Compte enrrera, conte endavant.

Un relat de: askatu82

En David acabava d'entrar dins d'un forat molt fosc d'on ja no en sortiria mai més. Tres senyors vestits de negre l'acabaven de col·locar bé, mentre que ell, estirat a l'interior d'una caixa de fusta començava a preparar-se per passar una bona estona allà a dins. Havien vingut tot quatre dins d'un cotxe allargassat que els portava des de l'hospital fins al cementiri. A l'hospital si havia passat tres dies mentre li acabaven de fer quatre proves per saber amb exactitud quina havia estat la causa de la seva defunció. Allà a dins ja hi va entrar mort, estirat dins d'una ambulància que l'havia hagut d'anat a recollir enmig d'un carreró fosc situat a la part vella de la ciutat, on poques hores abans en David havia deixat de respirar. Portava ja uns quants dies que sentia una pressió al pit que l'ofegava al respirar però com que no disposava de diners per poder comprar-se medicaments, doncs ho va deixar anar passant, pensant-se que seria un simple refredat i sense poder-se imaginat que allò que l'ofegava era una angina de pit descomunal. Segurament encara que hagués sabut que era una angina de pit tampoc hi hauria pogut fer res. Les ultimes tres setmanes havia refrescat molt. Els matins eren prou agradables però a mida que anava arribant la tarda i el vespre, les temperatures queien en picat fins arribar en algunes ocasions als sis graus sota zero. La única cosa que l'hagués salvat de morir hagués estat una simple manta però era un luxe massa gran per a una persona que vivia del i al carrer. Recordava que durant els dies abans de sentir aquella pressió al pit havia passat un parell de nits a la intempèrie perquè els portals on freqüentava els havien tancat. Segurament aquella va ser la causa de l'angina de pit. Feia cosa d'un mes que en David ja havia notat durant uns dies un fort dolor a l'estómac però allò deuria ser cosa de la mala alimentació. Des de feia uns mesos havia trobar un local on servien menjar a les persones que, com ell, estaven necessitades, però la veritat es que molta gent no hi anava. Era més fàcil morir intoxicat per culpa d'aquell menjar que no pas morir per inanició. Normalment servien una mena de sopa que no era res més que aigua amb alguna d'aquelles pastilles que donen gust al menjar i un tros de pa, sec. Molt de tant en tant servien una mica d'estofat que segurament eren les sobres d'algun hospital o d'algun altre lloc on, abans de llençar-ho, preferien donar-ho a gent necessitada, però no estúpida. Al principi de la seva nova etapa com a persona humana, és a dir, els primers dies de marxar de casa, en David ho va tenir molt difícil per tal de poder sobreviure però poc a poc es va anar acostumant a una nova manera de viure. No disposava de cap privilegi dels que disposava abans. Ara, un privilegi era per exemple poder-se comprar una barra de més de quaranta centímetres i una bona botella de vi barat cada dos dies. Bé, això va ser quan ja portava un temps, potser un mes, perquè al principi de tot va començar a comprar-se pastes als supermercats però va adonar-se que allò no l'alimentava gens. Abans de decidir-se a marxar de casa en David sempre menjava galetes, pastes i tot el que podia entre hores. Treballava com a aprenent d'arquitecte i no tenia un horari fix, per tant no menjava mai a la mateixa hora. Potser un dia dinava a les dotze del matí i el dia següent ho feia a les cinc de la tarda, però tot i així era feliç. Des de sempre havia viscut amb tots els privilegis que havia volgut però finalment un bon dia va decidir canviar radicalment de vida. Volia passar a l'altre extrem. Mai li havia faltat res i no volia marxar d'aquest món sense haver-ho provat tot., per això un bon dia va agafar quatre coses i va deixar una nota a casa seva explicant, sense gaire detalls, la seva decisió de marxar. Fill de família adinerada, va fer la carrera d'arquitectura en una gran universitat, on valoraven més el compte bancari que no pas el coeficient intel·lectual, però tot i això en David estava força ben preparat. Va fer la carrera en cinc anys. La majoria dels seus companys l'havien començat però cap d'ells va aconseguir acabar-la. Els seus pares estaven molt orgullosos d'ell i li permetien tots els capritxos que volia. Segurament aquells capritxos eren un dels al·licients pels quals en David s'esforçava alhora de fer les coses. S'havia que si feia les coses bé tindria una bona compensació. Això ho va aprendre de ben petit però de moment anem encara per la seva etapa a l'institut. Allà va conèixer a l'Anna, amb qui va passar els millors anys de la seva vida. Durant un temps va estar tocant en un grup de música que feia una barreja de pop rock, però finalment es va dissoldre, i no pas perquè no tinguessin futur, sinó perquè els seus horaris no eren compatibles, no disposaven d'un local fix per assajar, i molts dels músics no disposaven de diners per comprar-se instruments nous i millorar el so. Tot va acabar com una bona etapa. En el grup hi havia una noia que era la que posava veu. Es deia Neus. En David era un gran amic seu però finalment es varen anar separant fins al punt en que tant sols es veien potser dues o tres vegades a l'any. Es coneixien des de molt petits i va ser una llàstima que aquella amistat es perdés. La Neus era una de les millors