Contrabandistes i policia

La cursa arran de costa entre les patrulleres i els traficants no s'aturava mai. De dia i de nit, a totes hores els que provaven de transportar les mercaderies d'una banda a l'altra de la badia intentaven l'assalt a les costes. La xarxa de col·laboradors era notable, atapeïda, constituïda per centenars de persones. A dins d'una de les cases, una parella feia les seves coses davant d'una llar de foc. Ell llegia el diari que havia comprat de bon matí i que ni havia pogut fullejar, ella resolia uns encreuats d'un recull.

Tothom esperava la fressa de les barques, llanxes motores que anunciaven el començament de l'activitat. No els importava l'escampament de vaixells militars sobre les aigües, tot al contrari. Se sentien protegits, i no eren detectats per ningú, perquè no era cosa dels militars posar-se a fer aquesta mena de safareigs. Ho havia de fer la policia, i demanant permís al comandament, pel que moltes vegades, la majoria, els contrabandistes s'escapaven aprofitant la presència de vaixells enemics, de la policia que els perseguia. Tot plegat estava molt embolicat, i la frontera entre els dos països riberencs canviava amb les hores, amb els minuts àdhuc.

Els contrabandistes principals eren gent abocada a la mar, que coneixien els seus entrevins, i com treure'n suc. Ensinistraven personalment els pilots de les llanxes, i els donaven instruccions precises. Molts pescadors s'havien reciclat en capitans d'aquests vehicles marítims, que s'assemblaven vagament a les seves barques de pesca. Els pescadors eren gent colrada, amb experiència, uns valents, arriscant les vides per una causa noble, segons ell, que era la de proveir. A totes dues bandes necessitaven l'ajut de l'exterior, algú havia de fer aquella feina, sense la qual perillaria el benestar de la majoria. Els pescadors ho veien així. Per altra banda a la badia ja no hi havia peixos vius, només els cadàvers que feia temps que es descomponien, peixos morts per l'esclat dels canons, per les vibracions arran de superfície. Els pescadors no sentien però enyorança per la seva activitat passada, la nova era molt més lucrativa, i menys dura.

En efecte en unes hores de viatge podien treure el que durant molts dies de feixuga brega amb les onades, amb l'únic desavantatge d'haver de suportar un vent més fort, per la potència de les embarcacions. A part d'això i de mantenir l'equilibri en mig de bots i sotracs, el que feien no tenia cap secret. Un cop arribats a la costa podien desfer-se dels farcells, llençant-los al mar. Aleshores entrava en acció un segon equip. En fi, que s'ho tenien ben muntat.

A dins la casa de la llar de foc, com en tantes d'altres, és hora de sopar. La canalla torna de jugar a l'eixida, tots esperen les notícies a peu de televisor. Potser avui s'acabarà la guerra, el petit malson que els importuna, la incomoditat com li diuen alguns, el neguit de no saber. Les notícies no diuen res de res, la família pot continuar sopant sense més. La feina d'ell ja no té cap sentit, però segueix anant a l'oficina a ocupar el seu lloc. Quan passi tot tornarà a tenir què fer. La dona segueix treballant a la pastisseria, s'ha de llevar molt d'hora.

Els farcells surant a prop de la costa són la senyal, els motors de les llanxes, que han arribat acomboiades, s'allunyen, i un núvol de desesperats, els més necessitats de tots els que viuen a la ribera, es llencen a despit del fred, dins l'aigua per tal d'arreplegar algun farcell. Després els hi pagaran en funció del que hagin recollit. O més ben dit, pagaran a qui hagi recollit un farcell. Després hi haurà un repartiment, perquè tots els que participen són solidaris, i no es deixen trepitjar pels contrabandistes, de manera que es reparteixen els diners de totes totes. Però sempre hi ha la propina, perquè el valor de cada farcell ho posa el tractant que els hi compra, l'encarregat de zona dels contrabandistes, i després depèn de la sinceritat de cadascú que la quantitat arribi més o menys delmada al pot comú. Per això encara s'esforcen en ser els primers a arribar a les onades, i en agafar el farcell.

Al costat de la llar de foc les coses segueixen igual. La canalla juga a sobre de la catifa, peluda i calentona, i la dona s'escalfa els peus a prop de la font de calor. No hi ha res que els pugui pertorbar la seva tranquil·litat, ni tan sols el soroll a la platja, ni els crits de la policia, ni les corredisses. Adesiara un dels fugitius s'arrecera dins la seva propietat. Això no els fa aixecar de la cadira, és normal.

