Ciència

35

- Parlem ara de la ciència, digué en Procert. Què ho fa que aquesta gent tan saberuda i tan universitària sempre tinguin les paraules enrevessades a la boca. No hi ha ni un que digui coses planeres i comprensibles. Al món hi ha molt de saberut, que es pensen que saben més que les enciclopèdies. No s'adonen que el coneixement d'una sola persona no serveix per a res. Els científics prou que ho saben. Es copien els uns als altres, sense cap mirament, sense amagar-se. Només pel plaer de fer-ho, o per obtenir informacions que els facin avançar més de pressa a les seves investigacions. Al final els científics només tenen cura dels resultats i del que diran, sobretot a la premsa especialitzada. Aquesta gent viuen tot el dia tancats als seus laboratoris i no surten més que per donar conferències. Aquesta no és vida. Després tenen les idees esbojarrades que tenen. Que si els àtoms i la mare que els va parir. Tot això no va amb mi. Jo m'estimo més les coses planeres i que són fàcils de comprendre. Les coses que expliquen els polítics es poden copsar amb una intel·ligència normaleta com la meva. El que no es pot aguantar és que et surtin amb mots inventats i dites enginyoses. Tot això no serveix per a res, per a res. Només perquè uns quants es pengin medalles i es ventin de tenir un cervell més gran que una carabassa. Al capdavall la ciència serveix per a molt poca cosa, encara que pugui semblar el contrari. És cert que hi ha algunes ments brillants, éssers extraordinaris que fan veritables troballes en un o altre aspecte. Són els que realment treballen d'entre els científics. Després hi ha tota una patuleia de paparres arrapades al microscopi o al canó d'electrons que no fan altra cosa que xuclar dels pressupostos de l'estat. Tot el que fan no serveix per a res, doncs no fan altra cosa que copiar-se els uns als altres i trepitjar-se les idees, que per altra banda no són gens originals. Algú hauria de posar fre a tanta disbauxa. I a sobre demanen més diners els malparits. Resulta que hi ha un geni en una determinada matèria, la química o la física o les matemàtiques. El geni s'inventa tot un seguit de procediments i asseveracions que resulten novedoses. A partir d'aquí es munta un circ a partir de les seves despulles o en vida fins i tot de l'afectat i tothom a mamar dels pressupostos. Quan en el fons no encerten ni una, no fan més que verificar els resultats d'uns altres i amoïnar-se i deixar-se els ulls per estadístiques insulses i malsanes. Les estadístiques són el pitjor invent que s'ha fet mai. Al meu taller no hi entren. Quan algun client em parla d'estadístiques no tinc cap problema en dir-li quatre coses, en ventar-li un bon reguitzell d'insults si cal. L'estadística és la pitjor cosa que s'ha inventat mai, com ja he dit. I d'això mateix viuen molts científics. Diuen que veuen les coses per si mateixes, que cauen i esquitxen com la pedra sobre l'aigua, però la realitat és que no veuen res de res, només fulles i fulles de llistats de números amb sumes a les capçaleres i als peus de pàgina. Informes i més informes que de tan repetitius perden tot sentit, com passa amb les paraules. Aquests són els comesos dels científics. Arreplegar dades i dades fins a acabar tabalots o vora de tant de veure la mateixa lletra de la impressora repetint els mateixos números. No s'adonen que han de gaudir de les coses sense voler trobar les seves fundamentacions, que al capdavall la lluïssor del reconeixement només recau en algunes celebritats, que hi ha molts que tenen premis de primera categoria que no els coneix ni Déu. Així doncs qui pot agrair la feina d'un investigador de segona? Però parlem de la ciència en tant que la seva essència. L'home sempre ha volgut saber del que l'envolta, del món. Tanmateix hom demostra una incapacitat per evolucionar esborronadora, i una capacitat per a instal·lar-se en la inèrcia que fa escruixir. Aleshores han de venir algunes persones il·luminades i fer descobriments sorprenents, troballes del pensament que es poden incorporar al bagatge de la humanitat. D'aquesta mena de gent sempre hi ha hagut, i si no hi hagués tot se'n aniria a pastar