persones que et podies trobar mai. Simpàtica, agradable, tímida, ...en fi, una preciositat, tant com a persona com en bellesa. I abans de l'institut hi va haver una etapa molt llarga en què la va haver de passar rodejat de monges que li feien la vida impossible. Varen ser onze anys molt durs encara que a l'escola d'educació bàsica gairebé no hi feia res. Les seves notes eren força bones. No s'havia d'esforçar gaire per tal de poder portar a casa cada tres o quatre mesos un full on s'hi mostrava el seu bon rendiment. Havia jugat unes quantes temporades a bàsquet amb l'equip de l'escola però un cop va arribar a l'últim curs tot es va dissoldre. Els amics, les amigues, els professors,... tot. De les moltes professores que havia tingut en aquella escola no totes eren monges. També havia tingut moltes professores que eren llicenciades o si més no, tenien prou estudis com per impartir classes a aquells alumnes. En la seva etapa dels 6 als 3 anys va tenir tres professores que l'únic que feien era repartir plastilina, papers i colors als alumnes. Abans dels tres anys no va fer gairebé res d'interessant, tret d'un any que va estar a la guarderia jugant amb altres nens i nenes, mentre passava els que segurament podrien haver estat els millors anys de la vida, en que no s'havia de preocupar de res, ni tant sols d'anar al bany. A partir d'aquí no hi va haver res més, perquè encara no disposava de capacitat per fer coses i per tant tot el que havia de fer ho decidia la seva mare. Ella juntament amb el seu marit varen ser qui van decidir escollir el color del paper que aniria enganxat a la paret, l'escola a la qual portarien el seu fill, i el color de la roba que portaria en David poques hores després de sortir d'aquell forat tant fosc al que ja no hi entraria mai més.
Tres senyors vestits amb unes bates de color verd oliva l'acabaven de netejar bé mentre ell, estirat damunt d'una taula començava a preparar-se per passar una bona estona allà a fora. Havien vingut tots tres en un cotxe antic que els havia portat des de casa fins a l'hospital, i allà s'hi va passar tres dies mentre la seva mare estava en observació després d'haver patit un part molt dur. Finalment tots tres varen sortir vius d'allà a dins: la seva mare sense cap complicació més des del part, en David amb un petit refredat i el seu pare sense ungles i amb un rècord mundial al damunt per haver-se fumat en tant sols quatre dies més de deu paquets de tabac. Al carrer hi feia força fred, tot i que durant el matí la temperatura era força agradable. Va néixer al final de l'hivern. Les dos setmanes després del part en David va tenir uns petits problemes de salut però res que no es pogués curar amb medicaments. Els seus pares disposaven de força diners i no els importava gens comprar medicament cars per tal de poder curar el seu fill el més ràpid possible, però no va estar sa al cent per cent fins que va complir els dos mesos del seu naixement. La seva dieta diària consistia en una mena de sopa blanca, que no era res més que aigua barrejada amb una pols blanca que venien a les farmàcies per tal que els nens creixessin sans i forts. Durant la seva nova etapa com a persona humana, és a dir, a partir del dia que va començar a caminar, en David ho va tenir cada vegada més difícil tot perquè havia de començar a aprendre a fer les coses per el seu propi compte, però poc a poc es va anar acostumant a aquesta nova manera de viure tot i que no disposava de cap dels privilegis de què disposava abans. Ara un privilegi era poder fer com abans quan podia fer-se les necessitats al damunt i posar-se a plorar per tal de que li canviessin la roba. Finalment però es va adonar que havia de canviar la manera de ser. Es va adonar que si s'ho proposava podia fer per tot el que volia sense haver de disposar de ningú. Fill de família adinerada va fer el primer i únic curs a la millor guarderia que hi havia a la zona on vivia. Allà no s'estaven de res. Tot el que es feia servir una vegada anava a la paperera. No s'aprofitava res de res. L'any següent va haver de canviar una part dels seus amics perquè va començar el primer dels onze anys que li esperaven en aquella escola de monges, on coneixeria a la Neus, una noia que el segon dia de classe, tot i no tenir gaire coneixement encara, es va adonar que era especial. Era diferent de les altres. Aquesta era simpàtica i tenia alguna cosa a l'interior que la feia especial a totes les altres. No sentia cap atracció amorosa envers ella, sinó simplement unes grans ganes de fer-se'n un gran amic seu. I així va ser. Durant els següents onze anys va estar gran part de les hores que passava dins l'escola al seu costat. Cap dels dos no va tenir gaire problemes per tal de treure bones notes. Allò
