Compartint secrets

Salpar un dia d'hivern amb l'estimat vaixell blanc
per les aigües sobtades de la Mediterrània.

Gaudint de la sal que desborda les ones,
la pau impossible de determinar,
les escletxes de llum rialleres,
les ombres de mar endins, amagades.
I amb una por irreflexiva a la fondària del mar,
a les arrels d'algues humides
que desborden el silenci de l'horitzó.

S'allunya la costa lentament,
les cases blanques s'empetiteixen.
I et quedes definitivament sol,
amb l'aroma tendre de l'onatge,
el color blau intens del mar,
i el cel albirant línies de núvols.

I, de sobte, la importància de la quotidianitat
es relativitza,
minva, decreix.
L'exploració de la solitud com un anhel,
troba el seu lloc:
sentir-te lliure, autosuficient, vibrant,
i sensiblement fràgil fins al súmmum.

Vaig xalant durant hores la passió pel mar,
amb un vaixell per companyia,
de la solvència de l'infinit amb mi,
de la coherència d'acaronar el mar
sense malmetre la seva escorça.

Un infinit de sensacions,
de calitja als ulls,
i de plaer silenciós amagat per la sal.
Cloent amb una mirada fins al mai,
i arrancant el plor per guarir l'absència.

Cada travessia és per mi un aprenentatge constant,
entenent la sensibilitat, l'emoció i la mirada cristal·lina,
com un exercici fascinant.