Confetti

Tantes coses a fer, i, alhora, tantes que sempre somiarem i no farem.

Però ens definiran perque les sublimarem com a fites, fictícies, objectius que sempre sabrem que ja vam descartar, però no despenjarem del suro de la nostra memòria.

Aquella memòria d'altres temps, quan somiavem i encara era el temps on tot era possible, on tot era futur, i mentre nedavem al nostre present anavem arrossegant per tal que mai esdevenís passat.

Com aquell nen que arrossega un cotxet de fusta amb una corda, i somnia que un dia es farà gran i es veu amb un cotxe al que anomenarà igual, mateix nom, mateixa forma, i mai comprarà, perquè sempre serà allò que no volia complir però volia tenir sempre present com a futur possible i il·lusionant.

Rodanxes de pastanagues que posen color a l'amanida de la vida.

La bombolla esclata, massa vella i massa farcida, i cau sobre nostre com un confetti de colors, ja no hi ha sol i ja no brillen tant, són bocinets de paper que groguejen sota la llum malva del capvespre.
Tot és finit, i els trens ja han passat. Uns s'han aturat, altres han passat de llarg.

Sentats sobre la via, esperem aquell tren final, no sabem quan trigarà, però vindrà, cap espai per dur-hi farcells, allà hi pujarem nus, ja no queda res de color verd, i la única llum, la pròpia, poca cosa per no ensopegar a l'andana, quan arribi el tren.