Costa

Costa

Nedo en l'estuari.
Les ones mengen lentament
racons de costa, abrasió del món,
la més subtil de les invasions.

No temo res. Jo sóc l'habitant del futur.

Moro per uns moments en la interfície,
vindràs aquest vespre.
Ara, risc: el mar,
a dos metres de profunditat,
té regust de pebre, un pessic de por.
Quin plaer deixar-la lliscar lluny de la pell
i esclafar-la amb un xipolleig.

(Mentre sortia nu de l'aigua m'he imaginat que cada ona s'enduia un tros de terra, i la platja cada vegada era més lluny. La terra es dissolia i jo nedava en un fang més dens i més compacte que m'engolia. M'ha costat de trobar la tovallola).

La sal és amiga dels plecs de la pell
com l'angoixa s'estanca en els de l'ànima.
Mig jo jau al sol, amagatall impossible,
l'altre mig a l'ombra, retruc de la balança.