Cartes al front

La companya d'uns del de la rasa, dita Mirtela, l'esperava seguint amb algunes activitats familiars. Havia de fer-se càrrec de la seva mare, que era malalta. No és que volgués que es morís, perquè no hi havia res de tot això, sinó que no veia el moment d'escriure el seu amor que era al front. Les cartes tenien un to especial, perquè la noia era especial, i no deia el que pensava directament.

Estimat,

Penso tant en tu que crec que em rebentarà el cap, perquè a totes hores et tinc en el meu pensament, i no te'n puc treure-hi. Només tu existeixes per mi, perquè cap altre pensament no pot superar-te en grandària i intensitat. Totes les meves hores són teves, cap de cap altre, i tots els meus pensaments et pertanyen, el meu cap és teu, i el meu cor. Perquè sento molt de dolor a dins del pit pensant en el que pot ser de tu, en les meuques que ronden el quarter, o les que us envien a les fragates, perquè ara per ara no se on ets destinat. Totes aquestes coses em fan patir, d'amor, un amor molt gran que sento per tu. Perquè l'aire que respiro et pertany d'alguna manera, perquè me'l pots treure. Si sabessis. Tinc ofecs pel dematí i per la tarda, em falta l'aire, em noto defallir. Tot per la teva absència.

Les cartes de la Mirtela eren monòtones i sense estil literari, sempre dient les mateixes bajanades sobre l'amor i la fidelitat. Temia que ell no s'estigués enamorant d'una altra, o més aviat de la mala vida, que no tornés canviat, mudat, transfigurat, amb el mateix cos però amb altres ulls, que no hagués aprés a buscar-se la diversió fora de casa, fora del seu costat. El seu amor era molt gran, la consumia. Sabia que anava contra-corrent, ningú no s'enamora a hores d'ara, més del necessari, ella estava malalta, patia convulsions, tenia visions nocturnes. En més d'una ocasió alguns familiars malintencionats la volgueren internar a una institució. Però no tenia res que es pogués resoldre amb aquesta mena d'intervencions, només que la distància la feia pensarosa, i s'imaginava el seu estimat traint-la, fent-s'ho amb qualsevol. No hi volia pensa, però ho havia de fer. Les nits de vegades se li feien molt llargues, perquè era de poc dormir, i per no fer soroll restava al llit, pensant i pensant, donant voltes al comportament de la gent, al seu egoisme, a l'actitud que tenien envers ella, perquè tenien una actitud especial, diferent. La veien en un extrem de fragilitat, com si s'hagués de trencar d'un moment a l'altre. Però ella era forta, indomable, obstinada. La seva sorrudesa podia ser molt gran, podia passar dies sense dir paraula, rumiant.

D'altres s'ho prenien amb més tranquil·litat, algunes ja donaven per perduts els seus amors, o bé s'entretenien amb d'altres homes. Al capdavall s'ha d'aprofitar el que es té al davant, i no pas pensar en llunyanies. Això no convé a la salut de les persones. Les seves amigues li deien, en reunions al cafè, i la volien convèncer que oblidés el seu estimat. Només havien passat dos mesos de guerra.

La Mirtela no en volia sentir a parlar. Ella s'havia de mantenir fidel en el moment d'adversitat, davant de tothom, en contra de l'opinió dels més assenyats, ella havia de seguir fidel a si mateixa, enfonsar-se en la bogeria si calia, però amb fidelitat. Per tant ho feia. Al capdavall un parell de mesos no era gran cosa, un amor de veritat podia esperar això i més, les dones com ella eren capaces de sacrificis d'aquest tenor i de més grans. Allò no era res, les seves amigues eren unes bledes, que no sabien el que era la felicitat de veritat, la que mana de l'interior, la que dona la fidelitat i l'amor de veritat. Va estar a punt de sovintejar l'església, la seva manca de fervor religiós li va impedir, sortosament per ella, perquè en la seva situació hauria estat presa fàcil per a qualsevol mossèn amb una mica d'ull, l'hagués apartat de la vida i del gaudi per sempre més. Per sort va saber allunyar-se de l'església i el rampell d'anar-hi va durar un segon, cada cop que el va tenir.

Estimat,

Penso en la mort continuament, vull acabar amb la meva vida, deixar d'existir, per tal de no patir més, de deixar-ho tot i entrar en un món diferent, desconegut, del que no sé res, però que em pot oferir la novetat que no trobo entre aquestes parets que són la terra i el cel. Em sento empresonada per la intensitat del meu sentiment, envers tu, i tu que amb prou feines em contestes les cartes, que no penses en mi ni la desena part del que jo penso en tu. La meva tristesa és molt gran, el meu patiment immens, no tinc paraules per descriure'l, no sé com transmetre't el sentir de la meva pena. Perquè hi ha molta amargor dins meu, per no tenir-te a prop, perquè d'alguna manera m'has abandonat, i no has fet el possible per lliurar-te de les teves obligacions. Jo sóc molt més important que el teu país, jo t'ho puc oferir tot, tot el que necessites, i el teu país només pot donar-te la mort o l'amputament de membres.

