Conquesta

Il·luminats per una llum clara, transparent, esclaridora, les ments de la multitud observaven l'espectacle de la consecució de la victòria. Tots plegats, al camp de batalla, les pell suades, les mans sagnoses, es delien per veure córrer l'enemic, en direcció oposada a la seva. Així passà. El rei estava satisfet. Havia endegat aquella campanya per conquerir noves terres i eixamplar el seu regne. Ho estava aconseguit, a poc a poc, amb petites victòries, sempre expulsant els altres d'una manera lenta i resignada, sentia que tenia la necessitat de comunicar-ho, i congregà els seus consellers.

"Ciutadans del regne, una altra victòria, ens en queden poques, i no pas perquè no les mereixem, sinó perquè això s'acaba. Ara tenim a l'abast el que sempre hem somiat, terres noves per a la nostra procreació, on posarem els nostres en lloc dels altres, aquests altres tan molestos, sempre volent prendre'ns el quens pertany. Per això avui és un dia gran, en que podem sentir-nos cofois de les nostres victòries, que una de sola no hagués estat res, però totes juntes valen un nou regne. I en aquest regne trobarem platges magnífiques, i terres conreables, i rius cabalosos, i hi podrem posar les nostres famílies, jo la meva, i vosaltres les vostres. Perquè ens pertany la terra per dret de conquesta, perquè hem fet els possibles per netejar-la d'indesitjables, i ara podem construir-hi un futur a sobre, un futur del que parlaran les generacions, i de la que faran bon ús. O això ens pensem. No sabem res del futur, hi ha tants". Aquí el rei dubtà un moment, però davant de les mirades interessades dels consellers seguí parlant. "Terra de prometença, ens apropes al nostre destí, en tu tenim posades les nostres esperances, en tu volem veure créixer els nostres, i no volem d'altres forans, aliens, persones que no ens pertanyen i que no respecten la nostra majestat, instal·lats en aquests territoris, tret d'alguns que romanen per tossuderia, uns altres els faran fora. Ara les terres són nostres, i podem fer-ne el que ens vingui de gust".

El fragor de la batalla havia estat intens, els cossos desllorigats, les mans i peus tallades, de cops d'espasa dreturers s'escampaven ací i allà. Tothom sentia felicitat però. Una felicitat estranya, en mig de la massacre, perduts amics i coneguts, i tanmateix la felicitat, una joia impensable, injustificada. La mortaldat havia estat gran, per bé que moltes de les escaramusses acabaven en no res, sinó què algú havia de morir, de totes totes. No hauria estat batalla sense morts, ni victòria sense pèrdues. I els que romanien sentien el seu cor inflat de victòria, de succés, d'anorreament de l'enemic. Ells havien patit més, havien vist les seves hosts minvades, per la força de la seva empenta, la dels vencedors. L'espectacle de mans i peus escampats no feia por a ningú, no hi havia nens a la rodalia, tot eren homes, fets i drets, no s'havien d'espantar del que era normal. Sentien que tenien el dret de la terra, que hi podien plantar les seves llavors, perquè era seva, perquè l'havien guanyada per la sang, i perquè una força superior regnant al cel se li havia donada.

El rei volgué dir unes altres paraules als seus consellers, expressant el seu estat d'ànim. "Els que aquí habitaven no eren dignes d'aquesta terra, que ara ens pertany, us pertany a tots vosaltres, que l'heu de repoblar. Les persones que hi havia per aquí no en tenien cura, i plantaven les seves creences errònies, i feien irritar la nostra divinitat, la nostra convicció, perquè ens havia promès aquests territoris. Els hem foragitat de casa nostra en perfecta justícia. Algú ho dubta? No pas, perquè nosaltres teníem el dret legítim de retornar a la concòrdia i a l'ordre aquest tros de terra, aquest pam de món en que avui fendim la nostra ensenya. S'arrossegaran per implorar clemència, i no se la concedirem, perquè nostra és la capacitat de decidir sobre la seva vida, ara que viuen sota el nostre jou, i dels seus caps en farem lladres, i de les seves vides un infern, perquè nosaltres tenim la raó, i això ens justifica en qualsevol disbarat. Ells quens desafiaven amb orgull, ara han d'abaixar la testa, perquè veuen com l'argument de la força ens avala, i com els hem fet fora d'allà on no pertanyien, ni han pertès mai. Nosaltres som la nova llei, i podem decidir sobre llurs vides".