no era pas res de l'altre món. Només havies de portar els deures fets cada dia i llegir-se una mica la teoria de donaven a classe. Un cop acabada la educació bàsica, va haver de deixar la major part dels amics com ja ho havia fet onze anys abans per tal de marxar cap a un institut per tal de continuar els estudis. Encara no tenia molt clar que volia seguir estudiant però sentia una atracció especial cap al dibuix. Una de les poques persones que va conservar al canviar d'escola, va ser la Neus. Els seus pares es coneixien i sabien que la seva amistat era molt gran. Varen decidir apuntar-los a tots dos al mateix curs. Allà varen conèixer noves persones. En poc més de dos setmanes es varen ajuntar amb tres nois que tenien un petit grup de música. No sabien tocar gaire encara però alguna cosa sortia. En David, que uns anys abans havia fet classes de guitarra els va demanar si hi podia formar part. Feia gairebé dos anys que no tocava la guitarra però tot i això va demostrar que el seu talent era millor que el d'aquells tres nois junts. Lògicament el varen acceptar com a nou component. Ara l'únic que necessitaven era una veu i qui millor que la Neus? Amb aquella veu angelical varen acabar de formar un petit grup de pop rock anomenat YUKIS que no significava altre cosa que Neus en japonès. Hi posaven moltes ganes però no varen durar gaire més de dos anys ja que els seus horaris no eren gens compatibles. Tot va quedar com una bonica experiència. A l'institut hi va conèixer l'Anna, de qui va estar enamorat fins el dia que va morir. L'etapa d'institut s'acabava i finalment en David es va decidir per la carrera d'arquitectura. Allà es passava hores i hores dibuixant línies i més línies amunt i avall, però això li agradava. Les classes eren molt dures. Els professors intentaven fer la vida impossible als alumnes però quan en David tenia ganes de fer una cosa, no hi ha persona capaç de fer-li impossible el seu desig. En cinc anys tenia ja el títol a les seves mans. No es que s'hi hagués esforçat molt en els estudis perquè era un noi que sempre estava de festa però tenia un coeficient intel·lectual força alt. Tant sols llegir-se les coses ja se li quedaven memoritzades i tant sols havia de fer-les servir correctament. Un cop va sortir de la universitat les empreses varen haver de fer cua per tal de disposar dels seus serveis. Finalment, en David va trobar una empresa que li anava perfecte, tant per l'horari com pel sou. Es dedicava a fer mapes i a prendre mides. Tot era perfecte. Tenia diners, feina fixa, una noia de qui estava molt enamorat però li faltava una cosa. Mentre dibuixava, en David pensava molt, potser massa. Un bon dia va estar pensant en que sempre havia tingut tot el que volia i l'únic que li quedava per provar en aquesta vida era la misèria. Així que sense pensar-ho dues vegades va deixar el mapa que estava fent, va agafar el carnet d'identitat i va marxar cap enlloc. Això sí, abans de marxar va escriure una senyora carta de cinc fulls deixant clars els motius d'aquella desaparició. Tenia pensat tornar el dia que hagués descobert el que era viure en la més absoluta misèria. Tal com anava vestit no semblava pas una persona pobre i el primer que va fer va ser canviar-se la roba de marca que duia al damunt per una pantalons vells i un jersei també vell que va trobar-se buscant pels contenidors que hi havia tres pobles més cap al nord. Finalment va començar a decaure cada vegada més per causa de la mala alimentació fins arribar al punt que volia arribar, es a dir, a la més absoluta misèria. Però no estava pas del tot malament. No tenia cap horari per aixecar-se ni per posar-se a dormir. No depenia de ningú i el que era millor, tenia llibertat total per fer el que volgués. L'únic que trobava a faltar de tant en tant eren els diners. Abans podia comprar-se el que volgués i en canvi ara podia comprar-se el que pogués. D'una cosa si que depenia: dels diners de la gent. Si tenia un mal dia i no aconseguia recollir gaire diners es veia obligar a passar gana i esperar-se a un dia que les coses li anessin millor. Quan ja portava un bon temps fora de casa va començar a pensar en tornar i continuar tot el que havia deixat abans però un bon dia, en una paret hi va veure una pintada que li va cridar molt la atenció. Feia així: "Quan l'últim animal estigui mort, l'últim arbre tallat i l'últim riu contaminat us n'adonareu de que els diners no es mengen". Aquella frase li va canviar el pensament. Les ganes de tornar a casa i tornar a disposar de diners li va desaparèixer. Davant d'aquella paret es sentia pobre econòmicament parlant però molt ric en coneixement. Havia viscut de totes les maneres possibles, des de la riquesa fins la més absoluta pobresa. A partir d'aquell dia no hi va haver res més perquè no disposava de capacitat per fer coses i per tant tot el que podia fer ho decidia l'altre gent depenent de la recaptació de cada dia. Poc a poc va anar arribant l'hivern i ràpidament les nits gelades. En David cada vegada ho tenia més complicat per poder passar una nit en condicions. No disposava de diners però tenia ben clar que no tornaria mai més a disposar-ne. Una bona nit, després d'arrossegar durant una bona temporada una angina de pit descomunal pensant-se que es tractava d'un simple refredat, en David va caure mort enmig del carrer. Poques hores després una ambulància, avisada per un dels veïns de la zona, va venir a recollir-lo i el va portar directament a l'hospital ja sense vida. Allà s'hi va passar tres dies mentre li acabaven de fer quatre proves per acabar d'assegurar la seva mort. Finalment tres homes vestits de negre el varen col·locar a l'interior d'una caixa de fusta i el varen carregar a l'interior d'un cotxe allargassat. Poca estona després, els mateixos homes el varen treure de l'interior del cotxe per col·locar-lo a dins d'un forat molt fosc d'on ja no en sortiria mai més.

