Comiat

62

Arribats a aquest punt, el sol ponent feia estona que s'havia amagat, en les dates que eren passaven ja de les vuit del vespre. Els sopars esperaven a les taules del Senyor Escofet i d'en Procert, en Solleres escalfaria qualsevol cosa o es demanaria de camí de casa un entrepà. Els darrers comentaris de cadascú foren de comiat, mentre apuraven les copes. Parlà primerament en Solleres.
- Em sembla que hem arribat al final. Aquestes converses nostres sempre són molt productives, avui hem tractat temes de tota mena, de tots els embolcalls com qui diu. Així es fonamenten les bones amistats, amb hores i hores de xerrameca. Perquè jo no estic d'acord en moltes de les coses que vosaltres opineu, i que conec d'altres tardes i d'aquesta mateixa, i tanmateix això no m'impedeix d'estimar-vos. Les amistats s'han de conservar sempre que es pugui, perquè són l'alegria de la vida, els que diuen les veritats i les mentides, sempre quan cal, al contrari que la família que ho fa normalment a l'inrevés, per enredar-nos. Els amics ens fan veure les coses tal com són, amb tota la seva cruesa. Aquest comiat d'avui no em sap greu perquè sé que us reveuré demà, amb les idees clares un altre cop, disposats a gaudir d'una bona conversa davant d'algunes copes i un cendrer que en el meu cas s'anirà emplenant de cigarretes. Vosaltres dos no en fareu ús perquè no fumeu. Trobo que les converses més intranscendents són sovint les que veritablement importen, quan es parla relaxadament només es diuen les veritats. El temps de la mentida i l'engany és un altre, el temps que transcorre a la tribuna o el faristol. Ja us he comentat la meva aversió pels que usen o abusen dels fòrums, que es pensen que pel sol fet d'acarar-se a la multitud ja són qui sap que. Però no parlem d'això ara mateix, sinó del paper de l'amistat i del fet que passar aquí les tardes és una cosa formidable. Segurament algun dia ens haurem de separar, aquestes coses acaben per passar. Mai no oblidaré els moments inenarrables que he passat assegut a aquesta taula, profetitzant sobre això o allò. Coses que interessen a tothom, i de les que hi ha infinitat d'opinions, no només les que representem nosaltres cada tarda, sinó tota una munió infinida de varietats i matisos. Segurament moltes de les coses dites han quedat curtes, i d'altres massa llargues. Això sol passar amb les opinions, que no agraden a tothom. I també hem d'agrair al Dudenci que ens serveixi amb tanta diligència. En fi, que em sap greu que ja acabi aquesta xerrada. L'amistat no té preu, només es pot comprar amb dedicació i atencions, amb petits actes quasibé insignificants, que només percep la persona interessada. Això pretenc fer amb vosaltres contínuament, remirar-me tot el que puc per tal que les tardes s'us facin agradoses, perquè les opinions flueixin sense treva, per tal que els antagonismes es mantinguin dins uns paràmetres suportables, prous per generar interès sense tibantors o mals entesos. Així m'agrada fer les coses a mi. Prou que sabeu que sóc una persona gairebé illetrada, que no tinc estudis superiors ni intermitjos, amb prou feines vaig acabar la primària. Tanmateix m'esforço per estar a l'alçada de les vostres expectatives, perquè tothom ha de tenir un parer, i si ho pot fer saber als altres, millor que millor. Així hauria de fer tothom, compartir i acceptar els altres, així les coses anirien rodades. Ja no vull dir res més. Crec que per avui ja s'ha dit tot el que calia.
Seguidament el Senyor Escofet prengué la paraula per tal d'arrodonir la seva estança a la taula amb unes paraules finals.
- Per a mi resulta fàcil aquest moment. Tinc el que tu no tens, Solleres. L'educació i els mitjans per adquirir cultura. Creu-me que no he desaprofitat aquestes opcions. Sempre he procurat per ser una persona refinada, perquè això es nota a l'hora de tancar tractes i de fer negocis. No es pot descurar la cultura i el coneixement. M'agrada també exercitar-me en aquestes sessions de tarda que practiquem en sortir de la feina. Trobo que vosaltres dos sous uns adversaris dialèctics perfectament dignes, que sortiu airosos dels compromisos en que entre tots tres ens fiquem. Perquè no resulta fàcil parlar de segons quines coses. Sempre ha d'aparèixer la discrepància quan es toquen temes cabdals, que afecten a tothom d'una manera directíssima. Per això considero que les nostres diferències, que les hi ha, són del tot perdonables, que no les hem de tenir en compte, els uns als altres. Hem de fer com si no existissin, perquè dient-les ja fem tota la força que és lícit de fer en defensar les idees. Anar més enllà seria una veritable bajanada, un acte forassenyat, digne d'un enze. Nosaltres no som ximples, i per tant no fem ximpleries. Bé, potser de tant en tant. Tal volta aquestes tardes de col·loqui són una completa pèrdua de temps. Jo podria allargassar la meva jornada a la fàbrica, que comença ben d'hora pel dematí, i fer unes quantes voltes més al voltant dels mateixos temes. No seria productiu, francament. M'estimo molt més de parlar amb vosaltres i fer-la petar, encara que estiguem en desacord i no arribem mai a cap conclusió en particular. El fet és que només pel fet de parlar ja alliberem moltes tensions. I jo en tinc moltes per alliberar. La meva posició i la meva feina