Consciència

En Jonàs tenia rampells de consciència. Era quan s'adonava de tot plegat. S'ho passava malament de veritat. Després no tenia cap pensament quant a si mateix, ni cap consideració global ni cap veritat absoluta. Però al consciència l'assaltava sovint. De què havia de tenir consciència?

Potser de la seva misèria, de la seva manca de recursos, del seu aïllament, de la seva solitud, de la seva impotència. No volia tenir aquesta consciència. De veritat els que parlaven de ser conscient no sabien el que deien, no tenien ni remota idea del que estaven parlant, ni sabien a què es referien ni tenien una consciència clara de la bajanada que prescrivien als altres.

Perquè tenir consciència quan les coses rutllen és fàcil, a ningú no li costa esforç, i resulta planer i fins i tot agradable. Consciència que hom és un triomfador, o si més no que es troba al capdamunt d'alguna manera de la societat, o prop del capdamunt. Així resultava fàcil ser conscient del que es volgués. La qüestió espinosa era sentir-se conscient quan res no sortia a dretes ni hi havia grans satisfaccions a la vida. Era'l cas d'en Jonàs.

Repassant alguns llibres de filosofia, que creia relacionada amb la consciència, trobava escrites bajanades de primera magnituds. En termes de diccionari la cosa quedava millor resolta, etimologies i definicions, res a veure amb fer-se càrrec de cap cosa real. Tot i això la definició era complexa, i podia resumir-se en un verb reflexiu: adonar-se.

Però adonar-se de què? Tornava en Jonàs a la misèria i la solitud, a la manca d'iniciatives i a la negativitat. Adonar-se de res no li havia servit gaire a la seva vida. Adonar-se de les coses l'havia menat pel mal camí, o si més no per un camí força esgarriat. No volia adonar-se de les coses. I a més trobava que els que més reeixien eren els que no s'adonaven de res en absolut, de cap misèria ni cap desgràcia. Ni els passava pel cap que poguessin estar fent alguna cosa malament, o poc indicada.

Així doncs la consciència era per en Jonàs un estat alterat de la ment en que s'adonava de coses inútils, de la inutilitat de la vida, de la inutilitat dels esforços, del poc que tenia a guanyar comportant-se com una bona persona, del no-res que el lligava a la realitat. De tant en tant les altres consciències.

Consciència de no estar fer el socialment útil i correcte, una consciència sense valor i que no l'ajudava, més aviat el garratibava, el deixava inútil per a qualsevol acció positiva i acceptable. La consciència era sovint un enemic.

Així que havia de ser conscient però no del tot. Conscient en la mesura en que havia d'acomplir els requisits mínims de la seva condició de malalt, però no pas conscient com el Buda o el Messies, conscient de no cridar massa l'atenció però no pas conscient de la inutilitat de l'univers i de les accions encaminades a modificar-lo. Conscient però no conscient. Tot plegat era un galimaties que marejava en Jonàs. Les seves consciències eren estats de malaltia, i no podia distingir-les les unes de les altres.

Si era conscient de la necessitat del treball també era conscient en un altre moment de la seva esterilitat absoluta. I no hi havia un criteri vàlid i universal que posés una consciència per sobre de l'altra. Ambdues eren correctes i pertanyien a diferents estats d'ànim de la seva persona. No havia de fer càbales al respecte de si una estava per sobre i l'altra per sota o si una era desitjable i l'altre rebutjable. No tenia perquè donar carta de significació especial a una de les dues consciències bandejant l'altra.

De cap de les maneres. Perquè havia de ser més certa la consciència de la necessitat del treball que la consciència de la bellesa d'una flor, o de la frescor d'un bri d'aire, o de la terbolesa enigmàtica de les aigües d'un estany, o de la xafogor d'un dia inclement d'estiu? Cap de les consciències no estava per sobre de la resta.