Comentaris

  • reflexions...[Ofensiu]
    Pluja | 23-05-2005

    sí, un bon relat per reflexionar... sobre pq els humans mai estem contents amb el que tenim.. sempre anhelem alló que no hem viscut... Sempre buscant una llibertat que no sabem on la podrem trobar.

    M'ha agradat molt, i realment m'ha enganxat, i mira que no estic acostuamada a llegir relats massa llargs.

    Felicitats!

  • gran personatge[Ofensiu]
    sacaix | 02-02-2004 | Valoració: 8

    M'ha agradat molt aquest relat; no segueix un argument, sinó que es dedica a relatar la vida d'un personatge. Molt elavorat i precís. Un gran inici que queda molt ben lligat amb el final, que de fet no deixa de ser el mateix seguint l'espai temporal.
    Un relat que et fa estar constantment llegint en permanent atenció.
    També he vist que hi ha moltes coses que es repeteixen; cosa que no cal, en tant que ja s'han relatat anteriorment.

  • Molt bé[Ofensiu]
    Tartesi | 01-02-2004 | Valoració: 8

    Caram! Si ets tan bon infòrmatic com escriptor el software català té un gran futur!
    M'agrada com utilitzes l'element temporal en el teu relat. Per cert, el títol mereix un 10.

l´Autor

askatu82

4 Relats

59 Comentaris

23842 Lectures

Valoració de l'autor: 8.61