Cartes del front

La comuna feia pudor des d'un centenar de metres enllà, no es netejava. Senzillament s'hi abocava calç i quan eren plenes es tapaven i es feia una altra rasa en un altre lloc. Es tractava del front de costa, on hi havia amuntegaments de soldats aquí i allà. En realitat no era cap mena de front. Les cartes a la rereguarda eren si fa no fa idèntiques. Sempre hi havia algú a qui adreçar-se.

Estimada Clotilde,

M'ho passo molt malament aquí al front, has de comprendre que les nits són fredes i els capitans uns brètols. Es pensen que tothom concep la guerra com ells, com a patiment i genuflexió, sempre han de donar ordres impossibles. Em trobo molt malament, d'ànims vull dir. Com van les coses? Per aquí tot igual que sempre. Tinc ganes que tot plegat acabi. Avui m'ha tocat abocar la cal a la comuna, fa una pudor aquell lloc. De fet estem acostumats a les pudors, això ja t'ho deus imaginar. Aviat em donaran un permís. Quina son que tinc. No ens deixen dormir com Déu mana, si és que mana alguna cosa. Volen que estiguem sempre cansats, perquè ens deixem matar, així com ho sents, volen la nostra mort, la nostra degeneració, que siguem com bèsties. Volen infrahumanitzar-nos, treure'ns tota l'estima per tal que els poguem servir orbament, sense contemplacions. T'ho pots creure, ara mateix mataria per ordre del caporal, o de qualsevol oficial, a una persona íntegra que tingués al davant, el que fos per unes hores de són, per poder-me agençar, donar-me una dutxa, ni que sigui una remullada. La fortor, la ferum ja de la meva pell m'ofèn, i la dels altres m'és una tortura. Hi ha un pallús que no para de llençar-se pets, explosius, tronadors, i fan una pudor que no es pot aguantar, quan la bafarada t'arribe per obra del vent ja pots tapar-te les narius. Si t'enganxa badant pots desmaiar-te. S'han donat casos. I els capitans: amb els seus aires, que sembla que duguin lligada la punta del nas al clatell. Es pensen que ens poden donar ordres sense més ni més, sense tenir raó, sense objectius clars. Jo personalment tinc les meves opinions respecte al conflicte en el seu conjunt, moltes coses han de canviar al país perquè tot vagi com cal. Tu pots fer-te una idea des de la rereguarda, allà no heu de patir les marinades, però també teniu lo vostre.

En aquests termes seguia l'epístola, que es perdia en vaguetats que no val la pena reproduir. D'altres anaven més directament als afers d'importància.

Estimada Blumarina,

Tinc unes ganes de cardar-te que no t'ho pots imaginar, només passo les hores del dia pensant en tu, despullada, o millor, a mig despullar, o vestida amb abric. M'abalanço sobre tu i te la trec tota. I veig el teu cos perfumat i nu, guarnit de revolts i de giragonses, tota tu per a mi. No saps quines emocions més fortes que sento pensant en el teu erotisme, el del teu cos sense cap additiu. Tal com et vull quan arribi el permís, només queden dues setmanes. Els nervis se'm enerven amb les imatges acrobàtiques de la nostra combinació. Et pots creure que no faig altra cosa que mullar-me el front, perquè l'escalfor de pensar en tu me'l crema. Ha d'arribar el permís, ho estic esperant amb tot el meu cor, amb tot el meu cos si ho prefereixes, amb tota la meva cigala. Ja no sé el que em dic, perquè el pensament de tenir-te m'emboira els sentits, em fa perdre el nord. Vull que sàpigues que aquí no hi ha una dona en quilòmetres, només algunes infermeres, però velles i monges. No serveiexen pel que jo vull fer-te a tu. Espera'm com jo et desitjo.

La Blumarina era una noia formosa, ben plantada, amb bona dotació d'ondulacions al seu cos, i xardorosa en els seus amors. De manera que no havia perdut el temps, i com que sabia que durant uns mesos no veuria el seu company tret d'alguns dies escassos de permís, s'ho havia manegat per tal de recuperar un antic amant, amb el que havia deixat de tenir relació feia temps, però que havia quedat una mica penjat d'ella, per la qual cosa el podia manipular. L'ocasió era propícia. Però en Meurici no sabia res de res, ni tan sols ho sospitava. Seguia amb els seus somnis humits, calents, inconfessables, on tenia pensaments d'allò més estrambòtic, amb la intervenció de les monges velles. Desitjava de tot cor tenir d'una vegada el permís, això o embogia. Ni per un moment comptava que hi pogués haver algun problema amb la seva Blumarina, que per altra banda i coneixent-se no tenia cap intenció ella de provocar.

D'altres escrivien en tons més formals.