Els que fugen són els portadors de farcells, que per estrany miracle han estat sorpresos per la policia, en plena operació. Ocasionalment el comandament ordena que es faci alguna acció, per tal d'ensenyar-la a les notícies, perquè no hi hagi una allau de contrabandistes, o tothom es pensi que són faves comptades. Certes professions han de tenir risc, per poder-se fer. Per altra banda els caps de la policia tenen excel·lents relacions amb els contrabandistes, basades en el mutu interès, i això fa que mai la cosa arribi gaire lluny. Es fan algunes detencions, entre els portadors, que poden derivar en judicis i fins i tot en presó, amb ressò dels mitjans. No hi hauria cap raó per posar algú dins la garjola si no fos per esbombar-ho. Així pensaven els caps de la policia.

Després hi havia els traïdors a la pàtria i els derrotistes. Aquests eren un capítol apart, i la presó n'era plena d'aquests elements. Persones oposades, ciutadans, a la mateixa guerra, per diferents motius, anaven a raure darrera les reixes, per tal que no poguessin escampar la seva doctrina. El resultat no podia ser pitjor, doncs la presó era el brou de cultiu de les idees més revolucionàries, i no tenien més que sortir al pati per poder organitzar una assemblea. El fet que estigués proïbida la reunió dins la presó no ho evitava. Els opositors eren una força incipient, coordinada a ambdues bandes de la badia, en tots dos països, i amb l'objectiu de forçar un final per a tots dos governs, cosa que al final havien d'aconseguir.

No era dura doncs la vida dins la presó, perquè en ser generalitzada la situació era difícil de decidir qui havia de pagar pels altres. Les cadires de fusta eren les més apreciades pels interns, per la seva comoditat i calidesa, que les feia ideals per als vespres temperats a les balconades superiors de les cel·les. A Zètia la situació era la millor, doncs totes les cel·les tenien balcó, per bé que protegit amb rèixes. Els Itians s'havien de conformar amb un balcó comunitari a cada planta, que podien fer servir l'estona de passeig en que podien moure's lliurement per les instal·lacions, per la seva part tancada, a l'ària comuna i a la biblioteca, per exemple. N'Eximen Ponç n'era l'encarregat, tractava els llibres amb cura, per bé que del seu contingut en tenia una gran ignorància. Havia llegit ja tots els llibres que hi havia a tots els prestatges, però sense gaire atenció, només per assabentar-se del contingut, amb l'objectiu de superar les proves a que el sotmetien els més enzes dels seus clients, que es pensaven que havia de conèixer fins a la darrera paraula de cada llibre. Val a dir que N'Eximen era dels pocs a qui havien mantingut en presó després del començament de la guerra, ja que no es va voler allistat voluntàriament. Els altres els havien agrupat en fragates especials, composades íntegrament per presos, i que eren les més perilloses per l'enemic, de fet es podria dir que eren les úniques perilloses.

Els altres sabien de l'existència d'aquestes fragates, ells havien fet altre tant, i les esquivaven, per tal de no ser disparats. No hi havia perill que fos una bala de canó la que sortís en direcció seva, però si trets de fusell, que estaven en mans dels presos sense cap condició.

L'actuació de la policia a la riba anava de mal en pitjor. Alguns dels portadors tenien armes, i havien començat a disparar, atrinxerats darrera unes roques. Els policies no s'ho esperaven, malgrat havien de saber de sobres que els portadors anaven armats. L'intercanvi de trets no es feu esperar. Els que disparaven des de darrera les roques esperaven poder escapar amb aquesta estratègia. En efecte els va funcionar prou bé, perquè els policies es varen retirar sense més al cap d'una estona de fer espetegar els canons. Ja havien fet un bon grapat de detinguts, i no els calia ficar-se en merders.

De camí a la central de la policia els que anaven a la furgoneta maleïen la seva sort. No només haurien de dormir al calabós, sinó que no havien agafat cap farcell, i ni tan sols participarien del pot. Les seves famílies estarien contentes. En Josum Calaf pensava en la cara de la seva dona. Li hauria d'explicar. Com sempre no el creuria, es pensaria que era de gresca amb uns amics, gastant el guany i el pot en dones i beguda. No la podria convèncer del tràngol que havia hagut de passar, de l'angoixa sentida a la fredor dels baixos de la comissaria, dins una cel·la amb una vintena d'altres detinguts, també portadors. La pudor de peus i samarretes suades, barrejades amb la del salobre de la mar. En Josum estava convençut que els policies havien esperat a fer la seva entrée a que tots fossin a l'aigua, amb l'excusa que havien d'agafar-los amb els farcells a la mà, per tal que es xopessin bé abans de detenir-los.