em tiben la musculatura, el coll em fa mal, les articulacions. Aquestes converses són purificadores, a part que el diàleg és una cosa molt nostrada, que no practiquen d'altres. I pel que fa a la cultura i a l'educació, cadascú la que li ha tocat. No es pot pretendre que tothom tingui una educació refinada, que hagi rebut les millors ensenyances, perquè això costa diners i no arriba per a tothom. Algunes persones han de passar amb la seva pròpia experiència. I això no vol dir que les seves opinions no siguin vàlides, perquè tenen un coneixement del costat més fosc de la vida de primera mà, de coses que jo només puc intuir o conèixer d'oïdes, però que mai no m'ho he trobat al davant. Per això dic que totes les opinions són importants. No es poden menystenir unes i exalçar les altres. Totes les penses són dignes d'enaltiment. Mentre siguin prou ponderades, fugint d'extrems de mal gust, opinions d'aquelles que fan basarda de sentir-les per la seva extemporaneïtat. Però aquestes no es donen entre nosaltres, que som gent normal que pensa amb el cap. Entre nosaltres hi ha diferències, colors, però no disbarats. Perquè sempre ens podrem entendre encara que pensem de manera diversa. Sempre hi ha un camí per tal de contrastar les opinions sense haver de faltar al respecte. I això no ha de ser necessàriament propietat de la gent educada, que ha anat a escoles fines. També la gent més ignorant pot tenir maneres, comprendre amb l'experiència que hi ha diversitat d'opinions, i donar la seva sense esperar l'assentiment dels altres, sabent d'antuvi que no pas tothom serà del mateix parer. Això s'aprèn als internats i s'aprèn al carrer. A totes bandes es pot aprendre a respectar el proïsme, i cal fer-ho, perquè és la base de la civilitat. Per ara ja no vull dir res més, demà ens veurem si Déu ho vol, i fins aquí les meves consideracions pel dia d'avui. A reveure, amics.
Seguidament en Procert es disposà a prendre la paraula. Abans cridà en Dudenci que ja venia amb el compte. Això retardà una mica el comiat, ja que cadascú tragué el moneder i començà a regirar per tal d'aconseguir l'import exacte del que havien pres. El Dudenci apuntava sempre a cadascun d'ells el que havia pres. Un cop fet el pagament en Procert es disposà a fer el seu comiat.
- Aquests panegírics de l'amistat i el diàleg que feu els trobo encertats. Les coses s'han de dir amb claredat quan hom les pensa. I si cal arribar a extrems i faltar al respecte doncs es fa. Jo amb vosaltres no ho faria, però amb més d'un sí. De fet hi ha moltes coses que un no faria als del seu voltant, que sempre les faria a algú que no hi és. Així és la vida. No tot es pot fer quan un ho vol. Pel que fa a l'amistat, jo que passo tot el dia dins el taller remenant la fusta i el ferro penso que tenir bones amistats és la cosa millor que pot passar. Ens dona ocasió de tenir aquestes converses, tan productives sota el meu punt de vista. Perquè d'intercanviar idees i sospesar-les en veu altra se'n treuen grans profits. Així s'impedeix que ridiculeses o absurditats quedin dins el magí i constitueixin la base de la personalitat. A molta gent li passa que per no comunicar el que pensa acaba per tenir una escala de valors totalment malaltissa. No és el meu cas sortosament. Penso que el valor de l'amistat cal posar-ho per damunt de tot, per la cosa més excelsa del món cal tenir-la, doncs sense ella totes les coses es fan amargues. Cal tenir amb qui comunicar-se, i jo amb vosaltres tinc un mitjà òptim de fer-ho. Sempre amb les orelles parades per admetre les pensades encara que no siguin pròpies, amb predisposició, amatents. Així són els bons interlocutors, que saben escoltar alhora que parlar, enfilar el flux discursiu sense dificultats, amb naturalitat. Perquè no voldria que menyspreéssiu la vostra capacitat oratòria, que en teniu i força. Per tal de dir el que hom pensa, extret de les pregoneses de la ment i del cor, i també de vegades dels budells, cal tenir les habilitats expressives i oralitzadores suficients per tal de dur a port aquesta tasca. Pot arribar a ser formidable de materialitzar amb paraules els propis pensaments, les coses que passen pel cap, que semblen clares a dins el crani però es tornen moltes vegades difuses en sortir vers l'exterior. Per això cal tenir traça oratòria, per tal de ser capaç de transmetre el missatge tal qual es pensa, sense modificacions innecessàries. No puc dir gaires coses més per acomiadar-me. Penso que passem uns vespres memorables parlant de totes aquestes coses, i que no hi ha cap raó perquè ens avergonyim. Tot ho diem amb el cor ben ample, cadascú segons ho pensa, amb honestedat. Així hom pensa que hauria de comportar-se tothom. Tanmateix aquest capteniment és estr
any a la major part de la gent.
Acabat el parlament d'en Procert i donat que ja havien pagat les consumicions, tots tres s'aixecaren de la taula. Tenien les extremitats inferiors del cos entumides, així que calgueren alguns estiraments, pernejar i tibar les natges per tal que les venes i artèries tornessin a fer les seves funcions amb normalitat. Cadascun dels tres havia anat a aquell bar pels seus propis mitjans, i es disposaven a dispersar-se igualment. L'endemà tindrien ocasió d'encetar un centenar més de converses.



Barcelona, 21 maig 2005

Fi.