COLLAGE

Ambdós feien teletreball des de feia mesos i compartien simplement la visió del mateix carrer des del balcó de cada casa. Mai s’havia fixat en qui vivia en aquella casa. Però els darrers mesos havien estat un desfici veient com la veïna sortia al balcó minúscul per esmorzar cap a les 10 del matí, quan el sol li omplia d’escletxes. Amb el seu ritual, s’asseia a la cadira que hi tenia entaforada i degustava un cafè, amb els ulls clucs, encarada al sol com qui carrega bateries. Feia uns quants estiraments de cervicals i braços mentre visualitzava distretament el carrer i tornava a asseure’s davant el portàtil fins al migdia. Cap a dos quarts de dues devia dinar perquè desapareixia de l’habitació i cap a les dues baixava per treure les escombraries. Dia rere dia... El tenia fascinat aquella noia sense ornaments ni estridències i cabells desordenats. Era tanta l’atracció que ja havia sincronitzat els seus horaris amb els d’ella. Viva amb la il•lusió diària d’observar-la i amb la sensació que estaven compartint el seu secret fins cap a les 6 del vespre quan tancava les persianes i s’acabava la funció del dia. Aleshores ell engegava la ràdio per omplir la resta de jornada i no sentir-se tan sol...
Aquell migdia ella va baixar les escombraries, com de costum, però carregada també amb un gerro que va llençar al contenidor del paper i cartó. L’impuls d’ell va ser baixar immediatament i rescatar-lo. El posaria a l’escriptori i l’acompanyaria a partir de les sis, quan ella desapareixia del seu camp de visió. —Notícia d’última hora: s’ha trobat un nou cadàver prop de l’estació de Vic. La víctima, un noi de dinou anys que, com a la resta de cadàvers trobats els últims catorze mesos, li han extret totes les ungles... — Era un degoteig de casos i no en treien l’entrellat. Ho sentia a la ràdio mentre resseguia el contorn d’aquell gerro fet d’un estrany collage. Amb què devia estar fet? Restes d’ungles es desenganxaren de la superfície del gerro i se li glaçà la sang!