CONNEXIÓ VITAL

(Illa de Capri, any 32 d.c)
Durant l’època d’esplendor, amb tota la ocupació romana de l’illa, van sorgir moltes oportunitats pels illencs que vivien de la terra, i molt d’ells van aconseguir posicionar-se en l’escala social romana. Molts van passar a formar part del servei i alguns afortunats, a les administracions. Els mes joves, ambicionaven convertir-se en soldats.
Ambrosi era un noi de 12 anys, fill de mare viuda, que vivien del poc que els donava la terra. Tenien una humil cabana, envoltats de camps de conreu d’oliveres de veïns amb més fortuna. El seu tros era petit i donava escassament per alimentar la petita família. La mare i el fill.

Des del canvi de dependència de Nàpols a Roma, les notícies incansables d’oportunitats a les ciutat portuària no aturava el neguit dels més joves de buscar noves oportunitats i convertir-se en soldats romans. Sovint quan passaven les milícies en formació vora els llogarrets, els nens i joves corrien per observar la grandesa de l’imperi. El dringar de les llances i els retruc dels passos compassats embriagava els somnis infantils. Ambrosi va créixer amb el desig de convertir-se en un d’ells. Potser per la falta de figura paterna, tenia un ardent desig de força i valentia que veia reverberava en aquelles armadures brillants als sol de l’illa.

(Illa de Capri, any 37 d.c)
A mida que es feia gran, el desig d’Ambrosi també creixia. Quan va fer els disset anys va agafar el sarró i va acomiadar-se de la mare. Caminaria mig dia per arribar al Port de Marina Gran, per donar veus, per esmunyir-se i poder aconseguir un treball de profit. Va prometre tornar abans que comences a clarejar un nou dia amb bones notícies que els hi permetessin començar una nova vida a ciutat, una nova vida per als dos, lluny del seu tutor, el seu oncle. L’home fosc, com l’anomenava Ambrosi.
Zenobia, veia el seu fill desfilar pel camí, i el va guaitar fins que va desaparèixer fins i tot la seva ombra. No s’havien separat mai, ni tant temps, ni tanta distancia. Va sentir-se molt sola durant un instant, però va fer fugir els pensaments recordant-se que ell tornaria al nou dia.

Durant tota la jornada va feinejar a la terra, era època de collir, va afanyar-se a recol•lectar tot el que va poder, pensant que si el seu fill aconseguia una oportunitat ben aviat hauria de mudar-se i volia avançar la feina. Malgrat el dolor que de cop i volta va començar a sentir al centre del pit, volia sentir-se optimista, tot i que s’enganyava, perquè no ho aconseguia.

Amb l’esquena doblegada tota la diada, va treballar incansable, però també de cop i volta, el braç dret va començar a formiguejar-li, va creure que era de tant i tant que s’estava esforçant, entre voler acabar i entre no voler pensar. El formigueig però, es va convertir en un martelleig constant. Es va asseure a terra, contra la paret de la cabana, observant la posta de sol, i per primera vegada, es va admetre que estava preocupada per Ambrosi. Aixecava la vista observava en la llunyania el final del camí per on l’havia vist marxar al matí.

No sabia si era la fatiga o els ulls qui l’enganyaven, però va albirar una obra esquàlida i tentinejant que s’aproximava a pas lent i tremolós. Va aixecar-se lentament subjectant-se el braç ja inert i sense perdre aquella figura de vista.
Ambrosi s’aproximava lent pel camí, era ell. Els cabells rossos i rinxolats onejant al vent de capvespre el van delatar. Va desplomar-se enmig del camí polsegós, sol, abatut.

La mare va arrencar a corre cridant el seu nom amb la poca força que li quedava, robada pel dolor d’un braç que havia fugit en poques hores sense saber-ne el motiu.
A terra, el cos del fill fet un garbuix i la mare que se li arremolina a sobre, l’abraça amb un sol braç, l’altre roman estranyament inert.

-Fill!! Fill!!! Què t’ha passat? Contesta..!!! -exigeix i suplica amb un fil de veu.

