Competència

De cap de les maneres no estaven disposats a deixar-se trepitjar. No pas per aquella trepa d'impresentables que presentaven el seu projecte en aquell mateix moment. Alguna cosa calia fer, emprendre accions efectives, directes, que obstruïssin la tasca dels altres, deixar-los inutilitzats, fer-los fora, per qualsevol mitjà. Un del grup A tenia una escopeta.

La tragué de l'armari. "Els foradaré amb la meva escopeta", cridà. Els altres s'escandalitzaren. "Això no és estètic, deixa-ho córrer". Però l'exaltat no estava disposat a deixar passar l'oportunitat de foradar un adversari, algú de la competència. Es mira l'escopeta, que disparava bales, i no perdigons, era un híbrid, una màquina perillosa. Perquè no podia matar els seus contraris?

"No t'adones que no seria raonable?, et detendrien. T'engarjolarien, et torturarien de ben segur, t'ho farien pagar, d'una manera o una altra". "Però el gust ja me l'hauria donat". Un observador imparcial tenia una bona explicació pel que estava veient, era un home silenciós, que s'havia esmunyit dins la sala on l'altre grup preparava la seva exposició, allà discutien.

Vivia la societat de la mort. Allà on occir és la solució. Els problemes no se solucionen, es destrueixen. I quan els problemes són les persones cal matar-les. Així anaven les coses. El teu veí se't fa insuportable. Mata'l, és la teva dona, mata-la. La solució. Però aquest no és el cas, perquè el conferenciant esverat no volia desar l'escopeta a on l'havia trobat.

"Aquesta escopeta és teva realment? Ho dubto, amb quin permís l'has aconseguit?". "Per aquí no calen permisos". "No m'ho empasso. És un arma il·legal". El de l'escopeta no volia seguir aquella conversa. Ell tenia l'escopeta, qualsevol argumentació era secundària, podia fer justícia instantània, resoldre el problema, desbancar l'enemic, guanyar la batalla.

I el que havia de fer per tal d'aconseguir-ho era ben senzill. Desplaçar-se calmadament fins a l'altra sala de conferències, apuntar el conferenciant, i disparar. Problema resolt, perquè a més qui feia la presentació era en ..., un dels més problemàtics. Matar per resoldre problemes no era cap disbarat, era més aviat una decisió encertada. Provà d'explicar-ho als altres.

"No t'adones que per a tu seria la fi, que ja no podries sortir mai més de la presó, o en molt de temps, la vida tal com la coneixes hauria acabat per a tu". L'esverat no comprenia. Ningú havia de saber que havia estat ell. Dispararia des d'una de les portes de sortida, entreoberta, des d'allà ningú no el podria veure. L'operació era segura, i després qui el podria trobar?"

Es desfaria de l'escopeta de seguida. Segurament no deixarien sortir ningú de l'edifici abans d'una identificació, però això no era problema. Perquè la seva fe li donava la raó, i sabia que matant podia solucionar problemes concrets. No li calia fer altres esforços, molt menys provar d'entendre's. Potser era més fàcil el diàleg, encara que costés de creure, perquè la solució-escopeta semblava facilíssima.

Així que estava convençut d'atansar-se a la sala de conferències i engegar un tret al cap a l'orador. Deixar-lo estès a terra sense vida. I no era una qüestió personal, era només la solució d'un entrebanc, el desnuament d'una situació envitricollada, una resolució satisfactòria per un conflicte. Matar i deixar que el nou equilibri de forces s'imposés.

Segurament el grup rival es retiraria de tots els concursos, i no voldria competir. Davant la força de la mort no hi havia optimisme ni d'altres arguments que es poguessin oposar. La mort era més forta que qualsevol estratègia. I ell tenia l'escopeta, podia fer-la servir, tenia el deure patriòtic de fer-la servir. I cal explicar això perquè s'entengui.

En efecte, els altres estaven equivocats, i plantejaven idees absurdes, en projectes importants, que podien afectar la marxa d'un país, el seu. Per això eren poc patriòtics, per estar equivocats de mig a mig. Per tant sembrar el caos a les seves files era un acte patriòtic. Matar per la pàtria no és un crim. I allò era una neteja necessària. No ja perquè fossin adversaris, sinó perquè eren incompetents.

I la prova que eren incompetents era que les seves idees no s'assemblaven a les seves, anaven en direccions totalment oposades. "No ho facis, et penediràs", li deia una del grup, mentre que d'altres, ja indiferents al rampell assassí del seu company, calibraven la lluminositat dels focus i l'acústica de la sala, que tenia unes bigues gruixudes al sostre, que esmorteïen en certa manera el so.

El conferenciant d'aquest grup, que ja assajava al damunt de la tarima, davant el faristol, no estava content amb les condicions quels hi havia assignat la comissió, considerava que havien estat perjudicats per l'adjudicació de sales, i que tenien molts motius de retret. Volia queixar-se, ho faria. De sobte mirà l'altre amb l'escopeta. Sentí un esglai.

Potser entrava algú per la porta i li disparava a ell. Era conscient que l'altre grup de recerca era heterogeni, com el seu, i que s'hi podien trobar mentalitats malaltes com la d'aquell que ara brandava l'escopeta amb els ulls desorbitats. Gents com aquelles hi havia a tots els grups, i eren els responsables de disbarats com ara seria matar-lo a ell.

Un disbarat que no podia quedar impune, però que en la lògica reduïda del moment, amb els nervis alimentant el deliri, amb el convenciment d'haver eliminat tots els dubtes, podia passar. Després l'autor del crim podia tenir molt de temps per penedir-se a la presó, però la cosa ja estaria feta. De que li serviria a ell saber que han enxampat o no el seu assassí. De no gaire.