fang. El que passa és que al voltant seu es forma una camarilla d'idiotes que pretenen treure profit dels grans descobriments. Però fins i tot es pot dubtar que els descobriments de les grans ments serveixin per alguna cosa. El teorema de Pitàgores no serveix per a res. Jo no el faig servir per fer mobles, i be que en faig. La humanitat progressaria encara que no tingués cap consciència matemàtica, encara que fóssim tots plegats incapaços de concebre l'aritmètica sortiríem endavant, i fins i tot construiríem coses magnifiques. Aniríem sense problemes a la lluna i a mart. N'estic del tot convençut. D'aquí que es pugui dir que els científics no serveixen per a gaire cosa. Ben es cert que s'han inventat un bon grapat de coses, la major part inútils. Per aquestes coses que fan la vida més benestant cal estar agraït. Tanmateix jo tinc la sensació que la majoria de científics entorpeixen el progrés més que no hi col·laboren. Ningú que mani i tingui poder no vol que hi hagi grans canvis, no durant la seva vida. S'ha d'avançar aleshores a cop de generació. D'aquí que anem tan a poc a poc. Des dels temps més remots no hem avançat gaire, restem aturats anys i anys sense que les coses canviïn de veritat. Fins que no arriba algú i dona un cop d'esquena al progrés, que fa que totes les coses es modifiquin. Aleshores estem agraïts a aquesta persona. No vull dir amb això que fa milers d'anys visquessin si fa no fa com ara, seria ridícul. Només que hi ha aspectes que no canvien gaire, i que els avenços que s'aconsegueixen són sempre en contra de l'opinió dels manadors i en contra de tot l'ordre establert. I sempre les generacions s'equivoquen marginant els mateixos revolucionaris, per raons absurdes i petites. D'aquí que s'avanci tan a poc a poc. I resulta que aquestes revolucions són algunes d'elles d'una evidència que fa por. La modificació dels gens ara mateix, i altres temes candents. Potser no s'adonen alguns dels que manen que ser reaccionari en aquestes matèries es anar contra el progrés? Amb aquestes actituds que tenen molts no hi ha manera d'anar cap endavant. Calen generacions per que les coses que feien repèl als avis siguin acceptades pels nets. I per aquesta raó no es va cap endavant. Els científics en tenen part de culpa. No són màrtirs de les seves disciplines. No volen arriscar la seva posició benestant per les seves investigacions, no volen sacrificar la vida a la veritat. Emperò estan disposats a sacrificar-la a la rutina. A fer sempre exactament el mateix, a enfonsar-se en la monotonia. Esperen sens dubte que alguna eminència es descobreixi, que sorgeixi un cervell privilegiat, o algú especialment visionari que posi noves columnes al porxo de la seva especialitat. Per posar-se a treballar com formiguetes, a comprovar les hipòtesis, a fer probabilitats, a calcular això i allò. Als seus despatx, sota la llums dels fluorescents, hi ha un d'espatllat. Tot plegat resulta una escena penosa. La de la persona atrapada per uns instints que poden ser ancestrals. La veritat, la seva recerca. Però primer cal saber si un està preparat per assolir-la aquesta veritat, perquè si no és així s'està perdent el temps i la joventut. És clar que no sóc qui per a parlar de perdre la joventut, jo que porto en el meu taller dels dels catorze. Es clar que jo faig feines mecàniques, escolto la ràdio, parlo amb els clients. No haig de pensar. Vet aquí la gran diferència amb aquests que s'anomenen investigadors. Ells han de pensar tota l'estona. Escriure informes avorridíssims, tenir entrevistes amb d'altres investigadors amb la mateixa conversa sonsa i intranscendent. I tot el dia han de tenir en funcionament el cervell, les sinapsis a tota metxa, fent feines infructuoses. Perquè per fer ballar tota aquesta numeromàquia que es maneguen cal fer servir el cervell, ni que sigui rutinàriament. Cal comprovar sumes i restes, totals i subtotals, comparar-los els uns amb els altres, i llegir les cervelludes conclusions d'altres col·legues que es pensen que són la pera.
En Solleres escoltava atentament la introducció del seu amic Procert. No tenia gaires coses afegir, i així i tot prengué la paraula.