No obté contesta. Però veu que respira. Intenta incorporar-lo però un crit gutural surt del més profund de la seva ànima. I veu, consternada, un bassal de sang sota el seu fill i una daga que li travessa el braç dret. Atònita, intenta aixecar-lo per conduir-lo a la cabana per intentar sanar-lo però el seu propi braç, que avui sorprenentment se li ha mort, no li permet fer força, i sola no pot. Els crits desesperats de Zenobia han alertat a altres camperols que s’acosten corpresos i diligents. Entre tots acosten al fill i a la mare a la cabana, i amb l’aigua de la sèquia netegen la ferida. Fan avisar al tutor de família, Alexandre. Des que el marit de Zenobia va morir, ell ha de prendre la decisió de què fer, com dicta la lleu romana. Quan aquest arriba, mira al seu nebot desafiant i a la mare amb indolència. Fa una ullada al homes allà presents i fa un senyal al més fornit. Aquest, agafa un tronc de terra i li posa entre les dents a Ambrosi per amortir els crits i el dolor. D’una sola estirada, treu la fulla de la daga. La mare, agafant-se el braç inert, tremola, i al mateix temps que la daga surt de les carns del seu fill, ella sent un alleujament inexplicable al seu propi braç. Es mira la ma i mou els dits. Els dits es mouen, han recobrat la vida.

El fill, sembla que ha recuperat l’ànima i fins i tot fa broma.

- A mi que no em busquin a ciutat!!! El port és ple de corsaris que assalten a mariners, mercaders, dones, nens... a tothom que se’ls posi per davant que els sembli que pot portar una moneda al sarró.

- I a tu què t’ha passat fill? – pregunta la mare amb els ulls esbatanats.

- Doncs, que han assaltat a una noia joveneta i se’n volien aprofitat en mig de tothom. L’he intentat ajudar. Ella ha pogut fugir, però jo que rebut la punyalada, abans que els pocs soldats del Cèsar que queden a l’illa apareguessin i fessin fugir els indesitjables corsaris.

- Gràcies al cel que estàs viu, fill meu!! Sense tu, no em quedaria res i voldria morir. No et creuràs que durant tot el dia, el braç dret, el mateix que t’han apunyalat, m’ha avisat, sense jo entendre’n el motiu que alguna cosa no funcionava. Un senyal fill meu. Un senyal. –diu acaronant al seu fill amb tendresa.

El seu oncle Alexandre, davant de tanta moixaina, rebufa i exigeix a la mare que s’aixequi. Quan la té davant, li passa l’índex des dels llavis fins els pits i amb un somriure pervers, li diu:

- Demà al sortir el sol, deixareu la cabana i vindreu a casa meva, allà estareu més segurs, però m’hauràs de compensar la meva ajuda. Avui, quan caigui el sol, t’espero sota l’olivera.

La mare sent una nova punxada al centre del pit, acota el cap i assenteix amb la mirada afligida, resignada, abatuda.

Retorna amb el seu fill. Aquest se la mira i diu:
- Mare, acabo de sentir una punxada el centre del pit. Què t’ha dit l’oncle?
Esforçant un somriure desinteressat, li contesta:

- Ens acull a casa seva. Allà estarem més protegits dels corsaris, ara que les tropes romanes marxen de l’illa. No tenim res a perdre, fill meu.

- Mare, aquest dolor que sento al mig del pit, és el mateix dolor que sents tu, ho sé. No m’ho pots amagar. De la mateixa manera que tu has sentit dolor al braç quan a mi m’ha apunyalat.

Indefectiblement estem units, i ens comuniquem amb un llenguatge que els altres ni imaginen. Anar a viure a casa de l’oncle Alexandre ens portarà desgràcies, ho sé. Ho sento al centre del meu pit. Fugim mare! Fugim lluny d’aquí! Res ens atura, no tenim res, només un munt de verdures que has collit avui – somriu compassiu.

- I on anirem fill meu? La illa, ha perdut la protecció de Roma, estem indefensos. A més, és una illa petita, aviat ens trobaria el teu oncle- diu resignada.

- Al port vaig veure varis vaixells mercants que partien a diferents ports de la mediterrània. Tenim les verdures per comprar el peatge. Jo sóc jove i fort, puc trobar feina al vaixell. Podem començar a Hispània, la Gal.lia, Mauritania, Grècia, Siria..allà on ens portin! Segur mare, ens en sortirem!