Com arribar a ser important.

A Elvira li fa bé, i ella ho sap, anar a la perruqueria una vegada per setmana. No només perquè li renten el cap pausadament amb massatge inclòs i li pentinen la seua mitja cabellera com per anar de noces, no. Per a ella és una mica més, és la seua desconnexió amb la rutina diària, el seu crit de llibertat, una mica semblant a sentir-se important per una estona. El dia triat sempre és el divendres, entre les tres i les cinc de la tarde, l'únic de la setmana en què Gerard, el seu marit, es queda a menjar a la fàbrica i a la Lurditas, la xiqueta dels seus ulls, l'arreplega del col·legi la iaia, duent-la al parc a berenar.

Quan arriba del treball, es lleva les sabates a l'entrada: li encanta sentir el fred de les rajoles als seus peus inflats. Treu del congelador un "taper" de macarrons que gràcies al microones estan comestibles en dos minuts. Seu a la taula del menjador, sense estovalles, a escoltar el final de les notícies, que sempre són d'esports i que no li interessen gens, però li fan companyia. Com li fa vergonya baixar a la perruqueria en sabatilles, es posa unes esportives que conserva des de fa ni se sap els anys i escurant les restes dels postres, baixa els tres pisos com ànima que duu el diable a prendre's un talladet amb la Lola, la perruquera del barri, que a això de les tres del migdia fa la seua menuda pausa laboral.

En aqueixes dues hores, l'Elvira es posa al dia de les novetats dels seus veïns més pròxims i gesticula cares de sorpresa i ganyotes d'aprovació a mesura que escolta que la filla del fruiter està embarassada... o que Maties, el mecànic de la Renault del cantó, ha guanyat un creuer pel mediterrani, només pel fet de domiciliar la seua nòmina en un d'aqueixos bancs moderns amb nom estranger. Però el que més li agrada a Elvira és mirar les revistes de paper "couché", aqueixes que ella no sap perquè les criden " del cor". La relaxa, mentre li posen crema en el pèl per a facilitar el pentinat i que no se li desbaraten les puntes, veure el colorit elegant de les mansions dels famosos: s'imagina en una d'aqueixes recepcions d'ambaixadors de països exòtics, bevent un combinat de color verd amb sabor amarg i gel picat fins al bord de la copa. Per un moment màgic, es creu l'actriu principal de la pel·lícula guanyadora d'un Òscar, en companyia d'un atractiu xicot deu anys menor que ella. Tanca els ulls i somia mentre escolta, lluny, el soroll pesat del secador de mà que la Lola maneja amb un mestratge d'anys, mentre dóna la bona tarda a una altra clienta que s'incorpora a aqueixa particular sessió de novetats i vida menuda.

En tornar a la realitat, passa pàgina de la revista que té entre les mans, exclamant com posseïda per un ésser diabòlic:
- No m'ho puc creure!!!
Lola, espantada, pensa que alguna cosa li passa al seu cabell , perquè de cop i volta se li ha estarrufat i l'Elvira sembla la germana bessona de la xiqueta de l'exorcista.

Allí estava, en les pàgines centrals de la revista i a tot color, la seua companya de pupitre en el col·legi de les Mares Recoletas, la seua amiga de l'ànima i la seua còmplice en les festes clandestines dels quinze anys, la seua confident sentimental en assumptes masculins amb acnè i una de les dames d'honor en les seues noces... Era ella, sens dubte! María dels Ángeles Herrero Martínez, encara que en el titular de la revista posara Angie Spencer. Elvira no donava crèdit als seus ulls! En veu alta, va llegir, davant la tranquil·litat de Lola al saber-se lliure de cap responsabilitat en la transformació que havia patit el seu cabell, el text:
- " Entre una multitud que l'aclama com la dona més popular en el seu país d'adopció, envoltada de fotògrafs i mitjans de comunicació, l'Angie, acompanyada del seu elegant marit, l'Eduard Spencer, empresari americà propietari d'una de les més prestigioses signatures de cosmètica femenina, presenta el seu llibre " Com arribar a ser important". Fa solament uns dies una important editorial espanyola li ha concedit el premi d'escriptora revelació. -"
En les fotos que il.lustraven el text escrit es veia a l'Angelines, que és com la cridava tothom fa deu anys, insultantemente jove, prima, amb una fila de dents blanquísims i un escot que ensenyava un pit fabricat en exclusiva, signant exemplars d'un llibre grossíssim de tapa dura amb la seua foto en la portada.
Elvira va acabar de llegir aquell super-mega article en veu baixa, en la intimitat de la seua vergonya aliena incapaç de donar crèdit a la terrible farsa mediàtica.
Segons deia l'article- però ella sabia que no era la veritat- la tal Angie va sentir la crida de la literatura des de menuda i escrivia contes per a xiquets. Abandonà el llapis pels concursos de bellesa - això si era cert- quan la fama va cridar a la seua porta disfressada de títol de "Reina de la simpatia " de la mà d'uns grans magatzems anglesos. Llavors va conèixer a la seua actual parella, amb la qual duu casada set meravellosos anys. Ara, lluny dels concursos i cansada de la seva vida d'esposa, s'ha adonat que el seu era la literatura.
Elvira es mira el pentinat a l'espill, li paga a Lola els vint euros pel seu treball i deixa una menuda propina per a l'aprenenta que en aqueixos moments està escombrant els quatre pèls que li han tallat a una clienta. Silenciosa, ix per la porta fent sonar la campaneta delatora.

És curiós, pensa, com ha canviat la vida de la seua amiga en tan sol deu anys. L'última vegada que la va veure va ser en les seues noces. Després, alguna postal i felicitacions pel Nadal, els aniversaris i aqueixes coses... Per les seues missives, li va conèixer algun pretendent, "res seriós!" deia ella, alguns treballs eventuals, un darrera un altre, fins que va aconseguir el definitiu.
Angelines no va llegir mai a Cervantes, ni li va interessar saber qui va ser Shakespeare, mai va tenir entre les seues mans a Pablo Neruda, ni a Borjes. Ella no somiava amb travessar oceans ni visitar ciutats mes allà del Manzanares, això ho deixava per a l'Elvira, que sempre la treia dels tràngols en els exàmens i era la somiadora del grup. Angelines tenia clar el que volia ser en la vida: Famosa!


Elvira, asseguda en el seu sofà de tres places, contempla la revista que s'ha portat de la perruqueria; pensa com és possible que existeixin persones capaces de fer de la seua existència una mentida a tot color.
Sona el timbre de la porta. Arriben dos personatges reals de la seua vida que, encara que de vegades siga en blanc i negre, són autèntics i mereixen ser protagonistes d'una grandiosa novel·la. Tal vegada comprarà el llibre de l'Angelines encara que ella no necessita que ningú li diga com s'arriba a ser important.