- Que puc afegir al que has dit? Per a mi els científics i investigadors són gent de classe, que tenen contactes, que es mouen a les altres esferes. Són el diable. Els responsables que jo anés a parar a la presó. Per que jo no vaig tenir cap oportunitat. Fora de la de robar, és clar. Aquestes gents arriben a científics després de graduar-se a la universitat. Necessiten de molts estudis per poder exercir la seva professió. Això fa que hi hagi molts que no hi poden aspirar, ni remotament. Als altres només ens queda robar o treballar com una somera. I si tal com dius tu els seus experiments no serveixen per a res i només fan que imitar-se els uns als altres i copiar-se els experiments, aleshores no tenen cap perdó per prendre així el pèl a la societat. De vegades penso en que hauria fet jo si tingués estudis. Hauria fet els postgraus a l'estranger, m'hauria lligat una rossa, hauria fet tantes coses. Però l'única alternativa que vaig tenir va ser la del tripijoc i la de l crim. Ja hem parlat abans d'això i no té res a veure amb la ciència. A mi no m'aporten res la majoria de disciplines del coneixement. La filosofia no veig que em pot aportar. Les matemàtiques, l'economia. Aquesta, l'economia, és la que fan servir els poderosos per furtar finament. Tan finament que ni es consideren robatori les seves activitats. Per això serveixen la major part de científics. Per crear noves píndoles, per donar nous procediments de tortura als metges, que els posen en pràctica de seguida. Després es pensen que són del tot indispensables. Què pot sortir d'unes ments malaltes que sacrifiquen els millors anys de la vida a ofegar-se en mig de llibres, a enfonsar el cap al llom d'un volum de palmària inutilitat?
Només les ments més malaltes decideixen prendre segons quines responsabilitats, situar-se a segons quins llocs. Però la ciència segurament és molt més que els seus integrants actuals. Té una història mil·lenària, es podria dir que hi ha ciència des que hi és l'home. I en tot aquest temps es poden comptar amb els dits de la mà les descobertes que s'han fet que hagin valgut la pena. Quincalla del pensament que no porta enlloc. Jo, humilment, en veig incapaç de comprendre un borrall del món per molt que m'ho expliquin amb metàfores, per molt que la coloraina i el remirament amb que m'ho comuniquin sigui parell als últims avenços del coneixement. Les coses haurien de ser fàcils de comprendre, si és que som tan evolucionats. Tanmateix hi ha pocs que comprenguin, i els que comprenen es perquè s'enganyen i tampoc no comprenen.


36

- A mi sempre m'ha de tocar defensar tothom, digué l'Escofet. Vosaltres dos sempre esteu maldient de tot el que excel·leixi o surti de corrent. Totes les coses que sobreïxen us assemblen dolentes. També tenen coses bones els científics. I cal reconèixer-les. Ens han dut un munt d'invents, que no hagueren estat possibles sense la ciència. Cert que també bombes atòmiques i altres abominacions. El que passa és que els científics no són responsables de l'ús que se'n faci de les seves descobertes. Ells busquen la veritat. Em reconforta pensar que hi ha gent en aquest món trencant-se el cap per aconseguir tints més duradors i teles més resistents. Totes aquestes coses que necessita la meva fàbrica. Sense científics encara estaríem vestint pells d'animals, i no precisament abrics com algunes senyores fines. S'ha de comprendre que cadascú té el seu lloc a la societat. Que no pot ser que critiqueu tot només pel pur plaer de criticar. S'ha de ser constructiu, els investigadors són constructius en extramesura. És envejable tenir les energies mentals per a passar-se hores i hores davant les provetes i els tubs d'assaig observant resultats i fent comparacions. Calen molts estudis per arribar a això. Estudis de grau superior i postgraus i doctorats. Molts anys de dedicació i esforç, per aconseguir uns resultats que potser no arriben mai. Als grans científics els espera la glòria, però només als grans. Els altres s'han de conformar amb la recompensa de la feina ben feta. No vull dir amb tot això que un escombriaire tingui menys valor que una eminència, seria incorrecte que ho digués jo, que sóc d'alguna manera un personatge semi-públic. Només que hi ha feines i feines. No es pot pretendre que les tasques menys qualificades es puguin comparar amb les dels grans homes. Són incomparables. I els científics de rang es troben entre aquests grans homes, entre les poques persones que de veritat viuen plenament, entre els que decideixen el món del demà. Nosaltres, tu, tu i jo, ens hem de conformar amb el que ens va caient, amb veure-les passar. Però hi ha gent que té la mà posada damunt el timó, que decideixen quan escau virar i quan cal seguir dretament. I en mig d'aquestes persones hi ha els científics. Fins aquí arriba la seva importància i influència. Poden decidir ni més ni menys que el futur. Perquè heu de pensar que hi ha moltes branques possibles d'investigació, molts forats on ficar el musell, moltes coses a esbrinar que no es coneixen o que es coneixen malament. Per tant el gran cervell decideix cap a on van els trets. Cert que també les possibilitats tecnològiques