Claudia per sempre més

Un relat de: Hàlits
No hi havia al barri una noia més maca, alegre i extravertida que la Claudia la filla de la Tomassa la pastissera de la fleca de la cantonada. Erem veïns i des que tinc memòria havia estat una presencia significativa en la meva vida. Recordo que ja de petits li tenia una autèntica devoció, havíem anat junts a la mateixa escola fins l'Eso, on els nostres camins van fer un gir. No obstant això, vam continuar la relació de bons veïns, fins que un dia en una festa de cap d'any vam coincidir. Va ser llavors quan sota la llum de la lluna i els efluvis de l'alcohol vaig confessar-li allò que sempre m'havia rondat pel cap.

─Claudia t'estimo, sempre te estimat. Has estat per mi la llum del sol de cada matí. No puc viure sense tu –li vaig dir embarbussat i nerviós.

El cor em bategava a petar i els fogots m'omplien les galtes vermelles com un pebrot. Però ella amb un riure que em treia de polleguera em va dir:

─Ja ho sé que m'estimes, Manel. Sempre ho he sabut, jo també t'estimo

Va ser una nit màgica que ens va embolcallar en aquell amor secret i que ara es desfermava amb l'esclat d'una passió incontrolada.

Els pares d'amdós no hi cabien a la pell de contents, teníem un futur i res es podia malmetre. Teníem, com aquell que diu, la benedicció dels Déus, tanmateix els Déus en la tenien jugada. No feia un any que vivíem junts quan la Claudia va començar a trobar-se malament, tots pensàvem en un feliç esdeveniment, però no, la deessa fortuna ens havia abandonat, tenia càncer.

L'enrenou va ser sonat, els plors sorgien com un doll d'aigua sense aturador. Vam buscar remeis arreu; que si quimio, que si medicina natural, que sé jo... Era sorprenent veure que mentre el món s'ensorrava, ella mantenia una fermesa admirable. Vam trobar, per fi, uns metges als Estats Units els quals ens van proposar cirurgia. Si la resposta era bona, amb un setanta per cent d'èxit, la malaltia li remetria, en cas contrari la mort seria imminent. Si no s'operava podria seguir amb tractaments rutinaris i viure cinc o sis anys més.

És fa difícil decidir quan t'hi va la vida. No obstant això, la Claudia amb aquella serenitat que ens deixava a tots bocabadats, va acceptar la cirurgia. Aclaparat pels esdeveniments no sabia què dir per recolzar-la, ella em va mirar intensament em va donar un bes i amb els dits damunt els llavis va dir:

─No cal que diguis res, sé què vols dir. No pateixis, la vida és només un instant en el temps. La mort no ens prendrà el que tenim, Manel, perquè l'amor no mort mai.

Malgrat tot va morir al poc, però la fortalesa de la Claudia va seguir omplint mon cor per sempre més, perquè la vida no és més que memoria.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Hàlits

Hàlits

6 Relats

2 Comentaris

4121 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00