Certa recança

Un relat de: Marc Freixas

En l'esperança

hi viu una certa recança que hem de vèncer amb el temps.

La promiscuitat que em proposa sovint i a deshores la il·lusió,
em provoca unes petites nàusees a la deriva d'un vòmit que per sort és controlat.

Tinc

desitjos desenfrenats de ser l'arrel més ben fermat de tot el planeta Terra,
però em sé prou insuficient per segons què, i per segons qui...

encara que a la fí de tants desastres, tinc

desitjos desenfrenats de ser l'arrel més ben fermat,
i tinc

posada per totes les puntes i els racons del meu cos,
la llavor aquella que sempre comença a créixer

com quan el nadó es va formant al ventre de la mare.

Crims i frustracions

de records en petits instants del temps viscut en infància,
ara em fan partícep actiu per cridar a la lluita del futur coherent per a tothom...

i tot socialment parlant.

Sóc

coneixedor de la cursa plena de camps on no hi ha res;
aquella a la que corren molta gent,
i que a mi m'agrada definir com a

"la cursa dels corredors de camps del no-res"

I ara novament, mentre escolto la bellesa dels concerts de piano núm.1 i núm.4 de Ludwig Van Beethoven,
m'allibero per uns importantíssims segons de tranquil·litat pianística,
del desastre i del desordre, de les ruïnes i els declivis...

i també m'allibero de la impotència de la tristesa.

I de totes maneres estimat lector,
hauré de continuar escrivint

que en l'esperança hi viu una certa recança que hem de vèncer amb el temps.

Comentaris

  • Entre tots la farem desaparèixer.[Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 15-06-2005 | Valoració: 10

    Marc, m'ha agradat molt aquesta nova prosa poètica. De debó, lèxicament parlant, i també per qüestions d'estil i forma, l'he trobat molt més ben treballat que l'anterior.

    "En l'esperança

    hi viu una certa recança que hem de vèncer amb el temps.

    La promiscuitat que em proposa sovint i a deshores la il·lusió,
    em provoca unes petites nàusees a la deriva d'un vòmit que per sort és controlat."

    Les paraules semblen comptades! I malgrat que parteixes, al començament, d'una significació clara d'alló que vols expressar, i al final, en canvi, és veu més confús, crec que aquesta gradació és suau i no tan radical com en altres ocasions. La frase de la promiscuitat està molt ben plantejada.

    "Tinc"

    La segona vegada que he llegit el poema he exagerat aquests "tinc", i sospito que has pretès marcar un compàs o pauta de lectura. Com si una campaneta t'indiqués: "atenció!"

    "desitjos desenfrenats de ser l'arrel més ben fermat de tot el planeta Terra,
    però em sé prou insuficient per segons què, i per segons qui..."

    La comparança del desig amb la realitat (d'allò que volem amb allò que som capaços d'aconseguir) és, com molt bé dius, Marc, sovint massa decebedora. Però adonar-se'n és sempre (opino!) positiu. I si nó que li ho diguin al gran pensador que va proferir allò del "només sé que no sé res".

    "encara que a la fí de tants desastres, tinc"

    Un altre cop el "tinc", remarcant qualitats de tu mateix (és a dir, que posseeixes tu mateix) i fent alhora de "campaneta" que adverteix.

    "desitjos desenfrenats de ser l'arrel més ben fermat,
    i tinc"

    Un altre cop el "tinc"

    "posada per totes les puntes i els racons del meu cos,
    la llavor aquella que sempre comença a créixer

    com quan el nadó es va formant al ventre de la mare."

    Manifestes en aquests versos una clara sensació de sentir-te productiu. És l'alè d'esperança que exposes en aquest poema, que potser, d'alguna manera, qui sap, ha estat el teu lema inspirador.

    "Crims i frustracions

    de records en petits instants del temps viscut en infància,
    ara em fan partícep actiu per cridar a la lluita del futur coherent per a tothom...

    i tot socialment parlant."

    I planteges la causa social. Potser en aquest punt és on m'he perdut una mica, però lliga amb tot allò precedent i amb la raó de ser de bona part dels teus poemes ("quan convé, seguem cadenes").

    "Sóc

    coneixedor de la cursa plena de camps on no hi ha res;
    aquella a la que corren molta gent,
    i que a mi m'agrada definir com a

    "la cursa dels corredors de camps del no-res"

    Crítica social? M'ha semblat entreveure-hi aquesta observació. Tots fem el mateix, correm i correm com autòmats. La vida mateixa hi empeny.

    Però algú va dir, Marc, i aquesta va per a tu (i suposo que també per a mi i per a tots aquells que de tant en tant escriuen algun poema) que "el que de veritat perdura, ho funden els poetes" (d'un tal F. HÖLDERLIN)

    "I ara novament, mentre escolto la bellesa dels concerts de piano núm.1 i núm.4 de Ludwig Van Beethoven,
    m'allibero per uns importantíssims segons de tranquil·litat pianística,
    del desastre i del desordre, de les ruïnes i els declivis...

    i també m'allibero de la impotència de la tristesa."

    Suavitzes el ritme i el contingut en la recta final del poema. Com un capvespre, com el sol que desapareix a poc a poc. Descrius el moment de tranquil·litat que et cal per a fer front a tot allò que t'irrita, o et fa ésser crític amb la societat.

    " de totes maneres estimat lector,
    hauré de continuar escrivint

    que en l'esperança hi viu una certa recança que hem de vèncer amb el temps."

    I acabes mostrant una certa intranquil·litat o preocupació. Hi ha quelcom criticable. Hi ha quelcom que taca l'esperança. Hi ha quelcom que haurem de vèncer, o de canviar.

    Bufa, Déu ni do! Pensava que serien quatre línies. M'he de posar al dia, de totes maneres.

    Una forta abraçada, Marc!

    i et continuaré llegint així que pugui.

    Salut!

    Vicenç

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Marc Freixas

Marc Freixas

725 Relats

1418 Comentaris

820906 Lectures

Valoració de l'autor: 9.58

Biografia:
Vaig neixer a Sant Pere de Riudebitlles -poble situat a la comarca de l'Alt Penedes amb provincia de Barcelona- un 13 de gener de 1975... o sigui que jo vaig arribar quan un impresentable moria pel be de tots en aquest mateix any.
Es ben cert que jo tambe soc fill d'una generacio covarda, pero per fer-hi quelcom, faig servir el poema com a fil conductor de la meva propia vida, i aixi, d'aquesta manera ressegueixo el bell paisatge de punta a punta amb el vers ben primitiu i nu... sense poema no soc res, i aixo ho saben be la gent que m'estima i m'envolta per aquest fotut mon que ens fa viure sempre depressa i a contracorrent.
Tinc una dona meravellosa,i dos fills maquissims : la Marina de 10 anys i en Biel de 3.
Prefereixo que no em valoreu, gracies.