Amantíssima Eloqüenda,

Vull que sàpigues que la vida a la comandància, per bé que la comandància del front, és relaxada i plàcida, com escau a la meva categoria d'oficial. He tingut sort que el teu pare reconegués la meva vàlua com estratega i m'hagi pogut endinsar al comandament de terra. Per bé que he de sentir la pudor, ni t'imagines com n'és de forta, de la patuleia que s'hi belluga per aquí fora. Tenen una comuna del tot inexplicable. Per sort nosaltres tenim lavabos, amb paper per eixugar-se el cul i un bidet. El mínim indispensable. Pensa que per fer anar les neurones cal bon menjar i moltes hores de son. Jo tinc aquests dos requisits, i per això la meva feina és tan productiva. Encara que alguns diguin que no hi ha res que pensar en aquesta guerra, que és del tot inútil, que ha d'acabar malament per les dues bandes. No estic en absolut d'acord, les nostres investigacions en estratègia s'ho valen, encara que morin alguns soldats de tant en tant. Això són impediments menors, que no ens poden desviar del nostre veritable objectiu. Quant a tu, trobo a faltar l'olor almescat de la teva pell, que m'embriaga, que em transporta, que em fa badar i que m'oculta del món. Perquè hi ha molta gent pendent de les meves decisions, centenars de soldats que en depenen. Els faig moure al meu arbitri, capriciosament, només per demostrar-me el poder. Uns dies han de dormir a una vall i els altres al cim d'un turó, després els faig recórrer una afrau humida, perquè s'assaonin en la duresa de la vida, que jo no penso tastar, per cert. Seria una pèrdua que la meva sensibilitat s'esmussés per culpa d'experiències massa reals. Tu no podries comprendre-ho, oi que no? Pots venir a visitar-me al comandament aquest cap de setmana, ja t'ho deuen haver comunicat. Espero la teva presencia perfumada en mig de frisances.

Aquesta mena de cartes feien petar de riure els encarregats de distribuir el correu, que les llegien, ja que en Jactanci, que així es deia, no tenia la precaució de tancar-les, sinó que les donava obertes, sense segell ni res. Els que havien de transportar el gruix del correu si que frisaven per topar amb alguna carta seva, per tenir una estona de divertiment. La seva carrincloneria tenia anomenada arreu de la tropa del front de terra.

Aquesta mena de correspondència s'enviava des del front a la reraguarda. A l'inrevés també hi havia flux. Abans un incís per parlar de la comuna, que era escenari de bromes pesants fetes als reclutes més novells i incauts. El procediment era ben senzill, consistia en tapar els ulls de l'interfecte i lligar-li les mans a l'esquena i els turmells, seguidament el gitaven a la comuna amb la cara per davant. La reacció de fàstic absolut divertia els brètols que s'hi aplegaven per veure l'espectacle. En mig de plors sortia el dissortat, al que havien d'ajudar uns altres novells que ja havien passat per aquesta o d'altres salvatjades. L'alt comandament coneixia aquestes pràctiques, que consideraven inherents a l'esperit soldadesc i que no volien tallar de soca-rel amb les mesures disciplinàries que semblaven adients. L'alt comandament tenia les seves idees ben particulars del que havia de ser la disciplina.

Des de la reraguarda contestaven a les cartes d'amor dels soldats.


Estimat Pàmfil,

No deixo de pensar en tu ni un sol dia, em sap molt de greu que hagis de passar-t'ho tan malament. Pensa que el conflicte no pot durar gaire, i que tens poques possibilitats de morir. Només per un estrany accident podries perdre la vida. Les morts són poques. Pensa en que ens ajuntarem un altre cop d'aquí a poc. Ja parlen d'una solució internacional a la nostra guerra. Això segur que t'ha de donar esperances. Quantes coses dolentes que deuen estar passant-te allà al front de terra, amb la sal enganxant-se't al cos, sense deixar-te viure. Com et trobaré quan et recuperi? Seràs tu mateix. Pel que m'expliques trobaré un veterà solcat pel patiment, amb el cor esberlat per al solitud i pel patiment. No vull ni pensar en el que et pot arribar a passar si això dura massa. M'escrius en uns termes tan dramàtics, que em venen ganes de plorar. T'enyoro molt i molt. I aquests caps teus que te la fan ballar magre. Penso que en el fons et tenen enveja, pels teus bons sentiments, per no ser com ells. Cuida't molt, que et trobo a faltar, i et vull sencer quan tornis.

La Blumarina també contestava, fins i tot redactava les cartes amb el seu amic recuperat, que li donava idees fresques amb les que excitar la imaginació del seu enamorat, lluny al front.

