Condemnada

En llevar-me aquell matí, vaig seure al llit, endormiscada. A fora encara era fosc, però jo ja no podria tornar a agafar el son. Tot estava en silenci, i m'envaïa un sentiment de soledat i fredor.
Un seguit de pessigollejos van recórrer tot el meu cos, s'estava afirmant el que feia temps que tenia clar, per molt que hagués volgut evitar-ho, sabia que acabaria manifestant-se, estava enamorada de tu.
En un altre moment, hauria sentit una felicitat interior molt gran, ara però, trobar-me en aquella situació, em feia tremolar. Tenia pànic, sabia el que significaria sentir allò, era com condemnar-me a un sofriment que aparentment sembla que es pot estalviar, però com sempre he dit... Al cor no l'enganyes mai..., tot el que ell sent, acaba sortint.
Una llàgrima va començar a caure per el meu rostre, una llàgrima plena de dolor, una llàgrima que sabia el sofriment que em causaria estimar-te.
No podia aturar-me, havia destapat el tap que fins ara, em mantenia mínimament feliç, ara ja, ho havia perdut tot.
S'estava desencadenant un mar de plors. Dins meu, un dolor inexplicable, una opressió al cor.
Potser la solució seria trucar-te, al menys, no hauria de sofrir un fet conegut exclusivament per mi. Dir-te com t'arribo a estimar, per molt que sabia que no ho compartiries.
Em retenia la por a perdre't, o potser a no poder tractar-te mai més com abans.
I ara me'n adono que errada, vaig decidir continuar callada, sofrint per dintre, i fingint estar bé.