juguen el seu paper, però en la meva opinió secundari. Si un geni decideix investigar per una vida pot condicionar el curs sencer de la civilització i de la humanitat sencera. Fins aquí arriba el poder dels científics. Són persones excepcionals que mereixen el màxim de la nostra admiració. De cap manera no es pot tolerar que siguin desqualificats. Es deixen la pell i les forces vitals per donar-nos benestar a la resta. Què acomodatícia resulta aquesta opinió que no val la pena esforçar-se per res. Així si que no es va enlloc. Imagineu-vos tothom fent el manta, sense esforçar-se gens. No tindríem cap de les coses que tant apreciem i que tant ens faciliten la vida. És clar que sempre es pot dir que quan encara no eren inventades igualment la gent era feliç i sortia endavant. Objeccions d'aquesta mena surten de la mandra, les pareix la peresa i la manca d'iniciativa. Qualitats que no coneix el científic. La seva tasca és veritablement encomiable. Cal respectar i aplaudir les seves activitats. Pel que fa a la seva organització com a col·lectiu, em sembla molt bé que s'apleguin en laboratoris. Així poden compartir els seus resultats. La cooperació és fonamental pel progrés científics. Uns i altres van posant els graons que condueixen a les noves teories. Si no compartissin no avançarien gens. I això no és copiar. Copiar és quan una persona de ment inferior s'apropia de les descobertes d'algú més esclarit. Però entre col·legues no és el cas. Les persones que investiguen al voltant dels mateixos assumptes per força han de posar en comú les seves troballes. És necessari pel bé comú. Sempre haig de fer jo la defensa dels valors. Vosaltres dos només sabeu que criticar. I amb els pobres investigadors us heu despatxat a gust. Potser no us agrada mirar la tele? O anar en cotxe, o menjar precuinat? Totes aquestes coses serien impossibles sense que es congriessin les ments més privilegiades per tal de fer algun avenç de consideració. Els premis i els reconeixements no han de fer-nos oblidar quin és el sentit veritable de la seva tasca, del que tenen de fer amb els diners de tothom. Els científics han de posar les bases per a noves tecnologies, les bases del futur, els fonaments i construir les parets mestres. Després ja hi vindran altres, com ara empresaris i tota mena d'emprenedors que faran els envans i els acabats. Aquestes coses no han de preocupar el científic que només ha d'esmerçar les forces a arribar a noves teories revolucionaris. De fet pocs ho aconsegueixen, és normal. Costa molt arribar a conclusions veritablement revolucionàries. Costa molt que et creguin i tenir fe en un mateix. De fet no se res de tot plegat doncs no sóc científic i la meva fàbrica és heretada com sabeu, però em puc posar en la pell d'aquests herois del progrés. Sense ells res no seria com ho coneixem, ens hauríem d'acostumar a la brutícia i el retard. Se'ns menjaria el passat, el tedi de veure com les coses no canvien. Per a mi tot muda de faiçó al pas dels temps. Els científics d'ara ja saben com serà la vida quotidiana de demà. El que passa és que la gent no està preparada per als canvis. Necessiten que les coses es mantinguin inalterables. Per això han de passar generacions per progressar. A mi és al primer al que em sap greu, i estic convençut que a la majoria de científics els hi passa igual. Ningú més interessat en que les coses avancin i en arribar al futur. No crec de cap manera, i no em podreu convèncer en un altre sentit que el de la total honestedat, que els investigadors siguin aquesta mena de màfia que s'escuda darrera de les paraules complicades per amagar descobertes evidents i així treure's feina de sobre i allargassar el progrés. No crec a persones abnegades i lliurades a la seva tasca que siguin capaços d'un disbarat d'aquesta magnitud. De cap manera. Els científics són gent honrada, gent sacrificada, que vol el bé de la majoria, despresament, anteposant l'interès general. En fi, tampoc vull que penseu que crec que els investigadors són uns sants o uns màrtirs. Hi deu haver de tot, com a tot arreu si fa no fa. Algun investigador deu ser un manta, sobretot alguns de segona o tercera fila. Uns funcionaris, amoïnats per les vacances i pels caps de setmana, sempre esperant l'hora de plegar repassant uns llistats que ja han estat repassats. Aquestes coses passen a tot arreu. Segur que vosaltres dos coneixeu els d'aquesta darrera espècie, perquè amb la vostra formació i les vostres possibilitats dubto que hagueu accedit als veritables impulsors de la societat. Jo modestament n'he conegut uns quants. He assistit a jornades i congressos, he estat davant per davant d'en H. Sarpmeier, inventor de la filadora bicúbica de tres fases. Aquest home va revolucionar amb el seu concepte del disseny d'enginyeria el món de les filatures. Ara els teixits es poden fer amb fils molts més resistent fent servir el mateix cotó, per l'entrellaçat especial aplicat per la seva màquina. En fi, que és tota una eminència en el camp del tèxtil. Conegut i admirat arreu del món. Jo l'he tingut al davant mateix, li he estret la mà. Podeu creure'm quan us dic que era una persona del més