Al camp de batalla, els soldats, aliens a les arengues del rei, observaven l'espectacle, i ploraven, per la combinació de sentiments. L'eufòria encara els transportava, havien salvat la seva vida, molts amb mutilacions, amb ferides lletges, encara no sabien si havien acabat la batalla, podia seguir en dies d'agonia. S'escoltaven crits, gemecs més sovint, de persones mig mortes. Alguns aprofitaven per rematar els enemics. Si fossin morts els soterrarien, i si fossin vius els deixarien escapar amb les restes de la seva host, però ferits de mort els havien de matar com gossos. Ells farien el mateix. Era un comportament legítim. Un dels soldats, amb una llança tacada de vermell, amb crostes de matances anteriors, com un genoll castigat per les caigudes i les fregades, l'anava clavant al pit dels que encara es bellugaven. I uns altres cercaven entre els que duien les seves robes, escuts de la seva mainada, de les seves cases, dels seus colors, alguns que encara alenessin, per donar-los una agonia retirada en una tenda, o per provar de recuperar-los. Els ànims estaven exaltats, alguns amb sang a la cara, sang a les robes, a les mitges, a les sandàlies, sang pertot, encara cridaven. Havien enfollit. La batalla seguia per a ells, i encara volien més enemics per travessar-los.

Alguns no es recuperaven d'aquestes batalles, i a les següents eren els primers a morir, per la seva temeritat en llançar-se en primera línia en l'escomesa. No s'adonaven que tenir sort massa vegades no és humà, i que la prudència de les files intermitges és senyal de saviesa. Pensaven que potser al davant de tot tindrien més cossos que decapitar, més braços que tallar, i més cames que ferir. Un soldat enemic, caminava penosament, el mareig per la pèrdua de sang el feia delirar, cridava el seu déu en paraules estranyes. La llança el travessà de mig a mig. Aquell home ja estava mort, des del moment en que havia perdut la batalla, no hi havia esperança per a ell, només la mort dels perdedors. La terra era dels altres, i la reclamaven.

El rei, a la seva tenda, instruïa encara amb els consellers. "Aquesta és la nostra terra. No és la terra dels altres que hem fet nostra, ni que volem fer nostra. Aquesta terra, aquest pam de món l'hem fet nostre en el dia d'avui per la nostra ferma voluntat, que és la de plantar la nostra ensenya, amb els nostres colors, en aquest indret del que podrem fer el que voldrem. Perquè la força és l'argument que ens avala, i és un argument poderós, incontrastable, que ningú no pot discutir. És l'argument que fem servir avui, per atorgar-nos l'imperi sobre arbres i conreus, sobre camps i rius, sobre viles i persones, les que es quedin, camperols al nostre servei, han de saber que tenen un nou senyor, i que hem decidit que serà la nostra llei la que aquí valdrà, i per això hem hagut de demostrar als altres, als que ens prenien la terra posseint-la, que no era seva en realitat, sinó nostra. Hem fet de vosaltres nobles de nous territoris, i ens deveu aquest lleialtat, perquè sense la voluntat de ferro i les intencions clares no haguéssim assolit aquesta fita, que ens pertany i ens entra en la història. Però no són aquestes coses les que ens interessen ara, sinó el repartiment que farem d'aquestes viles, afegides a les altres que suara conqueríem. El món s'ha de retre al nostre poder, i sobretot l'altre, que vivint a casa nostra pensava que era seva".

Mentrestant, el camp de batalla fumejava. S'havia fet servir també el foc, per cremar carros i fenevols, per cremar cares i pits. S'havien incendiat boscos i praderies, per obstaculitzar l'avanç d'unes topes i les altres. El terrabastall havia estat considerable, dels camps de blat no en quedava ni un. Hom no s'hi podia amagar enlloc, no quedaven arbres, no quedaven rierols que no estiguessin tacats de sang. Els soldats sabien d'aquelles penúries. Haurien de saquejar alguna alqueria propera, un mas d'enemics, on encara hi hagués alguns animals, o tots els masos que tinguessin a l'abast dels seus cavalls, per fer un festí. No els importava el progrés, ni l'economia, ni l'equilibri. Només la victòria, l'olor de carn cremada, les muntanyes de coses. Uns dels soldats, més responsables, eren els que les feien, amuntegaven els cadàvers, després d'haver-los despullat, damunt un munt de soques i de brancatge sec d'arbres morts que havien sobreviscut als incendis. Després els cremaven. La fumera pestilent es podia ensumar lluny enllà, i anunciava el final de la batalla. No pas el vencedor, perquè els cossos d'uns i altres cremen amb la mateixa olor.