Aquestes cartes no ajudaven gens la moral del seu company que se les llegia al front amb preocupació. Però ella no tenia en compte els sentiments de ningú, no creia que hagués de pensar en altra persona que ella mateixa, perquè ningú altre no podia sentir el seu patiment, només ella en primera persona, i per això se'n havia de cuidar dels seus mals. De fet pensava sovint en la seva misèria, en el que li havia tocat viure, i ho veia com una maledicció, com un cop que li queia a sobre, que l'impedia d'aixecar el cap. Ella feia esforços per reabilitar-se, en el sentit de provar d'oblidar el que li estava passant, la seva separació, la distància, de rendir a la feina, de tenir contents els veïns i familiars. Però no se'n sortia, perquè sempre havia de tenir la cara consirosa, sempre amb el neguit a sobre, sense saber que pensar del que li estava passant.

- Ànim Mirtela, que no queda res, parlen d'un protectorat, aviat s'acabarà la guerra, i el tornaràs a veure - li deia una tieta que l'anava a visitar a casa seva, juntament amb la seva mare.

La Mirtela ho sabia, havia d'esperar només, deixar que els dies passessin, com amenaces, que el moment del retrobament s'atansés, a poc a poc, per que el plaer fos més gran. Com se'l trobaria? Després de tant de temps, tan poc i tant de temps alhora. Se'l trobaria canviat, baronívol, colrat, assaonat per la duresa del front, seria un altre, potser voldria formar una família, o potser s'havia enganxat a les drogues, els calmants potents i l'alcohol, i ja no la volia veure més. De tot podia passar. Potser tornava colèric, amb la mà fluixa, i l'havia d'abandonar per maltractador. No podia saber res del que li esperava, res de res, i les cartes que ell l'enviava no eren gens esclaridores, perquè parlaven només de les coses que feien al vaixell, de les seves activitats diàries i de que pensava molt en ella, coses que no eren les que ella volia escoltar, no eren enceses, i no feien plorar d'emoció.

La Mirtela trobava a faltar algunes de les seves amigues d'infantesa, que havien anat marxant del barri esglaonadament, ara una ara l'altre, i havien pràcticament desaparegut, havien fet la seva vida en una altra banda. Algunes d'elles no les tornaria a veure mai més, a no ser que en fes una de grossa, que no era el que pensava. No veuria jamai les seves cares, no podria parlar amb elles, serien mortes a tots els efectes, no tindria més contacte, i això la desesperava. Era el pas del temps, la reducció de l'espai, l'enclaustrament. Se sentia reduïda a un espai minúscul, a una vida minúscula, i l'únic infinit que coneixia era al front, ficat en a saber quines aventures, amb quines meuques rondant-lo. No ho podia sofrir.

Se l'imaginava a la cantina del vaixell, begut, fora de si, envoltat de dones mig despullades, ensenyant les seves carns impúdiques, valorables, pagant al contat els seus serveis, vessant la cervesa i el vi als seus pits rodons i inflats, potser a base d'operacions d'estètica. Eren unes barjaules que volien minar la moral del seu enamorat, fer-lo morir al pont per un descuit, després d'haver begut i cardat massa. L'exercit volia l'exterminació de la seva tropa, en aquestes bacanals indecents en que els deixaven ficar-se, i no era de tant en tant, era diari, perquè no tenien altra cosa a fer al front, només emborratxar-se i divertir-se amb dones, i fumar porros i prendre altres drogues, i tranquil·litzants potents. La Mirtela desesperava.

Estimat,

Estic molt preocupada per les notícies que m'arriben del front. Parlen d'un desgavell absolut, de festes dissolutes en les que participa tota la tripulació, des del capità fins als mariners de coberta. I tu hi participes, no m'ho neguis. M'estic plantejant seriosament la nostra relació, de vegades. Què dic? Si no puc fer més que estimar-te, i no hi ha manera que et pugui oblidar. Per això em fa patir tant el teu comportament, has de desertar, demanar la baixa, fer el que calgui per tal de deslliurar-te de les teves obligacions. Tu deus saber com fer-ho, ho has de fer per mi, per nosaltres, per la nostra felicitat. Perquè jo pateixo molt, i tu envoltat de maturrangues que et diuen a cau d'orella el que vols sentir. Potser et diuen que ets alt i fornit, que no tens comparació, que ningú no pot fer-te ombra, que ets viril i audaç. Aquestes coses també te les puc dir jo, a la nostra casa, la meva mara ja està mig morta, no ens molestarà. Has de tornar, deixar aquesta mala vida que portes, deixar aquestes dones brutes, deixar de trair-me. Sinó t'hauré de matar. Tal com ho sents. T'esperaré i quan baixis del vaixell et mataré d'una ganivetada. No tinc cap por d'enfrontar-me a això. Ho puc fer sense dubtar, si m'assebento que m'has traït.

