Corre!

11-1

- Encara ens segueixen? Aquests desgraciats ens volen mal, volen veure'ns malferits. La batalla ja ha acabat, i encara tenen ganes de fer sang dels nostres cosos. Aquesta armadura pesa com una mala cosa, m'impedeix els moviments, encara ens segueixen? Potser si ens endinsem en aquell bosc d'allà no ens podran trobar. Per sort hi ha molt per matar en la fugida i pocs els que s'han decidit a perseguir-nos. Aquestes batalles són molt cansades. Sempre corrents, per fugir o per fer fugir. Sempre una de les dues opcions. No pot haver-hi taules. Tret d'aquell dia en que va haver una carnisseria tan gran que els pocs que quedarem haguérem de deixar-ho estar. No podíem lluitar un parell de desenes per conquerir territori. El territori s'ha de conquerir amb munions, segurament els de la ciutat que assetjaven ens haurien fet fora a cops de pal de pocs que érem els supervivents. Digue'm si encara ens segueixen. Jo no vull mirar enrere. Em conformo amb sentir les seves passes, sempre assetjant-nos. No tenen pietat. Ja han guanyat la batalla, perquè s'haurien d'amoïnar en anorrear-nos d'aquesta manera, ens donen caça com a bèsties, com qui caça un conill o una peça de caça major i la va encerclant. Fiquem-nos al bosc. Allà dins estarem segurs. Aquests brètols no ens trobaran amb tanta vegetació. Per bé que sóc conscient que ens impedirà els moviments en certa manera. Hem d'encertar el mitjà d'arribar als vaixells, per poder tornar, per poder fugir. Desitjo que aquests que ens persegueixen no hi arribin abans que nosaltres i els cremin.
- Em diràs ara que et fa por la mort?
- Per dir aquesta bajanada has de badar boca? És clar que no em fa por la mort. La mort en batalla és honrosa, fa guerrer. Però morir com un gos caçat i perseguit no em sembla cap feta. S'ha de saber quan renunciar a la glòria d'una mort sangonosa. Si no té cap utilitat perquè hauríem de vessar la nostra sang i veure els nostres budells per terra. Tu vols morir ara? D'aquesta manera? M'imagino que no, perquè corres amb les mateixes ganes que jo, a despit de l'armadura. Ells també en duen d'armadura, en això no ens tenen avantatge. Podem fugir sense problemes, una altra cosa és que trobem els vaixells. Els d'aquesta ciutat són molt malparits, i sanguinaris com pocs. Si ens troben no ens perdonaran la vida. I vull que quedi clar que no em fa por la mort. Però morir lluny del camp de batalla, fugint, en mig de befes i escarnis, no em sembla honorable. Hi ha molt poc honor a les batalles.
- Ara et poses filosòfic?
- No em poso res. Només expresso una realitat incontestable. Es parla molt d'honor i vet a qui que ja ens heus a nosaltres dos corrent fugint de la mort segura. Això no és honor. Tan de bo m'haguessin liquidat mentre encara durava el fragor. Aleshores hauria caigut amb tots els honors. Encara que caure per ser derrotat no té molt d'honor tampoc. Els herois són els que moren en mig de la victòria, contribuint a la mateixa. Aquests s'enduen la glòria. Per als altres només queda la putrefacció en mig d'una praderia qualsevol, sense cap reconeixement. Aquesta vida de guerrers té molt poques satisfaccions. És clar que ha matat uns quants avui amb la meva espasa. Això hauria de valdre per quelcom.