Per altra banda del que li deien no feia ni la meitat, i el que feia ho feia malament apropòsitament. No podia evitar lluitar amb les seves consciències, no tenien res a aportar-li, només una claredat de pensament que no era autèntica, i només una obstinació en unes idees per damunt de les altres. No era'l seu tarannà enfatitzar només una part de la seva ment polièdrica.

Així doncs no creia en la consciència, els filòsofs no s'hi posaven d'acord, els psicòlegs queien en la més ridícula simplificació, el diccionari era fred i insuls, les hores de la tarda no aportaven claror al fet de la definició de la consciència.

Paral·lelament a tot això hi havia les definicions més simples. Adonar-se, i adonar-se de l'antagonisme o de la diferenciació del jo enfront de la resta. Aquesta era la consciència. També hi havia consciències més simples, o abastables si hom era demandat. Ara estic assegut, estic dempeus, estic a l'autobús, estic a l'admissió d'urgències d'un hospital, estic davant d'un imbècil amb cara de sàdic. Totes aquestes consciències li permetien prendre decisions en consciència.

Ara bé, hi havia qui volia enganyar en Jonàs, fer-li combregar amb rodes de molí, aixecar-li la camisa amb idees perverses. La més significativa de les quals era la de pensar que dins la humanitat hi ha diferents consciències, que hi ha una diferència entre les intel·ligències, que la intel·ligència en si no és un barem bipolar que afirma o nega la seva condició, sinó que és una gradació, segons la qual hi ha consciències cada cop més i més superiors. En Jonàs advertia la perillositat evident del plantejament. Consciència era per a alguns un ideal inabastable, proper a la divinitat, i per tant un camí que es podia anar augmentant al llarg de la vida.

Res més allunyat de la realitat per en Jonàs. Res d'augmentar la consciència. Potser de redreçar-la, potser de concentrar-la en això o allò, de fer-la pujar d'intensitat. Però de cap manera el fet conscient no es pot ampliar. Es té i prou, i s'orienta cap a on convé. És simple i prou. S'és conscient sense complicacions. Altres consciències, adonar-se de grans veritats, no correspon a la consciència sinó al raonament.

Per això en Jonàs se sentia decebut pels que havien provat d'introduir-li consciències que no eren seves, no li pertanyien en absolut. La consciència era per a ell una cosa ben senzilla, la consciència divina, de la que pretenen participar alguns, només un estat de la seva malaltia, només quelcom que no havia de prendre gaire seriosament. Només un estat francament alterat del seu jo. Perquè tenir consciència dels defectes els altres, tenir l'ull entrenat, la mirada disposada a senyalar, veure fora els detalls, i ser un desconegut per un mateix, en tant que d'un mateix només es veuen aquests detalls i ni això, allò no era útil ni pràctic, i corresponia només a una desviació perversa del pensament. En Jonàs ho tenia clar i ignorava per sistema tots els aclariments i observacions que li feia la seva consciència, en tant que no volia ser conscient de defectes d'altres o dels objectes que no li era útil de saber.

Així doncs la consciència el perseguia de moltes maneres. I ell sabia que totes eren inútils. Li feia veure, amb una veu resoluda, això i allò, tot plegat. El que era correcte i el que era incorrecte. Qui era ell per jutjar-ho però? I més encara tenint en compte que no era ell pròpiament qui ho jutjava sinó la seva consciència, que passava per ser un mecanisme automàtic i inconscient de la seva ment en la que ell no participava conscientment. La seva consciència era a mercè d'impulsos desconeguts de la seva psique, sobre els que no tenia cap mena de control.

Així sentir-se conscient no li agradava. De vegades ho temia i tot. Era un estat innecessari, que li robava la seva natural equanimitat i capacitat de judici. Els que es regien per la consciència ho feien per la inconsciència, en tant que esperaven que se'ls aparegués la solució al davant dels ulls. No era pas doncs un estat controlable i subjecte a les normes conscient, sinó tot el contrari.