normal, sense cap tret especialment excèntric, ni maneres distants ni coses per l'estil. Un home com qualsevol altre. I es tractava d'un veritable geni. Vull dir amb això que no es pot jutjar la gent només perquè reïx en la seva feina. Perquè arriba al capdamunt de tot. Normalment costa molt d'esforç i suors arribar al cim. No n'hi ha prou amb el talent o la intel·ligència, cal posar-hi moltes dosis de treball. I passa sovint que els que tenen talent no tenen ganes de treballar. Per això la combinació és molt estranya. Jo mateix tinc la capacitat de treball, però em manca el talent. Per això només sóc director d'una fabriqueta de segona fila. Només tinc estudis d'economia, a al meva joventut em va semblar molt encertat de passar uns anys a la universitat, en vida encara del tiet Eunesi, del qui vaig heretar la fàbrica per no tenir ell fills reconeguts. En fi, que vaig poder estudiar al costat de veritables eminències, que després han destacat en el camp de l'economia. Em sento molt afortunat d'haver pogut aprendre coses que si bé no m'han servit gaire en el dia a dia, el que és el funcionament pràctic de la fàbrica, si m'han enlairat d'esperit i m'han fet una persona més digna. Sí, perquè el coneixement dignifica, i la millor manera d'aprendre'l és directament de les persones que saben. I els més intel·ligents i savis es poden trobar a les aules de les universitats. Són els professors. I contra més ca
tedràtic és un, més savi. Així van les coses. És clar que sempre hi ha gent ignorant i envejosa que en dirà pestes. Això no es pot evitar.
En Procert portava ja una bona estona escoltant els arguments dels altres, i es decidí a intervenir.
- Veig que ens tens per uns enzes. No cal ser gaire llest per adonar-se que hi ha unes estructures i que no tot és tan com tu ho pintes. Les coses són sempre més reals. Jo també vaig tenir la meva aventura amb els estudis, a pesar que no tinc més que el graduat escolar. Algunes vegades he assistit a jornades universitàries. Sí, com ho sentiu. Perquè jo sóc un artista, sinó no em podria guanyar la vida, i necessito de les paraules rebuscades que fan servir aquests saberuts de la universitat per tal de fer la meva feina. Haig d'espaterrar els clients amb metàfores al voltant d'un reixat, fer comentaris cobre l'obra de Gaudí i d'altres mestres, en fi, un munt de coses. I tot plegat ho puc fer perquè de tant en tant assisteixo a seminaris de belles arts a la facultat, i a d'altres llocs. Això em permet parlar amb coneixement de causa. I us puc dir que aquesta gent són tots uns inpresentables i uns vividors, que tenen molta xarrera i són capaços de montar-te una conferència en un no-res, amb totes les seves metàfores i les comparacions brillants, amb les paraules sorprenents, associades de formes imprevistes. Aconsegueixen bocabadar el més previngut. Tanmateix puc dir-vos que les seves paraules són del tot buides. Que només saben que recitar les seves tirallongues de comparacions i tecnicismes per tal de crear un conjunt sonor excepcional, cal reconèixer-ho, però de cap manera dotat d'alguna realitat o veritat. En el fons només viuen de mentides i falsedats, perquè els seus criteris científics no tenen res a veure amb l'art. I el mateix passa amb totes les altres disciplines. Estic convençut que es toquen els pebrots tot el sant dia, que s'adormen amb l'ull posat al microscopi, saben com fer-ho. Són experts a dir frases amb tres verbs i després escapolir-se de les responsabilitats. Reconec però que tenen certa habilitat amb les paraules, això no es pot negar, tots els científics. De vegades sembla que tinguin més habilitat amb el llenguatge que amb l'objecte de les seves investigacions. Es tracta ni més ni menys que de la selecció natural. Els que estan més dotats per a la venda directa són els que progressen, arriben a dalt de tot, roben les descobertes dels altres que no saben defensar-se als fòrums i se les atribueixen a si mateixos. Així funcionen les coses. Jo mateix haig de clavar bones paragrafades als clients perquè es creguin que estan comprant una cosa artística. Les comparacions de tota mena, amb el surrealisme, amb la corba tensa, amb l'esclat de la natura, amb les formes imitatrius, tot un seguit de paraules que ni comprenc i que deixo anar per donar-me-les d'artista. El mateix fan els científics. Avui dia conreen la seva religió. Són els sacerdots d'un nou culte. I el que distingeix els sacerdots és la paraula. Jesús era paraula ell mateix. Això ho saben molt bé els científics. Han d'escriure llibres, donar conferències, fer discursos, xerrades, el que sigui per sortir als mitjans, publicar en revistes, escriure columnes. Totes les coses que donen projecció pública menys amoïnar-se o perdre el temps amb investigacions. Això sí que no. Seria un desmèrits per a les grans eminències que fessin la recerca ells mateixos. El treball de peó toca als peons, no als capatassos. I molt menys als amos. Els propietaris només han de recollir els beneficis, un cop pagats tots els subalterns adequadament. Això mateix fan les grans eminències. Deixen que la feina la facin uns altres i recullen els fruits. S'embutxaquen la glòria.