11-2

- Del sofà estant es veuen amb comoditat les competicions atlètiques. No veig perquè haig de fer el més mínim esforç per estar en forma. No fa per mi això de bellugar el cos. El cansament se'm puja al cap com unes febres i em fa emmalaltir. Sempre he tingut una fonda aversió vers l'activitat física. Per això m'ho miro tot des del sofà. Ara el negre ha passat al capdavant, sembla que vol esprintar, els altres el segueixen. Sempre fan el mateix. Aquesta gent neix preparada per aquesta mena d'esforços. Viuen la natura com ningú, s'integren a l'exercici, ho duen a les venes. Jo tanmateix sóc ben diferent.
- Tu ets un mandrós que mai no se't veu moure't del sofà. No saps fer cap altra cosa que mirar el que fan els altres, sense fer res per tu mateix. No sé com t'aguanto. Em poses dels nervis.
- Serà perquè em bellugo tant. Per posar dels nervis cal ser una persona d'aquestes molt actives que sempre estan amb iniciatives. No és el meu cas evidentment. Jo mai no tinc d'iniciatives, faig el que em diuen quan m'ho diuen, i si ningú no em diu res no faig res. És ben fàcil. Totes les coses a la vida són així de fàcils, obeir sense discutir i fatigar-se poc. És el secret de la meva felicitat, admetent primer que sóc feliç d'alguna manera, que caldria pensar-s'ho. Jo crec que sí, perquè des d'aquest sofà veig el món.
- El món t'espera, i tu li dones l'esquena. Algun dia t'adonaràs que la teva vida sencera ha passat davant de tu i que tu no has tingut esma d'allargar la mà per agafar-hi un bocí. Aquestes coses acaben per passar factura, els anys pesen i passen i ningú no els pot aturar, i quan t'adones és tard.
- Jo ja m'he adonat fa molt de temps. Et penses que no corria quan era un marrec? Tenia molta activitats, com tota la xicalla. Desprès em vaig adonar que valia més la pena estar-se quiet. Les persones s'estan quietes, no pensen a fer exercici tot el dia. Els que estan en constant activitat tenen un problema, una malaltia, posen nerviosos als altres, fan que tot funcioni malament. Les coses cal fer-les a poc a poc, amb primmirament. Surten malament altrament. Jo ho faig tot així.
- Prou que ho sé. Tu no fas res de res, sempre gratant-te la panxa. És un miracle que et paguin a la feina, amb les teves poques ganes de treballar.
- Les coses importants no cal fer-les amb presses ni amb grans manoteigs. Hi ha massa gent que es dona massa importància. Que es pensen que el que fan és imprescindible. No hi ha res del que hom no se'n pugui estar, tret de coses fonamentals com l'aire i l'aigua, i els aliments. La resta són contingències. Tu no ho entens perquè tens aspiracions. No has trobat encara l'equilibri.
- Què t'empatolles ara? De quin equilibri parles? Estàs més sonat que no pas em pensava.
- Parlo de la perfecció de l'ànima. Mira, ara l'etíop ha pres avantatge. Sembla clar que guanyarà la cursa. Hi ha d'haver gent per a tot. Jo tinc el meu estil de vida i els altres el seu, jo no obligo ningú a canviar la seva visió del món, demano per tant que respectin la meva. Potser et dic jo com has de pensar? De cap manera. Ni vull ni tinc perquè fer-ho.

11-3

- Encara ens queden uns quilòmetres de cursa, de fet els pitjors, els més agònics. Les cames comencen a fer-me figa, a tu no? I encara queda una bona estona. Per sort ja hem passat la meitat del recorregut. Aquesta cursa es fa interminable. I ni tan sols anem als puestos capdavanters. Ens haurem de conformar amb satisfaccions morals sempre tan indesitjables. Aquestes sabatilles d'espot em comencen a fer mal, em penso que abandono ara mateix.
- Fes un últim esforç. Pensa en la satisfacció. Encara que menyspreïs el valor de l'esforç en té i molt. Les coses no s'han de fer només per arribar el primer o ser el millor. Ja hi ha d'altres que s'escarrassen a excel·lir. Nosaltres ens hem apuntat a aquesta cursa per fer una activitat, per posar-nos a prova. Perquè sinó entrenem tres cops per setmana? Per no posar-nos mai a prova? Cal valentia.
- No em surtis ara amb aquestes martingales. Això és una enganyifa per complaure els perdedors. A mi m'agrada guanyar, en tot el que faig. No m'agrada arribar amb el gruix dels mediocres, com un corredor més. Encara que sóc conscient que no passo d'aquesta categoria. No tinc condicions per a ser un corredor fora de sèrie. Aquests africans corren que se les pelen. Sembla que els hi va la vida. Tenen qualitats físiques escaients al córrer. Per això en claven aquestes pallisses. I ara mateix estic que trec el fetge. Em penso que renuncio. Si més no hauríem d'afluixar el ritme.
- Per mi d'acord. Però després no et queixis. Perquè si anem més a poc a poc ens quedarem amb tots els endarrerits. No m'estranyaria que ens passés algú caminant. Suposo que els entrenaments que fem tres cops per setmana no ens serveixen de res. Potser tenim una mica més de resistència.
- De que vols que ens serveixi amb aquestes panxes que gastem. Amb vint quilos de greix al cos no hi ha manera de fer un bon temps. Els que van al capdavant no han d'arrossegar cap llast. Tenen tot el seu cos per bellugar-se, tot músculs i vísceres. Només han de carregar amb el pes del cap i dels ossos. La resta està preparat per al moviment. Nosaltres per molt que entrenem mai no tindrem aquest estat de forma. Ni que ens apriméssim no aconseguiríem de posar-nos al mateix nivell. Aquesta gent saben el que es fan. Viuen d'això. Són professionals.
- Això no vol dir que haguem d'anar sempre a la cua, i sense esma. Ens manca l'alè tot i anar a pas de tortuga. Potser no serveix de res tot l'entrenament que fem. Ens ho hauríem de plantejar. Deixar d'anar al gimnàs potser. O tal volta et voldràs esforçar una mica i deixar de queixar-te?
- Em queixo amb raó. Aquest recorregut està farcit d'irregularitats. Aquí hi ha pujades i baixades. Així no hi ha manera de concentrar-se. I tota aquesta gent rebotint contra el terra rítmicament. Em posen nerviós. Em penso que m'aturaré en aquella cantonada. Tot just portem una mica més de la meitat de la carrera i ja no puc amb la meva ànima. No té sentit prolongar l'agonia. Hom ha de saber quan llençar la tovallola. Quan el combat està perdut. La duresa del recorregut ens ha pogut, encara que es tracti d'una cursa popular, sembla feta expressament per als professionals. Jo crec que hauríem de parar.