L'home de l'escopeta era ara reduït per dos dels seus companys. No exactament reduït, sinó que l'havien agafat per les aixelles amb ambdues mans per tal que no es pogués moure. El seu deliri anava en augment, i es veia a venir que seria capaç de dur a terme la seva acció terrorista sobre l'altre grup. I no podien permetre el vessament de sang.

No pas perquè els importés que se'n vessés o no, sinó per la paraula en si, que havien trobat per definir l'acció. Terrorista. Això seria el seu final. Un grup de treball compost per terroristes. Seria el seu enfonsament, i segurament donaria la victòria als altres, sense que s'haguessin d'esforçar. Estarien molt satisfets que aquell boig mateix el seu conferenciant, seria una victòria.

"Jo no sóc un terrorista", deia el de l'escopeta, "sóc un patriota, com ja explicat abans. Aquests només proposen bajanades, volen dur el país a la ruïna. Jo el vull salvar, i si el meu acte no és entès com a patriòtic aleshores assumiré les conseqüències, perquè quan es té la consciència tranquil·la no hi ha res a témer. I tinc Déu del meu costat, que m'anima a matar el conferenciant".

"Déu no té res a veure amb quel matis, que no ho veus?". "No veig res de res, Déu m'ordena quel mati, perquè vol afavorir els nostres enemics, i donar-los les claus de la nostra economia, amb la seva col·laboració internacional. Són idees del dimoni, que només ha pogut inventar satanàs, i per això és l'obra de Déu assassinar-lo. No ho enteneu? A on teniu la lògica?"

"La lògica diu que matar l'altre conferenciant no té cap sentit, ni porta enlloc ni ens pot beneficiar, ans al contrari". El de l'escopeta, immobilitzat pels seus dos companys, no volia abaixar el cap, tenia la barbeta per sobre'l nas, i una mirada fitada i intimidatòria. Volia subjugar els seus companys, despòticament, tirànicament, per la força de la seva personalitat.

Però el truc no funcionava. Els altres companys el tenien per boig. "Segurament et tancarem a dins d'una habitació amb pany, i procura no fer soroll, perquè aleshores t'haurem de lligar de mans i peus, i tapar-te la boca amb un drap. Podem arribar fins a on calgui. Tu no ens esguerraràs la nostra presentació, que ha de ser perfecta, i sense terrorisme".

"Jo sóc un patriota, un ciutadà exemplar, no us adoneu. Torneu-me l'escopeta". Aleshores el boig, que ja no duia escopeta, i que havia estat declarat antisocial per la resta del grup, i marginat des d'aquell precís moment, engegà a plorar. El seu neguit era gran, perquè tenia una realitat evident davant els ulls i els altres no li volien fer cas.

"No us adoneu de l'error que cometeu, de com esteu deixant quels altres guanyin la partida, que us treguin els projectes i que portin el país al carall. No us importa res, sou uns conformistes. Doneu-me l'escopeta i el mato, serà un cop d'efecte, se'ls relacionarà amb les màfies, tothom pensarà que n'havien fet alguna de grossa per meritar un atac així".

Els altres no ho veien de la mateixa manera. El varen lligar de mans a una canonada que pujava recta fins el sostre, i ques perdia per dins d'un forat. No tenien ganes de discutir. Ells consideraven la possibilitat de matar, era una opció raonable, però no pas d'aquella manera, allò era massa improvisat, els podien enxampar, i picar-se els dits tots plegats.

Si s'havia de matar es matava, això tothom ho tenia clar, però no per rampell. No en aquell moment i no amb aquella escopeta. A més, hi havia l'assumpte de la jerarquia. Perquè si el boig aconseguir reeixir aleshores pujaria dins l'organigrama. Fins i tot pot ser que fins al capdamunt. Això no podia ser permès per ningú del grup, una oportunitat així no se la podien donar.

Per altra banda, el boig era un pelacanyes, jeràrquicament parlant, i afectat de rampells com aquell. Tothom el coneixia, també el grup rival. Si el deixaven fer podien adduir el seu estat mental, fer-se els sorpresos, i lliurar-lo a la policia ells mateixos. Podia ser una jugada perfecte. El conferenciant, situat a dalt en l'organigrama, ho valorava mentalment.

Tots ho estaven pensant. Donar la llibertat al boig, una llibertat que havia de durar només uns minuts, suficients com per colpejar el grup adversari, i aleshores el lliurarien, ells mateixos. Algú va comprendre aquest sentiment general del grup, i va deslligar e
l boig, que va agafar la seva escopeta. Tornava a tenir la situació per la mà. No comprenia perquè havien canviat de parer, ni li feia falta.

Perquè tenia clar que creuaria el passadís que separava les dues sales de conferències i obriria una de les portes laterals, amagat darrera una cortina. Després dispararia. Amb tot l'enrenou ningú no pensaria en perseguir-lo, ni sabria per on havia escapat. D'alguna manera se'n sortiria, això no era'l que més li preocupava. Només tenir la força, la decisió i el coratge, i disparar, per la pàtria.

Ja pujava les escales central de l'amfiteatre de butaques quan s'escoltaren dos trets. Primer va caure el conferenciant del grup, que encara era assajant al faristol. Després va caure el de l'escopeta, donant un cop sec amb el cap a la moqueta del terra. Un bassal de sang els envoltà tots dos de seguida. El tret havia estat al cap, algú expert en disparar els havia abatut. La resta del grup no sabia avenir-se. De ben segur que havia estat en ..., els altres eren uns terroristes, allò no podia quedar sense justícia. El cossos sense vida es refredaven, amb la ventilació gèlida de la sala de conferències.