El rei, es disposava a arengar una mica més els seus nobles tot recordant-los, "que jo sóc el senyor natural d'aquestes terres, i que els que hi havia abans eren invasors, i que ja podien haver-se estat durant segles que la veritat de la possessió d'aquestes contrades m'assenyala, i jo en sóc el digne propietari, i per tant tinc dret a fer fora qui em plagui, i ningú no em pot contrastar. Jo no els tolc el que és seu, ni els gito d'on pertanyen, perquè no hi pertanyien, i sempre han estat de lloguer, i sent mal pagadors, i mai no han volgut arribar a pactes, en les nostres condicions, les que nosaltres imposem, per ser els amos, i per tenir la raó. Per això els hem fet fora, perquè ens cal aquesta terra per tal d'enfortir-nos, i de sostenir-nos, i de veure el nostre regne més resplendent que mai, i més espaiós, més digne de la nostra mida i del nostre reialme. Per això amb tota raó he pres el que era meu, i tenia abandonat, i he fet fora uns pobladors que s'aprofitaven del que no era seu. Jo he fet el quels meus poder m'atorgaven, i ningú no em pot discutir la legalitat de l
es meves accions, perquè a la meva terra jo en sóc el senyor, i les lleis són les meves paraules. I vosaltres, alceu la copa, perquè avui heu guanyat unes terres, que eren vostres, i que els vostres cosins i germans podran gaudir en senyoriu, i no haureu de patir pel seu futur, ni per les seves enveges. Alceu la copa i beveu el vi de la victòria, un calce dolç com la mel, que mereixem perquè sempre hem tingut raó".

Al camp de batalla, uns altres soterraven d'acord amb els ritus els del seu bàndol, i feien oracions. De sobte un capellà. Un estrany personatge, impertèrrit, davant l'espectacle de la humiliació de la seva creença, en el nom de la seva creença, beneint els cossos, i extremunciant a tort i a dret els cadàver jacents, i en grups, i ruixant-los de l'aigua d'un receptacle a on havia invocat la gràcia del seu déu. Darrera seu venien els enterradors, amb un carro, que s'havia salvat dels rigors de la batalla, i amuntegaven els cossos.

El rei, satisfet de la seva gesta, que seria recordada per les generacions, es retirava al fons de la seva tenda a fornicar amb la reina. Els consellers miraven impertèrrits, la gestació d'un futur, aquell no era un acte de plaer, sinó de successió, era la garantia del futur, d'aquell regne, de les seves noves parts i de les antigues, d'aquell i d'altres regnes que en depenien. Era un espectacle que els feia emocionar, perquè el rei estava posant la llavor del seu futur, i de les seves nissagues. Alguns ploraven. El dia havia estat gran. La destrucció i la creació, en el mateix dia. No podien demanar més.

Un cop hagué enllestit seguí amb la seva arenga, mentre la regina es retirava orgullosa. "Nobles i homes de valor del meu regne. Vostra és la terra, perquè jo us la lliuro. I podeu fer el que voldreu d'ella dins les meves consignes, perquè aquí vosaltres, els que us quedeu en aquest camí de la conquesta, sereu la meva essència, i imposareu la meva voluntat en els que aquí visquin. Perquè així ho vull i així ha de ser. I no deixareu que els altres reclamin drets adquirits que no tenen, o que pretenguin que la terra té alguna cosa de seva, o que ells mateixos o els seus ancestres han aixecat aquesta torra. Això no té res a veure, perquè les seves accions sempre han estat il·legítimes, en tant que les feien a la nostra terra, i tot el seu esforç ha estat va. Endebades han volgut deixar la seva petja, que nosaltres esborrarem, tret d'aquells monuments que per la seva bellesa mereixin ser respectat, i de les coses que per condescendència poguem mantenir. I sobre això no tindran dret, perquè han oblidat que els ciments de les seves torres era en la nostra terra, que jo us lliuro i que la nostra noblesa regirà, perquè nostra és la victòria i nostre el dret".

Dit això el rei feu buidar de consellers la tenda. La batalla havia estat dura. Els cossos escampats eren un penós espectacle, i l'alegria hi regnava tanmateix. Els soldats estaven morts, els que jeien sense vida i els que caminaven recollint restes i cossos. Tots morts i incapaços per la vida, amb els nervis morts, i amb els receptors del cap morts. Sense adonar-se de res del quels envoltava, ebris d'una victòria irrellevant, sacrificats en una lluita poc remarcable, que no importa. Experts en la mort, tant que a la vida li diuen mort. La fortor de mort era abassegadora, però a ells no els ofenia.