dels nostres i lluitin pels nostres ideals. No vull però amb això justificar el protectorat, amb el que estic en contra. Ja estem amb escreix preparats per afrontar la nostra emancipació. No ens cal ningú que ens faci de tutors. Menys aquest personatge burocràtic i supeditat a potències rivals que només pretén afeblir-nos. Durant un període d'un més o dos, posats en custòdia els responsables de tota la barbàrie, ho trobaria encertat, però dos anys prorrogables em semblen una presa de pel. De totes maneres la guerra ha finit. Ens hem de congratular d'aquesta efemèride, i fer tots els possibles per seguir endavant. I vull defensar com ja he dit des d'aquestes línies la construcció del pont, que s'ha de dir de la pau, perquè representi l'esforç que pot fer el poble unit i feliç, en bona germanor amb els nostres veïns, en contraposició amb el desastre de la corrupció i el mal govern. Tots plegats tenim una responsabilitat, i no estaria bé que oblidéssim el que ens pertoca, les accions necessàries, que calen, per tal de refer la nostra nació. El pont pot representar la conjuncció que esperaven per tal de representar inequívocament la nostra recuperació. Perquè el comissionat no ha de durar per sempre, i hem de poder desfer-nos de la seva influència, per la nostra majoria d'edat. Ara mateix amb prou feines si es pot suportar la seva presència. Per això cal el pont, per demostrar la diferència de tarannà que hi ha entre el que representem ara i el que ens feia representar el malparit del president, que a la seva cel·la es podreixi. Germà Zetianès, que em llegeixes, sàpigues que la meva intenció és no abaixar la guàrdia, i seguir amb les meves activitats com he fet durant la guerra a pesar de la censura i la persecució i com penso fer ara a pesar de les normes del protectorat. Ningú no ens podrà arrabassar la nostra llibertat. Endavant!

Una crònica d'opinió d'en Dalmau Fires.

L'alegria a la direcció del diari era compartida per molts conciutadans, que no havien comprès en cap moment el perquè de l'enfrontament no sabien quines eren les raons que els empenyien a lluitar contra els veïns, amb qui tenien excel·lents relacions, de parentiu i d'amistat. En Dalmau per fi va poder respirar tranquil. Els moments de clandestinitat s'esvaïen, començaven a ser passat, a ser record. Al seu cap encara hi havia algunes de les seves accions heroiques, amb diligències fetes al frec del perill, a les fronteres, enviant missatges xifrats, a col·legues d'altres diaris, amb instruccions precises, per organitzar la resistència. Havia sentit una suor freda que li davallava el front i el coll, un sentiment que de ben segur no tornaria a viure. Havia presenciat un moment de la història. Se sentia feliç i esgotat, alleujat però també menys pesant. El risc tenia la seva dependència.