En Jonàs, com ja s'ha dit i ara s'insistirà, defugia determinades consciències. No volia saber ni de la misèria, ni de l'aïllament, ni de la solitud ni de l'apatia. No volia saber que era un exclòs, no volia adonar-se que estava al marge de la societat en molts aspectes, no volia saber-se pobre, ni abandonat, ni rebutjat, ni plànyer's de la seva desgràcia, ni fer de les seves hores una autopunició desaforada encaminada a corregir-se en tots els seus defectes. No volia saber res d'aquests defectes, ni els volia tenir presents en tot moment, ni volia corregir-los amb sistema per tal d'esdevenir una persona enravenada i lligada de mans per mil preceptes.

No l'interessaven els llibres explicatius al respecte, el γνωθι σεαυτόν se li en fotia, saber de si mateix només el podia portar a limitar la seva llibertat individual. Res d'autoconeixements. I molt més si havien de conduir a la psicosis més absoluta i a la renúncia a les pròpies pulsions, degudament canalitzades per diferents mitjans.

Així la consciència no havia de ser la destinació dels seus impulsos interiors. La consciència havia de servir només per ser conscient del seu cos, de la seva respiració i de si tenia calor o fred. La resta havia de traslladar-se directament a una relativa i conduïda producció artística.

Un altre cop tornava al Buda i al Messies, la plena consciència era només un estat psicòtic, qualsevol consciència era un estat psicòtic, contra el que havia de lluitar, no podia permetre que el seu pensament fos una contínua psicosis. Obsessió pels medicaments, obsessió per la conducta correcta, obsessió per les fites socials. No ho podia permetre.

I no ho faria mentre tingués forces. Aquestes consciències no l'interessaven gens ni mica, no tenia interès per elles, li eren indiferents. Li agradava més la consciència de les coses senzilles, la tranquil·litat de consciència, la felicitat de consciència.

Val a dir que
la consciència de culpa, el sentir-se culpable, abstractament o concreta, l'havia acompanyant al llarg del temps i encara continuava fent-ho. Se sentia culpable per coses de les que no tenia cap mena de culpa. Era conscient de la seva escassa col·laboració al món del treball i la producció, i tanmateix sabia que no havia de sentir-se culpable per això. Però s'hi sentia. Era un estat psicòtic com qualsevol altre. Un estat d'alteració de les seves funcions mentals, que no conduïa a res de positiu. Hi havia de lluitar amb totes les seves forces, ser inconscient de les coses que no l'interessava ser conscient. La lluita era diària, i en tot moment. Era una lluita també acarnissada, la consciència volia penetrar-lo i fer-li assentir. Volia que digués sí a moltes coses inútils, volia que deixés de banda moltes aficions productives, i que s'aboqués a d'altres que només li produirien diners. No volia entrar per aquests camins, tenir aquestes consciències.

Es repetia la paraula per tal d'adormir-la, consciència, consciència, consciència. Fins que era només una ombra del que havia estat. Havia de posar-la a baixes temperatures perquè no li fes mal. Tenia mal de consciència massa sovint, i no eren pas paraules que cridessin a dins el seu cap, sinó només una sospita, un malestar, un rau-rau que el rossegava lentament.

No el volia tenir de cap de les maneres, γνωθι σεαυτόν, es repetia. No tenia cap intenció però de fer coneixença d'ell mateix. Volia seguir sent un desconegut, sorprès de vegades entre les paraules dels altres, com un reflex d'un mirall esbombat i bufat pel temps, volia tenir la imatge d'ell mateix digerida per les ments dels altres. El mirall no l'interessava en absolut.

Així doncs esperava que arribés el moment de l'alliberament, en que la seva consciència s'adormís del tot. Aleshores ja no li caldria pensar més, seria un ésser sense discerniment, i podria deixar-se endur per les boires d'un coneixement desorganitzat i sense objectiu.