Colors

Una onada de llençols blancs, purs, s'entrecreuava entre les nostres rialles, jugàvem, talment dos adolescents, recordant aquells somnis entelats, que ara pintàvem amb les mans, de manera salvatge i alhora tendre, d'un color clar, talment els rierols que escoltàvem aquelles tardes d'estiu, quan ens juràvem amor etern a la vora de l'aigua fresca que ens esclatava als ulls
La natura sempre ens va agradar, recordo quan m'agafaves la mà, i em mullaves els dits dins de la freda corrent. El contrast de la teva pell morena amb la meva, sovint malaltissa, palidesa hagués sorprès als més inspirats artistes, i alhora hem feia veure la meva fragilitat trencadissa, al costat de les teves fortes abraçades quan, sé que sempre ho has sabut, feia veure que tenia fred i els meus tremolors fingits les reclamaven.

Sovint a la tardor, anàvem amb bicicleta a la platja. Seiem a la sorra,i contemplàvem la immensitat de la blavor del cel i d'un mar que s'anava daurant amb la posta d'un sol vermell com les fulles de temporada. Reposaves el teu braç a la meva espatlla,jo creuava les cames i me les abraçava amb força, commocionada per un espectacle que superava sens dubte, a l'espectacle de qualsevol teatre de moda als quals acostumaven a anar les nostres amistats, i que al dia següent ens comentaven emocionats, mentre nosaltres, amb somriures de complicitat, fingíem sentir-nos gelosos i interessats.
Qualsevol fotògraf s'hauria emocionat immortalitzant la lluisor de la meva blava mirada, enfocant aquella tendresa impossible de condensar en una única imatge.

Un vermell intens em regalimava pels llavis encesos, un roig fresc, un roig humit. Am b les primeres cierers, que gentilment hem collies dels arbres més propers, arribava l'estiu sense trucar a la porta. Un barret de palla i el meu vestit que voleiava al vent, hem pintaven en una prada de la qual no veies el final. Amb aquella flaire a flors que mai acabava de marxar tornàvem a casa entre somriures, i jo et besava totes les pigues del rostre, empassant-me aquell perfum que hem feia tancar els ulls d'harmonia.
I recordes quan agafàvem la barqueta del moll, i em portaves a donar un tomb per les Medes? Badava amb aquella mar de cristall, i els nostres reflex de l'aigua, es fonien formant un de sol.

Quins records i esperances perdudes, quans camins sense sortida on les paraules es perden tot buscant un racó.
I aquí només hi ha solitud...
Una ultima besada i un adéu, un tret vertader i dos cors trencats, un pel fred acer, i l'altre per l'ardent desgràcia.
I aquí hi ha tanta, tanta foscor...