Catequesi

Enguany, als seus cinquanta-tres anys, mossèn Sebastià tornarà a dirigir un projecte eductiu – i sobretot espiritual – als diferents municipis del Pallars Sobirà, després que li hagin assignat la titularitat de les parròquies d’Arestui, Baiasca, Montenatró i Llavorsí. Serà l’encarregat de coordinar els cursos de catequesi que realitzaran la mainada i les seves famílies, previs a la realització de la primera comunió.
Molt enrere queden tots aquells anys en què el jove Sebastià fruïa compaginant les tasques de coordinador provincial dels cursos d’educadors en temps de lleure que la institució duia a terme a Barcelona i les de cap d’estudis als escolapis de Sabadell, el seu poble natal, d’alegre infantesa i d’enyorada joventut. Ja llavors una prominent calba li coronava la clova. D’aquells anys n’hi queda un regust agredolç. La dolçor de les estretes, intenses i enriquidores relacions que va entreteixir amb els companys – amics i germans – de feina i amb el munt de menuts i joves amb els quals va compartir temps i dedicació durant aquells bonics anys. I el sabor agre d’haver de marxar, a cuita-corrents, cap al continent africà on l’Escola Pia estava apunt d’iniciar un engrescador projecte de formació d’adults. Allà, prop de Dakar, al Senegal, va haver de posar-se al capdavant del projecte després que una devastadora malaltia hagués dut a la mort el que durant els últims dos anys n’havia estat el principal artífex en el continent africà. Els inicis a l’aventura africana foren molt durs. L’enyor de la vida que duia fins al moment el colpia a cada instant. Les possibilitats de retornar, encara que únicament fos per fer visites llampec a familiars i amics, eren minses en excés. ‘Estem arrencant aquest ambiciós i necessari projecte, germà Sebastià, i tu saps, millor que ningú, que l’àrdua tasca requereix l’esforç de tots i en especial dels més capacitats, i tu n’ets un d’ells!’, li repetien cada vegada que trucava amb la veu trencada i mig somiquejant per demanar un permís que li permetés viatjar cap a casa. Amb el temps, s’anà acostumant a la vida tropical i anà trobant nous al·licients que li feren l’estada i el treball més agradables. Sense gairebé adonar-se’n, s’hi passà els últims vint-i-un anys.

Tot plegat revé al cap de mossèn Sebastià, mentre comença a esbossar tot el que vol explicar a les famílies que assistiran, avui a les vuit del vespre, al local parroquial de Llavorsí, on es farà la xerrada informativa per totes aquelles famílies que vulguin que els seus fills i filles facin la comunió la pròxima primavera. Serà el primer contacte que tindrà amb molts d’ells, de manera que vol causar-los bona impressió, sobretot sabent el pes que té aquesta. No vol descuidar-se de cap detall.

Mentrestant, l’Eulària i en Pep, en un dia d’horaris inhabituals alterats per la reunió, han dit de trobar-se a casa i així anar-hi plegats. A ells també els interessa transmetre una bona imatge a tots aquells veïns que encara no coneixen. Ambdós, després de rumiar-ho i parlar-ho diferents vegades, davant la insistència de la petita Carolina, han accedit a apuntar-la a catequesi i que així pugui fer la primera comunió. Ells no són d’anar a missa habitualment. És més, ja pot ser el dia del Ram o la nit de Nadal, que és ben estrany si s’hi deixen caure. Malgrat això, pensen que pot ser aquesta una bona manera per la nena i per ells mateixos, a través dels cursets preparatoris per als pares, d’intentar quallar les febles relacions socials que han establert d’ençà de la seva arribada al poble, ara farà dos estius. Ha arribat l’hora de sobreposar-se al maldestre horari del restaurant i als seus caràcters un xic atapeïts i qui sap si amb l’excusa de la catequesi de la menuda podran calar millor en la vida del poble.

Passen un parell de minuts de les vuit. En Pep seu al costat de l’Eulària, tots dos d’esquenes a la porta, mentre repassa amb la vista tots els detalls de la sala on es farà la xerrada informativa. Se sent una veu melosa al pas de la porta. L’Eulària, abans de girar-se per veure si és el mossèn, mira què fa en Pep. El troba amb les faccions desencaixades i la mirada clavada en l’exemplar del full dominical que hi ha penjat en el taulell de suro. És una mirada perduda. Aquella veu ha transportat en Pep a la sala adjacent de la biblioteca, allà on s’hi feien les fotocòpies, de l’escola Pia de Sabadell, el seu poble natal, vint i pocs anys enrere. Aquella veu és, sense necessitat que pronunciï ni un mot més, la del jove ‘hermano’ Cebes. Aquella veu embafadora, apropant-se-li per l’esquena en la penombra de la sala, precedia l’anguniós i humit petó. L’hermano Cebes li feia anar algunes hores del pati i també, quan s’havia de quedar a dinar al menjador, algunes estones del migdia, adduint mal comportament o necessitat de reforç en alguna de les matèries. Tan sols era el primer dels petons. Li exigia que s’arremangués la bata i la camisa i que es tragués la calça curta i els calçotets. Mussitava el seu nom. L’acaronava. El tocava. El besava. El llepava. No en digué mai res a ningú.

En Pep s’alça de la cadira i mirant-se a l’Eulària, abans de marxar de la sala, li diu: ‘La nena no farà la catequesi!’.