37

- M'agradaria tornar a insistir, feu l'Escofet, en la qualitat diferencial de la ciència. Veritablement hi ha cervells privilegiats que ens ajuden a tots plegats a progressar. Sense ells la humanitat no seria res, no haguéssim encara baixat de l'arbre. Ens cal aquesta bona gent que ens indiqui el camí del progrés, sense els quals estaríem perduts. Cal retre els homenatges que calgui als que se sacrifiquen per l'interès general. Això és extensible a polítics i banquers, a tothom, però ha de ser particular pel que fa als investigadors. Moltes de les coses que tenim i de les que gaudim les devem a les ments brillants que s'empesquen la manera de millorar els processos i de fer les descobertes. Per tant cal agrair també als enginyers i als inventors. Ells són els principals artífex de la nostra benestança. Ens veuríem en la incomoditat si no tinguéssim les seves idees. Les coses que ens semblen més simples serien horriblement complicades, i caldrien dies i persones per dur-les a terme. Per sort hi ha avenços constants en tota mena de camps. Això fa la vida suportable. El món que coneixem en néixer es va transformant, a gran velocitat, perquè ens poguem sentir més amos del nostre entorn. Imagineu-vos que visquéssim encara com fa cinquanta anys. Viuríem l'endarreriment. Per fortuna ments pensadores ens han col·locat en el camí del futur, en la sendera del progrés i de la transformació. Naturalment calen alguns sacrificis, estètics i de contingut, per assolir aquestes fites. Que ningú no pensi que les coses es poden obtenir sense pagar cap tribut a canvi. Cal capacitat d'adaptació. Hi ha persones, moltes de fet, que no tenen aquesta capacitat. Es van anquilosant i escarxofant en el seu estil de vida fins que són refractaris a qualsevol innovació. S'equivoquen, i són els els que s'equivoquen, perquè el progrés mai no pot estar equivocat. Sempre s'avança cap endavant, a tots els moments de la història, encara que no ho sembli. El que pot anar endarrere són les idees, les conviccions, les morals, però la tecnologia sempre va endavant. Fins a les etapes més fosques de la humanitat, els interregnes més deixats de la mà de Déu han conegut avenços en tecnologia, per bé que regressos en altres matèries, en l'excel·lència de les arts i en la finesa de les societats. Però la tecnologia no ha reculat. Si més no en la meva opinió. Per tant una de les coses segures en que ens podem basar com a cosa immodificable són els avenços de la ciència. Un cop una cosa és sabuda ja és impossible oblidar-la. No es pot desinvestigar el que ja s'ha descobert, cal adaptar la resta de conceptes de la societat a les noves realitat, a les noves veritats, que sempre són de més abast i més englobadores que les que hi havia. Els científics són els responsables per tant de l'únic progrés sistemàtic i rectilini que existeix, que mai no recula. La moral canvia i coneix períodes de reformulació, en els quals fins i tot es viu en un estat de baixesa desconeguda temps enrere. Aquestes coses passen en moral, i en religió també, tanmateix pel que fa al coneixement no acostuma a passar mai. Un cop se saben fer clavegueres ja es fan sempre, i quan es coneix el teorema de Pitàgores resulta absurd no fer-lo servir, o d'altres teoremes i relacions matemàtiques igualment importants. No pot haver raons racials o de grup que rebutgin un teorema per motiu de l'ètnia a que ha pertès el seu descobridor. Tanmateix pot passar amb les morals i amb les lleis. Que canvien segons l'acceptació que es té dels seus orígens. Tanmateix el teorema d'Arquímedes ha de ser acceptat de tothom, sense diferenciació de raça o geografia, religió o classe social. Totes les