Clau de sol i de cel

En Ferran era un jove alegre i rialler, amb un gran talent per a la música, especialment per al clarinet, així és com el descrivieu la majoria. Els seus concerts eren un esclat de vitalitat i joia; tenia alguna estranya màgia que feia que aquell clarinet cobrés vida en les seves mans.

En Ferran va tenir sort de créixer al costat de tots vosaltres, persones que el vau recolzar, que us vau conmoure per la història d'amor que va viure amb aquell instrument. Recordo que el pare li deia que seria el clarinetista més famós d’Europa i que les futures generacions l’estudiarien a l’escola. La mare tararejava constantment les cançons que tocava i en els concerts se li omplien els ulls de llàgrimes. Al acabar aplaudia eufòricament i no parava de repetir a tothom ” el pel roig, es el meu fill, oi que té un do per la música?"

I jo.... bé, suposo que mai és fàcil ser el germà petit d’algú que acaricia els límits de la perfecció. Quan el Ferran somreia, atreia totes les mirades i quan començava a tocar robava tots els cors que se li haguessin pogut resistir. Tot i ser com la seva ombra de petits érem millors amics. Érem còmplices inseparables. Érem carn i ungla com deia l’àvia. De la seva ma vaig descobrir el mon. Vam explorar, vam aprendre vam inventar, vam compartir les pors, les aventures, els riures més absurds, els silencis més llargs, les xocolatines que ens regalaven, les nits de tempesta que pujàvem a les golfes a escoltar vells CDs del pare, els estius eterns vora el mar jugant als pirates...

De mica en mica el Ferran va començar a tenir un comportament estrany. Sortia de l’escola corrents sense esperar-me i arribava a casa quan la tarda ja fosquejava. A la mare li deia que anava a jugar a futbol, però jo el coneixia i sabia que era incapaç de xutar una pilota sense tropessar. Sí... recordo bé el dia que li vaig preguntar què li passava, perquè que me n’ensumava alguna de grossa. Em va confessar que estava enamorat. " De qui?" Vaig demanar-li, amb por que fos la noia que a mi m'agradava. Em va dir que de la música. Que es passava les tardes a la plaça del sud, aquella plaça on sempre hi ha gent tocant. Segur que recordeu el guitarrista de la barba blanca, que li faltaven dos dits o la noia del saxofon que tocava fins i tot quan plovia per quatre monedes dins una boina... "la música no és cap persona, o t'en pots enamorar!l"li vaig dir rient, però ell em va mirar tan seriós que quasi em vaig espantar. "Tu no ho entens" em va dir... "tu no entens el que sento, tu no t'has parat mai a escoltar una melodia de veritat, tu...tu no saps ni qui és Bach! " De cop i volta, es va aixecar i va marxar i va estar algunes setmanes sense parlar-me. De tots els que esteu aquí jo era l’únic que no mereixia els seus somriures angelicals i això em feia mal.
Fins que un dia vaig buidar tots els estalvis de la guardiola i em vaig perdre pels carrers de la ciutat. La botiga de música em va semblar un lloc tètric, ple d’instruments penjats de les parets com si haguessin de caure sobre meu en qualsevol moment. El propietari es va sorprendre de veure un nen petit i desorientat enfundat en una jaqueta que m’anava quatre talles gran. Em va preguntar si em podia ajudar. Li vaig ensenyar els diners que tenia i li vaig demanar quin instrument podia comprar. Vaig desviar la mirada cap al piano que tenia al costat i el dependent es va posar a riure. Em va dir que només m’arribava per algun instrument de segona mà. Després de mirar-me varies flautes, un violí, una guitarra i un clarinet vaig triar aquest últim, perquè em va semblar el més curiós. El venedor es va acomiadar de mi i em va dir que havia fet una bona tria.
Quan li vaig donar pel seu aniversari uns dies després, el Ferran em va abraçar tant fort que em va tallar la respiració. Crec que va ser un dels moments més feliços de la meva vida.
I va ser curiós. Aquell vell clarinet que li vaig regalar, em va anar substituint sense que pogués fer res. Tenien un llenguatge que jo no en tenia. Em resignava a espiar-lo rere la porta mentre tocava, intentava imitar-lo d’amagat però no em sortia ni l’aire, l’elogiava només perquè em donés les gràcies. Un dia em sentia tant oblidat que vaig cremar-li les seves partitures preferides, perquè s’adonés que existien altres coses. Mai l’havia vist tant enfadat. Total, vaig pensar, eren unes quantes línies paral•leles amb rodones i pals, res de l’altre món... Però el Ferran em va demostrar que era molt més.
I va anar passant el temps, i cadascú de vosaltres coneixeu la seva evolució, el seu progrés extraordinari. Hores i hores de dedicació a la música el va fer créixer, alimentant aquell talent que va donar fruit. En pocs anys va guanyar concursos, va celebrar concerts impressionants, va formar part de grans orquestres..., ens va donar un motiu per creure; creure en ell, era creure en la màgia.
Va acabar els estudis de música i li van donar la beca per seguir estudiant a París, amb un dels millors professors de clarinet. Aquella nit vam brindar amb Champagne i vam parlar fins la matinada. A fora plovia intensament. Ens vam despedir com dos homes madurs, com dos vells amics que han compartit molt passat i que els queda poc present en comú. Li vaig desitjar sort i ho vaig fer sincerament; amb el cor.
I en aquell maleït revolt, el seu taxi el va traicionar i d'una patinada se'n va anar de la carretera, se'l va endur a ell cap al barranc.
Anava a complir un somni. Tenia uns plans, il·lusions que no estaven lluny de ser realitat. Tenia ganes de crear i compartir, de fer-se un lloc en el món. Ens tenia a nosaltres i tenia el clarinet; el seu amant. Ho tenia tot al seu costat, menys una cosa que se li va escapar. La vida. Per què Ferran, per què?

M’has deixat un paper que no puc ocupar, un espai que no sé com superar , una petjada que no es pot trepitjar. Sento no haver pogut estar a la teva altura, no haver pogut entendre’t. Sento haver odiat l’objecte que més vida t’ha donat... Ara que no hi ets ha perdut al veu i el sentit de la seva existència. Dormirà amb tu per sempre. Només vull acabar desitjant-te que... si és veritat que existeix el cel... estigui ple de música.


(La sala estava submergida en el silenci quan un noi es va acostar a la tarima. Totes les mirades estaven fixes en ell. També era jove però no era pèl-roig, ni alegre, ni rialler, ni tenia un gran talent per la música. Va pujar les escales, quasi arrossegant els peus amb la mirada fixa en alguna partícula de l’aire. Va desplegar la carta, el text que havia assajat tantes vegades en aquella nit eterna. Quan va obrir la boca, la veu li va sortir tremolosa. Va notar el gust salat d’una llàgrima al començar a llegir: “El Ferran... era un jove alegre i rialler, amb un gran talent per a la música,...)