11-4

- Afanya't o no arribarem. Aquesta celebració és molt important per a la meva família. Sempre estem igual. Quan es tracta dels teus tot són presses i mals humors. Però quan són els meus actues amb la màxima desídia. No t'ho perdonaré mai si no arribem. Em faràs quedar malament davant de tothom. Sempre la mateixa història. No es pot comptar amb tu per res. Sempre has de posar-me pals a les rodes, des que ens vàrem casar que ha estat igual. No s
é com et suporto. Has de vestir-te tan a poc a poc?
- Faig el que puc.
- El que pots sembla que no és suficient. Hem d'arribar a l'hora. Ja t'ho he dit. No vull fer el ridícul d'altres ocasions. Quan es tracta de la teva família bé que m'insisteixes a que estigui a temps. No veig perquè has de ronsejar d'aquesta manera quan es tracta de la meva família. Ja sé que a la meva mare no la suportes, que no pots veure els meus cosins. Tota la meva família et fa venir esgarrifances. Perquè no et saps emmotllar. Hauries de tenir cura de caure bé als meus familiars. Al capdavall són família teva també. Però tu no, has d'estar malament amb tothom.
- I tu sempre amb presses. Vull fer bona impressió, i per això m'he de preparar com cal.
- Si arribem mitja hora tard no farem cap bona impressió, per molt que et preparis. Per fer bona impressió cal arribar a l'hora. Corre una mica, vols? No vull fer el ridícul de sempre arribant a misses dites. Quan ja és tothom al seu lloc i la cerimònia engegada. Has de tenir una mica de seriositat pel que fa als assumptes de la meva família. Jo tinc molt de respecte per la teva. El mínim que podries fer és correspondre'm.
- Què hi farem.
- Què hi farem amb què? Es pot saber perquè encara no t'has vestit? El viatge que ens queda fins a destinació és llarg i per una carretera acordiònica. No podrem córrer pas. Ja saps que no m'agraden les presses. I per no tenir-ne cal fer les coses al seu moment. T'hauries d'haver començat a preparar de molt abans, per evitar aquesta angoixa. Farem tard sense remei. Sempre igual. Tu el que vols és que quedi malament amb la meva família, perquè ens odies a tots plegats. Vols que tingui un atac de nervis.
- Vull que et calmis. Em penso que tenim temps abastament. Podem delitar-nos ens els detalls. No m'agradaria que les harpies de les teves cosines trobessin objeccions o comentaris a fer a la meva vestimenta i imatge en general. No suporto que em tinguin per mal vestit. Jo tinc elegància.
- El que tens és molta barra. Ja veig que haurem d'anar a cent per hora amb el cotxe per tal d'arribar. Córrer després per anar lent ara. Si no badessis tant no ens veuríem ficats en aquests merders. I pensar que és una cita important la que tenim avui. I tu com si res, amb tota la tranquil·litat del món. Veient com passen els minuts sense acabar mai d'empolainar-te. Em sembla que fas un gra massa amb tant de detallisme. Al capdavall dubto que ningú no es fixi en nosaltres, a no ser que fem tard, aleshores si que cridarem l'atenció.