Agulla de ganxo

Un relat de: Calaix_de_Sastre
Sovint els pensaments s’arremolinen al cap de l’Artur, com estornells damunt les capçades dels arbres un capvespre tardorenc. Volten i giravolten. Els visualitza, dins seu, del dret i del revés, fins que arriba un punt que esdevenen un bolic d’idees indesxifrables.

És llavors quan l’Artur, sentint-se la pressió a les temples, estrena l’enèsima llibreta i, estilogràfica en mà, es disposa a desfer el manyoc mental, tot gargotejant paraules inconnexes, que ni el convencen ni li serveixen per desnuar la ment. Acaba ratllant rabiüt tanta paraula com ha escrit. L’Artur té la creença que tots els detalls compten a l’hora de posar-se a escriure, per això li resulta importantíssim el detall de la immaculada llibreta nova i l’ús de la ploma estilogràfica ben alimentada de tinta, per tal que res – un antic burot, una grafia mal traçada... – li pugui desviar l’atenció. En d’altres ocasions, substitueix el paper i la tinta pel suport digital, asseient-se davant l’ordinador i obrint algun processador de textos. Si bé és cert que les mans de l’Artur es mouen a velocitat de vertigen per damunt del teclat i no deixen de repicar caràcter rere caràcter, tot omplint la pantalla de frases mancades del significat volgut, no és menys cert que rara és l’ocasió en què la tecla de retrocés no rebufa damunt d’elles, convertint-les en pols còsmica. Les seves supersticions també tenen abast tecnològic. Testimonis d’això en són el munt de processadors de textos que ha provat, tot buscant-ne aquells més minimalistes, on les prestacions no quedin amagades rere infinitat de botons i barres d’eines, autèntiques fonts de distracció.

Arribats a aquest punt, veiem que l’Artur de coses en té per dir, pel contrari no es trobaria amb aquesta agre sensació de ser incapaç d’alliberar la munió de pensaments tot intentant plasmar-los damunt del paper. Sembla com si la inventiva, sentint-se vigilada, suspengui les voladisses i xerradisses, donant pas a una letargia impertorbable, que a res sucumbeix. Però això no assossega l’Artur, coneixedor com és de la finitud d’aquesta inacció i indiferència, perquè sap que en qualsevol moment es trencarà la treva i tornarà a sentir l’imperiosa necessitat d’alliberar la vivacitat que li omple la ment. Sovint, en el desvetllar de les idees, aquestes es presenten ben embullades, però l’Artur ha descobert, gràcies a les llargues caminades que tant li agrada fer i que li serveixen per asserenar la ment, que una de les millor maneres per desnuar el garbuix de pensaments que li sobrevolen el terrat és entrellaçant-hi petites preguntes. Aquelles petites qüestions que l’ajuden a estirar els fils de la troca per, mica en mica, anar desfent i refent el cabdell d’idees.

I parlant de petiteses, no hi ha moment d’escriptura, sigui quin sigui el suport escollit, en què l’Artur no tregui de la capseta de l’estilogràfica, aquella bellíssima agulla de ganxo que li envià la Maria, poc temps després de conèixer-se en aquell fòrum d’Internet on ambdós hi buscaven la inspiració.
Un munt de correus electrònics intercanviats entre la Maria i l’Artur, han estat els privilegiats testimonis de l’explosió literària del nostre geni de la prosa.

I és així com l’Artur, avesat com està a obrar sota el paraigües de les supersticions, no s’ha adonat que allò que l’ajuda a alliberar la bandada d’idees que li omplen el cap no és res més que el saber-se llegit. Saber-ne un destinatari, sigui conegut o desconegut, sigui real o fictici... Algú que li estiri la llengua.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Calaix_de_Sastre

4 Relats

0 Comentaris

2079 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00