Contes dels cinc sentits IV

La Marta torna a mirar el cos d'en Josep. De pèl en pèl al llit, massís, amb la pell lluent després d'hores de sexe. Torna a notar el mateix calfred de sempre, el que la fa sentir-se buida, voler-ne més, anar a més.
-Oh, Josep, estàs tan bo! -exclama, tornant a seure sobre ell.
En Josep somriu, està extenuat, però el frec de la pell de la Marta, els moviments dels seus malucs avesats, la carícia del seu sexe càlid, pessigollejant-li amb el pèl moixí la superfície palpitant del penis, aconsegueixen, infal·libles, una nova erecció.
La Marta petoneja el coll, llepa la boca, acaricia el pèl del pit amb els dits, passeja la llengua pels mugrons d'en Josep.
-Oh, què bo que estàs -repeteix, extasiada, quasi obsessiva. Sospira i bufa mentre li passeja els pits pel melic.
En Josep deixa anar una rialla apagada, i toca el cabell de la Marta, distret, acoblant el palmell de la mà al clatell de la noia quan ressegueix, entre petons i llepades, el camí del seu ventre al membre erecte.
-Què bo -s'exclama ella quan se'l fica a la boca, i el xucla de forma vehement i sorollosa-, què bons els teus ous, Josep!
En Josep gemega, tanca els ulls, prem amb més fermesa el clatell de la Marta.
-Així, no t'aturis -diu ell.
-T'ho menjaria tot -diu la Marta-, de bo que estàs.
-Sí. Menja-te'l -respon ell.
Però la Marta no ha demanat permís, no el necessita. El gust d'en Josep li ha tornat a despertar aquella fam incontrolable, aquell buit que ha d'omplir-se. Amb el penis d'en Josep a la boca, es deixa portar per aquella fúria horrible que no s'atura un cop comença, i mossega, mossega tan fort, tan salvatge, que li arrenca d'una sola estrebada, i el crit d'en Josep és tan estrany i afeblit que podria passar per un crit d'orgasme a través d'una paret. I la Marta no s'atura, i la següent mossegada és al coll, reduint aquells gemecs a un simple gloc-gloc. Nota la sang que li raja al Josep del membre amputat mullant-li el cony i la panxa, i la Marta gemega, i no s'atura. Li mossega el pit, i el ventre, no s'atura, tot i que ell fa estona que sí s'ha aturat.
Amb la cara plena de sang, excitada, novament embogida, la Marta mastega, devora, i exclama:
-Què bo que estàs, Josep!
I no s'aturarà fins que no ompli aquell buit indòmit que sempre s'apodera d'ella.