Meurici, amor meu,

No saps com et trobo a faltar jo també, el teu cos deu estar ara musculat, deus fer goig, cobert de fatiga i de suor seca, amb aquesta olor forta que tant m'excita de quan vas a tallar llenya, només de pensar-hi els mugrons se'm posen com taps d'un estri inflable. Només penso en tu, i tota jo sóc per tu, ningú més no em pot tocar que no siguis tu, perquè em tens en exclusiva. Em creus, oi que sí? T'estic esperant en mig de calors insuportables, que no puc sufocar amb res, ni amb aigüa ni amb companyia d'amigues ni amb res que jo conegui. Només tinc pensaments per a la teva companyia, per al teu cos fornit, per a les teves manyagueries que tant m'agraden. Vull que tornis de seguida, deserta d'aquest exercit que et vol esprémer. Jo tinc dret a gaudir-te quan jo vulgui. Penso a totes hores en tu i el teu cos.

Sino què no hi havia res de tot plegat, perquè la Blumarina tenia el seu amic d'abans que la consolava, perquè ella era fog
osa i ardent, i no podia estar-se una setmana sense tenir relacions. De manera que s'havia hagut de cercar aquesta alternativa, que li havia de crear no pocs problemes en acabar la guerra, quan el seu home de veritat va tornar del front. Però per ara se les apanyava força bé.

Pel que fa a l'Eloqüenda, també tenia paraules manuscrites pel seu estimat, malgrat que cada cap de setmana tenia unes hores de permís en les que es podien veure. Potser pensava ella, i ell també que era més romàntic escriure's, i que podrien guardar les cartes per més endavant, per ensenyar-les als fills o a d'altres persones, per adobar les històries de la guerra que poguessin explicar.

Amantíssim Jactanci,

La teva humilitat en descriure el teu comés em deixa bocabadada, perquè sé que tota la guerra depèn de la teva gosadia i del teu auto-control. Els afers més delicats es deixen naturalment en les teves mans, perquè en facis un bon ús. Ningú no se't pot comparar en habilitat a l'hora de trafegar els assumptes que requereixen de diplomàcia i savoir-fer, tu saps com ningú com endur-te al sarró les voluntats de generals i coronels, perquè tens les eines de l'educació i de la família que et recolza. Estic molt orgullosa de tu, perquè trobo que estàs posant-te a l'alçada que et mereixes. No pensis que el meu pare és inatentiu al que fas, que no s'adona de la teva capacitat descomunal. Tot el que fas ho té ben present, i tindràs sens dubte una bona recompensa quan tot això acabi. Perquè tu ho vals, i se t'ha de reconèixer. Els altres no tenen altre remei que fer un paper secundari, de llegir algunes frases complementàries en mig de les teves fondes reflexions. Em faig creus que encara no t'hagin ascendit. Segurament és degut a la teva joventut, encara que capità de primera és una bona graduació. Vull que ens veiem aviat, aquest cap de setmana no faltaré a la cita. Perquè sense tu la meva vida és buida, com un llit de riu en temps de sequera, pel que no passa l'aigua.

En sortir de la comuna, colgat de merda de cap a peus, el novell que havia de passar el tràngol pensava en la mare que havia parit tota aquella colla de desgraciats. Segurament tindria temps de prendre's la revenja. De ben segur. I en efecte molts dels que varen patir humiliacions i violentacions d'aquella mena varen tenir la seva oportunitat en acabar el conflicte, en el moment en que s'havia d'acusar els criminals de guerra, els que havien de ser assenyalats com a culpables de tot plegat o com a col·laboradors i instigadors actius. Aquell va ser el moment en que molts dels que havien passat per la comuna varen poder signar els tres o quatre que movien les cerimònies. El protectorat amb molt de gust els sotmeté a un consell de guerra, per crueltat contra la pròpia tropa, en incompliment de la convenció de Viena.

El problema que va tenir al Blumarina va ser que en tornar el seu Meurici del front va haver d'acomiadar de males maneres, pel sobtat de la declaració de pau i la instal·lació del protectorat, el seu amic d'abans, que li havia tapat el buit, amb d'altres aventures menors. El seu amic no s'ho va prendre gens bé, i s'hi presentava a casa seva d'amagat, a deshores, quan el Meurici no hi era, pretenent reeditar els seus encontres. La Blumarina li deia que no, que tot s'havia acabat i que havia estat un error, però l'amic d'abans no volia comprendre. La va amenaçar fins i tot amb explicar-ho tot al Meurici.

La cosa va acabar en assabentar-se la Blumarina que el seu amic d'abans era casat i amb tres fills, que vivia en una casa dels afores i que posava mil excuses per tal d'anar a veure-la. Li va deixar les coses ben clares, i fins i tot va treure algunes fotografies de l'amic d'abans suplicant des del carrer. El va amenaçar amb explicar-ho tot a la seva muller. I d'aquí es va acabar l'assetjament. Veritablement per la Blumarina com el seu Meurici no hi havia cap més.