Les cartes influïen poc en el seu company al front, que les atribuïa a les histèries naturals del seu sexe. La Mirtela però s'ho prenia molt seriosament. No podia suportar l'idea que l'estigués traïcionant, que l'estigués mentint, que adjuntés a la seva companyia altres dones, sense dir-li res. Les parets semblaven bufar-se de pe
na que sentia ella, per allunyar-se de tot el calor que desprenia el seu pit es bombaven, per fugir del perill. Ella ho sabia, sabia que estava duent les coses pel mal camí, que només dos mesos i deu dies de guerra no eren tant, que qualsevol hagués pogut aguantar sense més problemes. Sinó que li cremava el dolor, la gelosia, les ànsies de venjança, l'amor sense condicions, tots els elements en un poti-poti multicolor que bullia dins el seu pit, i dins el cap. No sabia per que decantar-se.

Va anar a comprar un ganivet, un de ben esmolat, a una botiga propera a casa seva, amb dent de serra, per fer una ferida més lletja. Havia sentit a dir algunes coses sobre fer-se mal el que apunyala així que ho va tenir en compte. Va ullar des del carrer un ganivet com volia, amb un topall per protegir la mà. Però ni tan sols va entrar a la botiga. Es va adonar que era capaç de perdonar-ho tot, que res no li importava, només la seva felicitat, la de tots dos, junts un altre cop, sense ningú pel mig, ni la pàtria ni cap altra dona. No tenia proves de res del que havia imaginat, només ella s'ho pensava, no sabia res de res, no podia demostrar res, només podia comportar-se alteradament.

- Fes un esforç i alegra't! - li deia un cunyat seu, que li treia una desena d'anys. Era un home amb bigoti, d'estatura mitjana, el bigoti era ridícul, per manca de població de pels, a part vestia d'una manera que volia ser elegant per obligació, és a dir que es notava, i no ho aconseguia, per altra banda era un bon home, tenia una bona feina, a una oficina, a la que no pencava gaire, cal dir-ho, i que sempre donava bons consells, tan bons que ningú no se'ls escoltava, perquè eren poc originals.

La Mirtela no tenia cap intenció d'alegrar-se. Només el seu enamorat la podia alegrar, amb la seva presència, al seu costat, fent-li companyia, passejant les tardes. Li havia d'escriure un altre, cop, amb les mateixes paraules, els seus sentiments, per tal de fer-lo partícip, per que pogués sentir l'aire esbraveït que bufava del seu cor enfora. Havia de transmetre-ho-li amb paraules precises, sense embuts, amb la claredat de sempre.

Estimat,

Solitud, enyorança, desesperança, no em surten les paraules, i tu al front, lluny de mi, lluny del meu calor, en mans desconegudes, parlant amb els companys, escalfant-te amb sopes en les guaites a coberta. Tu ets un gran desconegut per a mi, no sé res de la teva persona, no tinc cap pista sobre tu, no en sé res de res. Tu desconegut, fas de mi un girall, amb el vent em moc, i tu ets els vent, de força major, que cap altre que hagi conegut. Em fas patir sense fer res, amb l'abúlia de les teves cartes. Què m'importa a mi el que fas a coberta? Les teves rutines, les ordres que reps? Totes aquestes coses són secundàries. Jo vull que em parlis del que et passa per dins, del que tens dessota el pit. Això és el que jo vull sotjar, explorar, per tal de treure un licor que poder beure, que em faci oblidar la meva pena, la salvatge pena que em consumeix. Tu no m'ajudes, gens ni mica, amb les teves enumeracions, amb el relat de jornades insulses inventades de ben segur per tu mateix o per algun dels teus amics, o potser per les bagasses amb que t'ajuntes. Ets molt mala persona, i tanmateix t'estimo, perquè visc captiva del meu sentiment. Mai no ho comprendràs.

Així seguia i seguia durant pàgines i pàgines, encesa de passió, cada cop enfonsant-se més en els sentiments, cada cop amb intencions més clares, que no acabaven de determinar-se mai amb claredat, amb amenaces i reconciliacions, sense intervenció del seu estimat.

En acabar la guerra es varen retrobar. El seu estimat era aturadet el pobre, no havia fet res de particular en tot el temps al front. Només havia passejat la coberta dia i nit i havia fregat i fet altres feines. En realitat era ben poca cosa, vist de prop, ni de bon tros podia justificar l'ardor de la Mirtela, que era un tros de dona. Però així anaven les coses. Ell explicà que no hi havia res del que s'havia imaginat, i que les seves cartes li havien semblat forassenyades, i que per això se l'estimava, perquè tenia imaginació, cosa que ell mancava completament.