El sentiment dolç de la recollida del paquet s'havia agrit. Ens podem detenir aquí si cal. En Josum s'havia sentit l'escollit en arribar el primer a una ombra imprecisa surant enmig de les onades. Ja coneixia aquella sensació, i de fet sovint passava que dos arribaven alhora, o que un ja veia l'embalum flotant i el creia seu que un altre s'hi abalançava. Però aquest cop en Josum havia estat l'afortunat, i el paquet era només seu. Quina sorpresa primer i tristor després li va venir quan va sentir les sirenes, quan ja duia correguts uns trenta metres de platja. Va provar de fugir, però era massa tard, i estaven envoltats, per una quinzena de vehicles que varen encendre els llums tots
alhora.

Després vingueren els trets. Però en Josum ja era emmanillat i pujat a la furgoneta cel·lular. De camí cap a la comissaria li vingueren records poc definits, de temps passats, d'una infantesa dura, de la manca d'oportunitats, de la injustícia que l'envoltava, de totes les coses bones que podia haver fet i que els altres nens feia i que ell només podia somiar. Així havia aprés a conformar-se amb molt poques coses, i no li sabia greu que l'haguessin detingut, perquè ningú no podia penetrar la seva felicitat privada, el seu sentiment interior. L'havia construït amb molta feina, durant molt de temps, per tenir-lo durador com un tresor. Per això els policies no podrien amb ell, perquè era fort, i tenia la seva voluntat al seu favor.

Els policies menjaven dónuts indiferents al drama dels seus convidats. Ells rebien ordres de més amunt, i principalment s'esforçaven en detenir opositors, i d'obtenir confessions, per mitjans violents, però no pas d'engarjolar delinqüents comuns, que eren enviats directament al front. Alguns a les fragates especials i alguns d'altres a fragates normals, en les que feien les feines de menys lluïment, l'esbandit i ensabonat de les cobertes, la neteja de cabines, les tasques de suport a la restauració, és a dir la cuina, feines que els soldats no volien fer, i que servien de càstig.

A la casa arran de platja res de tot això no importava un rave, perquè el foc cremava i les seves bafarades s'estenien per la sala, ni petita ni gran, i els peus es podien escalfar més enllà del que podria semblar raonable, fins al punt de cremar els fils sortints dels mitjons. Però això no era el més important. L'únic important era la felicitat del grup, del subconjunt, de la unitat, de l'ítem social. Ells miraven ara una pel·lícula per la televisió, una de nacional, de caire marcadament afí al govern, una pel·lícula que feia venir basques. Però la família entorn de la llar de foc no perbocava, ni en tenia ganes. Gaudia de l'espectacle del rebolcament en el fang de l'auto-complacència, indiferents al patiment dels pobres del mateix país o d'altres de llunyans, només els importava saber que el govern tenia raó, i que els imprevistos estaven controlats, i que res no podia passar, i menys a ells, només l'enuig d'haver de sentir passes furtives al pati del darrera, d'algun portador que havia aconseguit esmunyir-s'hi per fugir de la policia.

Mentrestant al furgó policial les cares eren ja d'alegria, passat l'ensurt inicial. La solidaritat entre els portadors havia de funcionar, no passarien gana. A part era segur que el traficant no voldria pagar els farcells, per compensar les pèrdues, i que no hi hauria pot de cap mena. De fet alguns portaveus sospitaven que a dins els farcells només hi havien retalls de roba i papers rebregats, perquè si la policia havia pogut interceptar la tramesa volia dir que els traficants eren més que avisats. Per això no hi havia motius per amoïnar-se. Només les famílies, a les cases senzilles d'a prop de la riba, potser s'ho passarien malament per l'absència del pater familias.

Els policies amb la seva rutina podien desfer moltes vides, causar molts greuges, i destructurar teixits veïnals i organitzacions, però no als portadors, només a les bones persones era als que feien mal. Ells ho sabien, la feina que havien triat durant l'adolescència, o la joventut més primerenca, no era com se l'havien trobat després. Tot plegat era molt diferent, més dur, més contradictori, més irreductible. Les poques regles amb que havien entrat al cos s'havien demostrat de seguida invàlides, perquè la complexitat del seu treball demanava innovacions constants, prendre la iniciativa, i pocs prejudicis. Els policies ho havien de saber, o sucumbir.

A dins la casa platgera els petits demanen pel ressopó. És hora de tenir alguna mena de premi, una compensació per haver existit durant una estona, quelcom per justificar la seva adhesió incondicional als pares, que d'altra banda existiria de totes maneres. La mare els dona un iogurt a cadascú, i comencen a barallar-se, perquè són de gustos diferents i cadascú vol el que té l'altre, per bé que són incapaços d'intercanviar-se'ls.