persones han d'assentir davant de les veritats de la ciència, no pot ser que s'hi neguin els seus principis fonamentals, constituïts pels enunciats de les propietats físiques sabudes i dels teoremes demostrats. I perquè tota aquesta maquinaria rutlli cal que hi hagi els diners dels estats i de les institucions, que s'hi posin els recursos, que hi hagi partides. Fins i tot diria que hauríem d'abocar carretades de diners per anar bé. Cada segon que passa sense investigació perdem anys del futur. Per això cal que tothom es conscienciï que és necessari que hi hagi investigadors, que remenin els temes més candents, els que afecten al benestar de les persones. Qualsevol gaudeix avui dia de procediments curatius impensables fa un centenar d'anys. Malalties lletges i incurables que s'enduien la vida de molts fa no tant ara són un record que sembla llunyà, tot i no ser-ho. Tots els avenços en biologia i medecina es deuen a consciencioses recerques, a mesos i mesos de tancament al laboratori. I bé que ens aprofitem dels resultats. Ara vivim més anys i patint més. S'ha operat una mena de miracle. I tot és degut a la ciència, la de tota mena, totes les disciplines treballant per una causa comuna que és el progrés humà. Per tant cal dir que en absolut no podem tenir els científics com unes paparres que viuen dels pressupostos i que no fan cap feina útil. En fan i molta, els hi devem moltes coses, moltes de les que tenim i ens fan la vida més suportable. El viatge en avió, la tramesa d'informació per les ones electromagnètiques, els ordinadors. El funcionament de la societat seria ben diferent sense totes les coses que ens proporciona el saber dels científics. És necessari tanmateix que tinguin una recompensa. Al meu entendre en tenen massa poca de gratificació. Els hauríem de pujar de rang a tots plegats, posar-los al nivells dels metges i notaris. És clar que la seva feina no és d'un resultat immediat, com pot ser la d'un metge, que et sana i li estàs agraït. Els resultats de la ciència són a llarg termini, poden passar decennis abans que una línia d'investigació doni resultats. Tanmateix els resultats arriben, el futur dels nostres fills serà millor mercès a tots aquests abnegats investigadors que amb la seva recerca fonamenten els pilars de la vida de demà. Ells ja saben quines coses farem en el futur i com les farem. Quines coses ens preocuparan i quines ens faran riure per la seva banalitat. Ja saben quines malalties seran eradicades i quines persistiran. Ho saben pels seus coneixements específics, els que es dediquin a les malalties, naturalment. Els altre
s ja saben fins a on s'arribarà en la dissecció de l'àtom, i en molts altres aspectes, els cotxes, la informació, la política. Tot es veu influenciat per la ciència. Avui dia la més alta de les ocupacions. No es pot concebre que pugui haver col·lectiu més influent i amb més possibilitats. Fins i tot poden més que els jerarques de l'església. Més que els polítics i els banquers. Més que els presidents dels clubs de futbol. Poden més que ningú perquè són ells els que s'inventen les regles del futur, les veritats que es poden creure i les que cal menysprear per falses. Quan es fan unes obres els polítics es pensen que decideixen, quan en realitat són els científics, materialitzats en tècnics els que ho decideixen tot plegat. Per mitjà d'estadístiques decideixen que cal tal o qual carretera, no pas els polítics, no pas els alcaldes de la zona, sinó un grup de tècnics, en funció del flux de vehicles i de l'orografia del terreny, de les condicions climàtiques, del que se'ls acudeixi. Els amos del futur són els investigadors, i per aquesta raó controlen el rumb del món.
- Sembla que estàs del costat de la ciència, parlà en Solleres. Les teves argumentacions no semblen desencertades, sinó que hi ha algunes objeccions a fer. En primer lloc els investigadors viuen al marge de la societat, tancat en els seus cercles privilegiats, amb les seves beques i places d'investigador. Perden el món de vista, inventen un futur per als llibres. Cert que les biblioteques del futur seran farcides dels volums rumiats dels científics d'ara mateix. Però això no canviarà la societat. Els científics proposen, moltes coses de fet, i moltes d'aquestes idees no passen d'hipòtesi, o de prototip, perquè la gent no les acull, no les vol acceptar. Aleshores els científics van en una altra direcció, perquè molts dels seus invents no quallen a la societat. Són uns mercenaris del pensament, experts en triar les possibilitats, en explotar les vetes més prometedores fins adonar-se que no interessen o que hi ha receptivitat al respecte. Hi ha a grapats de científics que no modifiquen cap futur, perquè estudien la botànica o la mineralogia o perquè el seu camp d'investigació senzillament no interessa. Potser han de passar mil anys perquè alguns camps de la ciència siguin acceptats per la resta del món i puguin passar a ser decisius. Per tant la sobirania del futur pertany al conjunt de la humanitat. No es pot dir que hi hagi ningú que condueixi res. El mateix es pot dir dels polítics i altres poderosos. El geni proposa i el poble disposa. Si les coses no són del grat de la majoria aleshores ja poden ser bones les descobertes i originals les proposicions que vindran a podrir-se en un calaix o a empolsegar-se a qualque prestatge de la biblioteca dins un llibre que serà de l'interès d'alguns entesos i poca cosa més. Al capdavall les descobertes i teories de la ciència són com ous de gripau, que en temps de sequera es poden mantenir en letargia fins que els arriba el moment, les condicions ideals per a la seva eclosió. Aleshores surt el gripau amb tota la força. El mateix passa amb les idees, que hi ha moltes que estan en letargia. I ens sembla que perquè uns quants científics d'èpoques passades han tingut molta rellevància vol dir que han canviat el món. L'únic que han fet en realitat ha estat sistematitzar coneixements i posar-los en comú. Copiar d'ací i d'allà, fer un poti-poti de tot plegat i endur-se al fama i el reconeixement. En realitat ha estat el conjunt de la humanitat el que ha demandat tals o quals millores en un moment o un altre. Els que manen, i els que són científics, es veuen sacsejats per les corrents diverses, sovint antagonistes. Fan el que poden per mantenir-se en la seva posició de privilegi, penellant per adaptar-se. L'únic interès que tenen es mantenir-se al capdamunt. Per això no es pot dir que facin cap avenç per ells mateixos.
En Procert escoltava les paraules dels seus dos companys. Com que tenia les seves pròpies opinions al respecte del que estaven dient es decidí a intervenir per concloure la qüestió.
- Si n'hauré conegut jo de xerraires. Potser les quatre eminències tenen alguna cosa interessant a dir, encara que personalment ho dubto, però la resta dels que s'autoanomenen científics són uns mentiders i uns entabanadors. Ens proven d'engalipar amb els seus discursos florits i el seu ús ambiciós de les metàfores. Es pensen que enllaçant unes quantes frases de bona factura, detallada i picarolada, poden justificar tota una vida a expenses del contribuent. Doncs jo segueixo pensant que no hi ha invent que justifiqui tants inventors, ni descoberta que pagui les despeses de tants científics. Ens trobem davant la religió hegemònica que en altre temps va cometre tants abusos. Ara és d'un altre tarannà, i a la seva manera hem de pensar que està cometent els mateixos disbarats. Hem de saber del cert que les generacions de demà, de cent anys ençà, ens jutjaran de bàrbars i d'incivilitzats. I la ciència, en tant que posseïdora d'un perfil religiós, d'un credo i d'una litúrgia definits, restarà com a font d'opressió i de crim. De la mateixa manera que dels primers cristians, a partir de poc després de l'origen de tot plegat, sabem que varen perdre el temps i la credibilitat amb uns filiprimismes i unes disputes que fregaven el més absolut absurd. De la mateixa manera es capté la ciència dels nostres dies. I molt a pesar de tot l'aparell de poder que mantenen i de tots els nicis que integren la seva estructura, encara hi ha ments brillants que poden obtenir algun resultat prometedor o interessant, de la mateixa manera que enmig de la corrupció més absoluta de la jerarquia des dels primers temps hi ha hagut sants i màrtirs. No podria ser d'una altra manera. Perquè el coneixement és una necessitat improrrogable, que cal satisfer pels mitjans que sigui, en mig del marasme, en mig de la tempesta, a tota costa. La humanitat demanda noves idees, com un foc que es consumeix demana noves soques. Les idees d'avui comencen a arnar-se tan bon punt com es popularitzen, per això calen ments brillants que donin noves formes als mateixos principis, que semblen immutables. L'important són aquests principis, que es repeteixen i fora dels quals les coses ni tan sols existeixen.